Segons les paraules del reputat crític anglès Andrew Lambirth, Ramiro Fernández és un dels pintors més importants de la seva generació. Acaba de publicar a través de la seva galeria londinenca, Long&Ryle (on va fer la seva primera exposició el 1990) el llibre Prospecting the inner isles (Explorar les illes interiors), en anglès, castellà i català. És una recopilació d’obres dels darrers vint anys, amb un text escrit pel mateix Lambirth, que fa un recorregut per l’obra de l’artista sabadellenc.
Ramiro Fernández diu que l’única bandera que voldria a casa seva és la de la independència de Catalunya, i no li importa corregir les vegades que faci falta que ell és “a catalan pinter”, mentre els quadres que va pintant al seu estudi sabadellenc són esperats per col·leccionistes de tot el món.
Decidim entrevistar-lo a través d’un dels seus llibres més estimats: la biografia de Mozart, de Jean i Brigitte Massin, editat per Turner. Evidentment no pas per comparar-lo, sinó per utilitzar el compositor per parlar d’art, de la seva necessitat i d’exigències. Aquesta és una entrevista que més que fer parlar algú d’ell mateix el que busca és que parli a través d’algun llibre que l’hagi impactat o que li resulti fonamental.
Per què ha triat aquest llibre? Què té Mozart per a vostè?
Aquesta biografia, amb la correspondència de Mozart, fa moltíssim temps que la tinc i me la miro de tant en tant, la vaig picant i sempre hi trobo anècdotes i informació interessant sobre la seva vida i sobre algunes obres seves que m’agraden. Hi surten també altres personatges del moment que conec: Gluck, Casanova, Grimm, Rousseau… La figura de Mozart és molt important per a mi, és un referent. Des de fa molts anys em fa companyia mentre pinto, amb altres músics que també són fenomenals. Schumman, Richard Strauss, Bach… En la seva obra veig tots els adjectius que m’agraden en una obra d’art: naturalitat, molta emoció, senzillesa aparent, precisió, força expressiva, dramatisme de vegades i molt de lirisme en d’altres, molta lucidesa… Quan estic pintant i estic perdut, m’ajuda a no perdre’m en el que no és essencial. És una música amable que amaga una gran profunditat. M’encanten les seves òperes, sobretot Les Noces de Fígaro i Don Giovanni. Per a mi són sublims, ho tenen tot. Endemés, el personatge m’interessa molt, va viure en el segle XVIII, que és el meu període de la història preferit, ja que em sembla que és un dels moments en què les obres d’art van arribar a un punt de més refinament i bellesa. És el segle de les grans floritures del final del barroc, de la reacció neoclàssica, i dels començaments del Romanticisme, que tan important ha estat per a l’art dels temps posteriors. És el segle de la Revolució Francesa. Doncs bé, tot això ho trobo en l’obra de Mozart. Tot i que va morir just abans de la revolució, ell ja portava les idees revolucionàries. Ho veiem, per exemple, a Les Noces de Fígaro o al Don Giovanni. La seva actitud com a artista també m’encanta; un nen prodigi que no es va deixar seduir per les adulacions i que no va parar d’aprofundir i millorar la seva obra, fet que li va comportar conseqüències nefastes per a la seva vida, ja que a causa d’això va perdre molt suport social. Va morir molt sol, arruïnat, fins i tot va ser enterrat en una fossa comuna. Una persona que havia sigut tan gran! Aquesta gran entrega al seu art, va fer que no acceptés moltes condicions que els seus protectors li exigien, com l’arquebisbe Coloredo, a qui va abandonar, cosa que va provocar que Mozart fos un dels primers musics autònoms. Una de les primeres figures de l’artista tal com el considerem avui (en el món de la pintura això ja havia passat anteriorment, sobretot als Països Baixos, amb Vermeer, Rembrandt...) És preciós com el seu amic i gran músic Hayden el va intentar ajudar procurant-li encàrrecs, i com per aconseguir-ho el va introduir en la maçoneria. A Mozart li encantava la vida, tenia vida social, sortia als vespres a sopar i a jugar al billar, i quan tornava tard a casa continuava component fins a la matinada. Diuen que admirava més els seus amics del billar que els seus col·legues músics!
Mozart deia que li agradaria viure tants anys com fos necessari, fins a no poder fer absolutament res nou en la música. També sent el mateix? Que quan ja no pugui fer res nou en la seva pintura ja es pot morir?
Si perdés la necessitat de pintar, no sé què passaria, perquè no m’hi he trobat mai. Potser em sentiria molt buit i tot el que ara m’agrada tant de la vida no seria tan extraordinari... Sempre penso que em passaria els dies anant en bicicleta, la qual cosa ara faig menys del que voldria. La vida és tan immensa que potser aprendria a disfrutar-la d’una altra manera. Per exemple Rossini, ja de gran, va deixar la música com a ofici i es va dedicar a la cuina!
El pare de Mozart, Leopold, deia que volia donar a conèixer el miracle que era Mozart. Encara que avui dia hi hagi tendència a ridiculitzar i impugnar tots els miracles, quins són els que vostè veu cada dia i que reflecteix en les seves pintures?
És clar que sí, la vida és un miracle. Després de cada nit preciosa surt la llum del sol i la vida es torna a activar, surten el ocells, el vent mou les fulles dels arbres… Tenim gana i mengem. Jo mateix puc pintar els meus quadres... I no és un miracle que, a més a més, hi hagi gent que els celebri? No és un miracle haver nascut en una petita part del món que ens permet ser feliços i dedicar la nostra vida al que ens agrada?
Té la seva obsessió per la feina? (diuen que quan estava assegut al piano ningú s’hi podia acostar ni intentar distreure’l).
Quan treballo, sí, sobretot perquè el més difícil no és pintar, sinó trobar l’estat adequat per poder-ho fer. I moltes vegades no és fàcil de trobar. Quan el trobem, qualsevol distracció és una tortura. Em sembla impossible fer una obra íntima, natural i autèntica si no és dins d’aquest estat d’ànim que et diu que el que estàs fent no podria ser fet de cap altra manera.
I ja per acabar, una última frase d’aquest llibre, extreta d’una carta de Mozart: “La felicitat és com un cristall, es pot trencar en qualsevol moment.” Què és el que el fa feliç? I sigui el que sigui, es pot trencar tan fàcilment?
Sí, la felicitat és fràgil. La meva depèn molt del grau de satisfacció que em produeix la pintura. Si tinc una crisi amb les idees que preparo o si el quadre no em surt, puc ser la persona més miserable del món. Sempre tinc molta por de caure en aquest estat. I això afecta la relació que tinc amb el món i amb les persones. El meu estat de felicitat i d’equilibri el trobo quan tinc l’estat de l’ànima preparat per pintar. I em cuido molt de cuidar-lo perquè res el faci malbé.
.
