GLAMUR i DOLOR A CANES

Tom Cruise s’ha fet present a Canes, on fins i tot ha recollit una Palma d’Or honorífica, com a part de la promoció de Top Gun: Maverick, amb la qual, com ha fet en missions impossibles, vol demostrar que el seu cos es manté vigorós per reprendre les aventures aèries del personatge que va encarnar al film original rodat fa més de vint-i-cinc anys i que va impulsar la seva carrera. Posem-hi que, de la mateixa manera que la programació no és aliena a pactes amb la indústria cinematogràfica preferentment francesa, forma part de la quota glamurosa de Canes.

El festival, però, tampoc vol mantenir-se aliè a com el cinema reflecteix la realitat del món actual, marcada (com, de fet, malauradament sempre) per l’horror i el dolor de la guerra. D’aquí que, en una sessió especial fora de concurs, s’hi hagi projectat Mariupolis 2, construïda amb urgència amb les imatges que el cineasta lituà Mantas Kvedaravicius va rodar al Donbass abans de ser capturat i assassinat, a principis del mes d’abril passat, per l’exèrcit rus. Kvedaravicius va voler testimoniar com pateixen la guerra les persones que va filmar al mateix territori, ja en conflicte, durant el 2014 i el 2015 i que es fan presents al primer Mariupolis. El testimoni és esfereïdor (com no podia ser d’una altra manera), i la sessió, en presència dels companys del cineasta assassinat, potser serà la més dolorosament commovedora entre totes les programades en aquesta edició.

Una altra guerra, la d’Algèria (i, per tant, del passat, però que, com tantes, cueja en el present) és el tema d’una pel·lícula exhibida dins la secció paral·lela Quinzena de Realitzadors: Les Harkis, de Philippe Faucon. L’apel·latiu Harkis fa referència als algerians que, per diverses circumstàncies en bona part relacionades amb la seva pobresa, van col·laborar amb l’exèrcit francès durant la guerra. Un cop aconseguida la independència, la resta d’algerians s’hi van acarnissar mentre que, abandonant la colònia, l’Estat francès va bandejar-los o, en tot cas, els va acabar internant en camps de refugiats o en barracons, com ara el de Ribesaltes.

La Quinzena de Realitzadors va inaugurar-se amb L’envol, film de producció i llengua francesa del napolità Pietro Marcello, realitzat després d’una adaptació impressionant de Martin Eden, de Jack London. Amb moments brillants, però menys inspirat, Marcello persevera en el seu cinema lliure tot i canviar de registre (del material fulletonesc al musical) i barrejar imatges de diferent textura i naturalesa amb les quals de vegades sembla que fusioni l’arxiu documental amb el de creació pròpia.