EL MARTELL SOVIÈTIC

La des­fi­lada mili­tar del 9 de maig a Mos­cou en home­natge al Dia de la Victòria, amb tanta referència a –l’enyo­rada?– Unió Soviètica, em recorda més que mai, ara que s’han reproduït les ten­si­ons, la para­fernàlia patriòtica que enfron­tava els eixos de l’oest i l’est quan érem més joves i ten­dres. Una riva­li­tat extrema que tenia molt de postu­reig i que el cinema, com a gran apa­ra­dor d’aquests ges­tos, va saber cap­tar i explo­tar per ofe­rir-la a un públic que li reia les gràcies. Si hi ha un film repre­sen­ta­tiu que situa en pri­mer terme aquest enfron­ta­ment i cau tot sovint al ring del ridícul, tot i aixe­car-se per ofe­rir cops estel·lars, és sense dubte Rocky IV.

No és, ni de bon tros, una bona pel·lícula, però sí una de les entre­gues de la saga del popu­lar púgil nord-ame­ricà més esti­ma­des pels espec­ta­dors. Vista avui esdevé encara més divertídament demen­cial, un docu­ment digne d’estudi de com es podia con­den­sar la para­noia anti­co­mu­nista en un tuto­rial del qual fins i tot una cri­a­tura de primària deno­ta­ria l’arbi­tra­ri­e­tat; una guerra freda per a dum­mies orques­trada sense pudor per l’amic Sta­llone per situar al pedes­tal de pro­to­tip d’heroi ame­ricà, al cos­tat del seu alter ego, John Rambo, un pària al prin­cipi que amb dues seqüeles va pas­sar a ser el símbol del rea­ga­nisme més exa­cer­bat. En aquest cas, la víctima és Ivan Drago, un múscul amb potes, fred com el gel, que repre­senta l’enfon­sa­ment de la Unió Soviètica. Sí, esti­mats lec­tors, ara ja ho sabeu: Sly va ser qui va con­duir la massa a fer caure el mur de Berlín, qua­tre anys abans.

L’arren­cada ja ens posa en situ­ació: men­tre van sonant les pri­me­res notes de The eye of the tiger –que ens enlla­cen amb l’ante­rior film de l’anto­lo­gia, en què com­bat con­tra Mr. T– dos guants de boxa –un amb les bar­res i les estre­lles; l’altre, amb la falç i el mar­tell– apa­rei­xen len­ta­ment i es col­pe­gen fins a arri­bar a una explosió que, segons diu una lle­genda urbana, va fer sal­tar una lla­gri­meta al mateix Mic­hael Bay. La metàfora soci­o­política, per si no que­dava clar, ja estava ino­cu­lada. A par­tir d’aquí, la gresca no té atu­ra­dor i hi ha esce­nes espec­ta­cu­lars, com ara l’apa­rició del cor­pu­lent armari (inter­pre­tat per Dolph Lund­gren, un actor suec lliure d’anar a parar a un gulag) al MGM de Las Vegas, on James Brown (sí, el can­tant) surt a inter­pre­tar un Living in Ame­rica antològic. O, amb tanta o més sub­ti­lesa, el con­trast: en el segon com­bat, ja jugant a casa d’Ivan Drago, com res­sona l’himne soviètic des­fer­mant una massa lobo­to­mit­zada pel sis­tema per acla­mar la victòria del seu boxe­ja­dor. Pobre Drago, el que l’espera per haver inten­tat recla­mar la seva inde­pendència –“gua­nyar per un mateix”– i aca­bar per­dent davant del seu públic amb un ian­qui que és capaç no ja de rebre l’ovació de la massa roja, sinó del mateix pre­si­dent Gor­bat­xov. Això tindrà con­seqüències, com veu­rem...

Ni més ni menys que trenta-tres anys després, en una ope­ració de ren­tat de cara i de nostàlgia al més pur estil Cobra Kai - Karate Kid, un Rocky cre­pus­cu­lar res­sus­cita a la saga Creed, pro­ta­go­nit­zada pel fill d’Apo­llo (sí, mort al ring per un knock out de qui, si no és de Drago?), en què tor­nem a retro­bar-nos amb vells per­so­nat­ges (fins i tot Con­nie Niel­sen, l’actriu danesa casada amb Drago a la ficció i amb Sta­llone a la vida real). Un spin-off / seqüela, Creed 2 (Ste­ven Caple Jr., 2018), real­ment rea­nima aquell sub­pro­ducte dels vui­tanta kitsch, xaró i política­ment dis­cu­ti­ble que, amb ulls d’avui dia podem fins i tot apre­ciar per com va saber equi­li­brar amb un envejós funam­bu­lisme el fet de no caure en el major dels ridículs, amb tocs de geni­a­li­tat, cine­ma­togràfica. Això sí, mai li per­do­na­rem l’apa­rició del robot (Sico!) que, segons em diu un amic cinèfil, en la versió res­tau­rada no surt, segu­ra­ment esbor­rat a la sala de mun­tatge.

Bravo Sta­llone, tu sí que en saps!