Les buidors dels privilegiats

Només fins al 12 de juny. La temporada de Company a Barcelona és de sis setmanes, una durada curta, en relació amb l’ambició dels musicals, que necessiten rendibilitzar l’escenografia i els llargs períodes d’assaigs i que acostumen a triar els mesos de major assistència teatral a Barcelona, és a dir pels voltants de la tardor i l’hivern. Aquest musical, interpretat un altre cop en castellà perquè aprofita el repartiment de l’estrena al Teatre Soho de Màlaga, té un certa aura d’emblemàtic, perquè està considerat un dels grans èxits del compositor Stephen Sondheim (mort al novembre, als 91 anys), un dels creadors de musicals principals de la seva generació, a qui s’ha citat com l’artista més gran i potser més conegut del teatre musical americà. Va guanyar un Oscar, 9 Premis Tony, més que qualsevol altre compositor –incloent un Premi Tony Especial per la tasca de tota una vida dedicada al teatre (el 2008)–, diversos Grammy i un Pulitzer. Entre els seus treballs més famosos hi ha A funny thing happened on the way to the forum, Company, Follies, A little night music, Sweeney Todd, Sunday in the park with George, Into the woods i Assassins, com a compositor i lletrista, així com les lletres de West side story i Gypsy

Company té el trumfo de la partitura, carregada de matisos, de Sondheim, però també el llast d’una trama que destil·la la buidor de la vida d’un grup de privilegiats ciutadans de Nova York exhaustos de totes les oportunitats que els brinda la societat. Es miren la vida des del costat ric d’El pont (Llorenç González i Babou Cham van representar aquesta comedia negra fa poques setmanes al Maldà). Els personatges són adults sobradament preparats que viuen en espais luxosos, però a qui la vida els ensopeix. Aquest panorama, que podria ser una denúncia de la insatisfacció social de les classes intel·lectuals, cultes i adinerades –en què també (en certa manera) es podria encabir la classe mitjana alta– és un trist pastitx de vanitats i vaguetats. Molt ben cantat, això sí, i amb una selecta posada en escena.

El Broadway que vibra a la platea és el que es revolta, com el de West side story, o el que malviu per la seva cultura marginal, com a Rent. Amb el clam per viure l’idealitzat somni americà hi ha molta sang per fer bategar els espectadors. Des de la panoràmica d’una terrassa amb llums de neó i l’ombra de l’edifici Chrysler, poca cosa es pot desitjar per a l’ego d’un mateix. La crisi dels 40 i la solteria que descriu Company –la dels 50 en què se situava la versió en què actuava Antonio Banderas– és, en realitat, una crisi existencial provocada per la buidor de saber-se en un abisme, sense res al davant. Els rellotges biològics no toquen les mateixes campanades en un loft de la Cinquena Avinguda que a Brooklyn o a Harlem. Ensopit en una vida regalada, pensen que el darrer complement per a la perfecció és tenir parella.

La versió que es pot veure a l’Apolo té unes cançons i uns personatges molt diversos, però que beuen d’un cert heteropatriarcat. Només puntualment surt el gag referit al col·lectiu jueu (un clàssic de Broadway) i a l’homosexualitat velada. La peça no trenca amb gaires tòpics i acaba sent un àlbum de bones cançons amb una història intranscendent. I els llums, els giratoris o les escales que es despleguen són només un recurs per fer evident que la lluna no es mou. Sense aprofundir bé en aquest menfotisme classista per tal d’empatitzar amb la platea, es transforma en un insuls Vanity fair de privilegiats. I per això Roger Berruezo passeja desvagat per l’escenari i només personatges com el de Marta Ribera tenen el seu moment estel·lar amb una prodigiosa cançó, així com l’excentricitat còmica d’Anna Moliner (en la funció a què vam assistir hi havia una cover, però ens podem imaginar la seva picardia) fent de núvia que, en principi, no es vol casar. L’elegància del musical no ha d’estar necessàriament renyida amb algun tremp que li doni empenta. En la posada en escena actual es contempla com un quadre bell i caduc que penja d’una pinacoteca internacional. A aquest Company li falta una direcció que el desvetlli d’aquesta migdiada acomodada.

Quan al novembre va transcendir la mort de Sondheim, al El Punt Avui vam fer un repàs amb els directors catalans que havien portat a l’escenari alguns dels seus muntatges a Catalunya en les darreres dècades: Mario Gas (Golfus de Roma, Sweeney Todd, A little night music, Follies), Calixto Bieito (Company), Ricard Reguant (Assassins), Dagoll Dagom (Boscos endins) i Toni Martín (Marry me a little) van permetre que Sondheim sonés en directe i en català. Gas recordava en aquell article que Sondheim era dels que defensava: “Prefereixo un actor que canti, que un cantant que actuï.” Va deixar de composar el 1990 amb Assassins, però no deixava de retocar els seus temes. Joan Lluís Bozzo remarcava que Sondheim va ser un autor que havia fet canviar la perspectiva dels musicals, tot i que no sempre havia tingut el favor del públic. Com Tennessee Williams, va optar pel teatre marginal, que l’interessava més, que pel que li demanaven públic i productors. Com si el Bobby de Company decidís abandonar el lloc còmode del seu loft privilegiat per viure el costat més bèstia de la vida. I no per plaer, sinó per compromís amb la societat i amb ell mateix, perquè la seva ànima li demanés treballar per visibilitzar els oblidats. Aquesta podria ser, de fet, una raó dramatúrgica per treure la pols, amb respecte, a una obra que es va estrenar el 1970 amb tots els llums fent pampallugues a Broadway.