Arts visuals

RAMIRO FERNÀNDEZ

ARTISTA

“Quan pinto i estic perdut, Mozart m’ajuda”

És un dels pintors més importants de la seva generació, i la seva obra l’esperen col·leccionistes de tot el món. En aquesta entrevista parla d’art, i de les seves exigències, a través de la figura del compositor Mozart

FRAGILITAT
“Si tinc una crisi amb les idees que preparo o si el quadre no em surt, puc ser la persona més miserable del món”

Segons les parau­les del repu­tat crític anglès Andrew Lam­birth, Ramiro Fernández és un dels pin­tors més impor­tants de la seva gene­ració. Acaba de publi­car a través de la seva gale­ria lon­di­nenca, Long&Ryle (on va fer la seva pri­mera expo­sició el 1990) el lli­bre Pros­pec­ting the inner isles (Explo­rar les illes inte­ri­ors), en anglès, cas­tellà i català. És una reco­pi­lació d’obres dels dar­rers vint anys, amb un text escrit pel mateix Lam­birth, que fa un recor­re­gut per l’obra de l’artista saba­de­llenc.

Ramiro Fernández diu que l’única ban­dera que vol­dria a casa seva és la de la inde­pendència de Cata­lu­nya, i no li importa cor­re­gir les vega­des que faci falta que ell és “a cata­lan pin­ter”, men­tre els qua­dres que va pin­tant al seu estudi saba­de­llenc són espe­rats per col·lec­ci­o­nis­tes de tot el món.

Deci­dim entre­vis­tar-lo a través d’un dels seus lli­bres més esti­mats: la bio­gra­fia de Mozart, de Jean i Bri­gitte Mas­sin, edi­tat per Tur­ner. Evi­dent­ment no pas per com­pa­rar-lo, sinó per uti­lit­zar el com­po­si­tor per par­lar d’art, de la seva neces­si­tat i d’exigències. Aquesta és una entre­vista que més que fer par­lar algú d’ell mateix el que busca és que parli a través d’algun lli­bre que l’hagi impac­tat o que li resulti fona­men­tal.

Per què ha triat aquest lli­bre? Què té Mozart per a vostè?
Aquesta bio­gra­fia, amb la cor­res­pondència de Mozart, fa moltíssim temps que la tinc i me la miro de tant en tant, la vaig picant i sem­pre hi trobo anècdo­tes i infor­mació interes­sant sobre la seva vida i sobre algu­nes obres seves que m’agra­den. Hi sur­ten també altres per­so­nat­ges del moment que conec: Gluck, Casa­nova, Grimm, Rous­seau… La figura de Mozart és molt impor­tant per a mi, és un refe­rent. Des de fa molts anys em fa com­pa­nyia men­tre pinto, amb altres músics que també són feno­me­nals. Schum­man, Ric­hard Strauss, Bach… En la seva obra veig tots els adjec­tius que m’agra­den en una obra d’art: natu­ra­li­tat, molta emoció, sen­zi­llesa apa­rent, pre­cisió, força expres­siva, dra­ma­tisme de vega­des i molt de lirisme en d’altres, molta luci­desa… Quan estic pin­tant i estic per­dut, m’ajuda a no per­dre’m en el que no és essen­cial. És una música ama­ble que amaga una gran pro­fun­di­tat. M’encan­ten les seves òperes, sobre­tot Les Noces de Fígaro i Don Gio­vanni. Per a mi són sublims, ho tenen tot. Endemés, el per­so­natge m’interessa molt, va viure en el segle XVIII, que és el meu període de la història pre­fe­rit, ja que em sem­bla que és un dels moments en què les obres d’art van arri­bar a un punt de més refi­na­ment i bellesa. És el segle de les grans flo­ri­tu­res del final del bar­roc, de la reacció neoclàssica, i dels començaments del Roman­ti­cisme, que tan impor­tant ha estat per a l’art dels temps poste­ri­ors. És el segle de la Revo­lució Fran­cesa. Doncs bé, tot això ho trobo en l’obra de Mozart. Tot i que va morir just abans de la revo­lució, ell ja por­tava les idees revo­lu­cionàries. Ho veiem, per exem­ple, a Les Noces de Fígaro o al Don Gio­vanni. La seva acti­tud com a artista també m’encanta; un nen pro­digi que no es va dei­xar seduir per les adu­la­ci­ons i que no va parar d’apro­fun­dir i millo­rar la seva obra, fet que li va com­por­tar con­seqüències nefas­tes per a la seva vida, ja que a causa d’això va per­dre molt suport social. Va morir molt sol, arruïnat, fins i tot va ser enter­rat en una fossa comuna. Una per­sona que havia sigut tan gran! Aquesta gran entrega al seu art, va fer que no acceptés mol­tes con­di­ci­ons que els seus pro­tec­tors li exi­gien, com l’arque­bisbe Colo­redo, a qui va aban­do­nar, cosa que va pro­vo­car que Mozart fos un dels pri­mers musics autònoms. Una de les pri­me­res figu­res de l’artista tal com el con­si­de­rem avui (en el món de la pin­tura això ja havia pas­sat ante­ri­or­ment, sobre­tot als Països Bai­xos, amb Ver­meer, Rem­brandt...) És preciós com el seu amic i gran músic Hay­den el va inten­tar aju­dar pro­cu­rant-li encàrrecs, i com per acon­se­guir-ho el va intro­duir en la maçone­ria. A Mozart li encan­tava la vida, tenia vida social, sor­tia als ves­pres a sopar i a jugar al billar, i quan tor­nava tard a casa con­ti­nu­ava com­po­nent fins a la mati­nada. Diuen que admi­rava més els seus amics del billar que els seus col·legues músics!
Mozart deia que li agra­da­ria viure tants anys com fos neces­sari, fins a no poder fer abso­lu­ta­ment res nou en la música. També sent el mateix? Que quan ja no pugui fer res nou en la seva pin­tura ja es pot morir?
Si perdés la neces­si­tat de pin­tar, no sé què pas­sa­ria, perquè no m’hi he tro­bat mai. Pot­ser em sen­ti­ria molt buit i tot el que ara m’agrada tant de la vida no seria tan extra­or­di­nari... Sem­pre penso que em pas­sa­ria els dies anant en bici­cleta, la qual cosa ara faig menys del que vol­dria. La vida és tan immensa que pot­ser apren­dria a dis­fru­tar-la d’una altra manera. Per exem­ple Ros­sini, ja de gran, va dei­xar la música com a ofici i es va dedi­car a la cuina!
El pare de Mozart, Leo­pold, deia que volia donar a conèixer el mira­cle que era Mozart. Encara que avui dia hi hagi tendència a ridi­cu­lit­zar i impug­nar tots els mira­cles, quins són els que vostè veu cada dia i que reflec­teix en les seves pin­tu­res?
És clar que sí, la vida és un mira­cle. Després de cada nit pre­ci­osa surt la llum del sol i la vida es torna a acti­var, sur­ten el ocells, el vent mou les fulles dels arbres… Tenim gana i men­gem. Jo mateix puc pin­tar els meus qua­dres... I no és un mira­cle que, a més a més, hi hagi gent que els cele­bri? No és un mira­cle haver nas­cut en una petita part del món que ens per­met ser feliços i dedi­car la nos­tra vida al que ens agrada?
Té la seva obsessió per la feina? (diuen que quan estava asse­gut al piano ningú s’hi podia acos­tar ni inten­tar dis­treure’l).
Quan tre­ba­llo, sí, sobre­tot perquè el més difícil no és pin­tar, sinó tro­bar l’estat ade­quat per poder-ho fer. I mol­tes vega­des no és fàcil de tro­bar. Quan el tro­bem, qual­se­vol dis­tracció és una tor­tura. Em sem­bla impos­si­ble fer una obra íntima, natu­ral i autèntica si no és dins d’aquest estat d’ànim que et diu que el que estàs fent no podria ser fet de cap altra manera.
I ja per aca­bar, una última frase d’aquest lli­bre, extreta d’una carta de Mozart: “La feli­ci­tat és com un cris­tall, es pot tren­car en qual­se­vol moment.” Què és el que el fa feliç? I sigui el que sigui, es pot tren­car tan fàcil­ment?
Sí, la feli­ci­tat és fràgil. La meva depèn molt del grau de satis­facció que em pro­du­eix la pin­tura. Si tinc una crisi amb les idees que pre­paro o si el qua­dre no em surt, puc ser la per­sona més mise­ra­ble del món. Sem­pre tinc molta por de caure en aquest estat. I això afecta la relació que tinc amb el món i amb les per­so­nes. El meu estat de feli­ci­tat i d’equi­li­bri el trobo quan tinc l’estat de l’ànima pre­pa­rat per pin­tar. I em cuido molt de cui­dar-lo perquè res el faci malbé.

.

PINTOR DE VIVÈNCIES

Ramiro Fernández Saus (Sabadell, 1961) diu que les vivències són les que nodreixen la seva obra. Figures, animals diversos i símbols que sempre fa aparèixer a les seves pintures conformen el seu univers artístic, que es mou a contracorrent, amb un estil singular i atípic. La galeria londinenca Long&Ryle el representa i facilita que la seva obra s’enfili per

l’escala internacional. Llicenciat en belles arts per la Universitat de Barcelona, el 1989 va rebre una beca de la Generalitat de Catalunya per cursar estudis d’un any a l’estranger, que va desenvolupar als Delfina Studios de Londres. És un artista que habitualment participa a la fira ARCO de Madrid. El museu d’art Reina Sofía de Madrid, la Fundació La Caixa de Barcelona i el Museu Albertina de Viena són alguns dels equipaments que tenen algunes de les seves obres als seus fons.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor