La desfilada militar del 9 de maig a Moscou en homenatge al Dia de la Victòria, amb tanta referència a –l’enyorada?– Unió Soviètica, em recorda més que mai, ara que s’han reproduït les tensions, la parafernàlia patriòtica que enfrontava els eixos de l’oest i l’est quan érem més joves i tendres. Una rivalitat extrema que tenia molt de postureig i que el cinema, com a gran aparador d’aquests gestos, va saber captar i explotar per oferir-la a un públic que li reia les gràcies. Si hi ha un film representatiu que situa en primer terme aquest enfrontament i cau tot sovint al ring del ridícul, tot i aixecar-se per oferir cops estel·lars, és sense dubte Rocky IV.

No és, ni de bon tros, una bona pel·lícula, però sí una de les entregues de la saga del popular púgil nord-americà més estimades pels espectadors. Vista avui esdevé encara més divertídament demencial, un document digne d’estudi de com es podia condensar la paranoia anticomunista en un tutorial del qual fins i tot una criatura de primària denotaria l’arbitrarietat; una guerra freda per a dummies orquestrada sense pudor per l’amic Stallone per situar al pedestal de prototip d’heroi americà, al costat del seu alter ego, John Rambo, un pària al principi que amb dues seqüeles va passar a ser el símbol del reaganisme més exacerbat. En aquest cas, la víctima és Ivan Drago, un múscul amb potes, fred com el gel, que representa l’enfonsament de la Unió Soviètica. Sí, estimats lectors, ara ja ho sabeu: Sly va ser qui va conduir la massa a fer caure el mur de Berlín, quatre anys abans.

L’arrencada ja ens posa en situació: mentre van sonant les primeres notes de The eye of the tiger –que ens enllacen amb l’anterior film de l’antologia, en què combat contra Mr. T– dos guants de boxa –un amb les barres i les estrelles; l’altre, amb la falç i el martell– apareixen lentament i es colpegen fins a arribar a una explosió que, segons diu una llegenda urbana, va fer saltar una llagrimeta al mateix Michael Bay. La metàfora sociopolítica, per si no quedava clar, ja estava inoculada. A partir d’aquí, la gresca no té aturador i hi ha escenes espectaculars, com ara l’aparició del corpulent armari (interpretat per Dolph Lundgren, un actor suec lliure d’anar a parar a un gulag) al MGM de Las Vegas, on James Brown (sí, el cantant) surt a interpretar un Living in America antològic. O, amb tanta o més subtilesa, el contrast: en el segon combat, ja jugant a casa d’Ivan Drago, com ressona l’himne soviètic desfermant una massa lobotomitzada pel sistema per aclamar la victòria del seu boxejador. Pobre Drago, el que l’espera per haver intentat reclamar la seva independència –“guanyar per un mateix”– i acabar perdent davant del seu públic amb un ianqui que és capaç no ja de rebre l’ovació de la massa roja, sinó del mateix president Gorbatxov. Això tindrà conseqüències, com veurem...

Ni més ni menys que trenta-tres anys després, en una operació de rentat de cara i de nostàlgia al més pur estil Cobra Kai - Karate Kid, un Rocky crepuscular ressuscita a la saga Creed, protagonitzada pel fill d’Apollo (sí, mort al ring per un knock out de qui, si no és de Drago?), en què tornem a retrobar-nos amb vells personatges (fins i tot Connie Nielsen, l’actriu danesa casada amb Drago a la ficció i amb Stallone a la vida real). Un spin-off / seqüela, Creed 2 (Steven Caple Jr., 2018), realment reanima aquell subproducte dels vuitanta kitsch, xaró i políticament discutible que, amb ulls d’avui dia podem fins i tot apreciar per com va saber equilibrar amb un envejós funambulisme el fet de no caure en el major dels ridículs, amb tocs de genialitat, cinematogràfica. Això sí, mai li perdonarem l’aparició del robot (Sico!) que, segons em diu un amic cinèfil, en la versió restaurada no surt, segurament esborrat a la sala de muntatge.

Bravo Stallone, tu sí que en saps!