GLAMUR i DOLOR A CANES

Tom Cruise s’ha fet pre­sent a Canes, on fins i tot ha reco­llit una Palma d’Or honorífica, com a part de la pro­moció de Top Gun: Mave­rick, amb la qual, com ha fet en mis­si­ons impos­si­bles, vol demos­trar que el seu cos es manté vigorós per repren­dre les aven­tu­res aèries del per­so­natge que va encar­nar al film ori­gi­nal rodat fa més de vint-i-cinc anys i que va impul­sar la seva car­rera. Posem-hi que, de la mateixa manera que la pro­gra­mació no és ali­ena a pac­tes amb la indústria cine­ma­togràfica pre­fe­rent­ment fran­cesa, forma part de la quota gla­mu­rosa de Canes.

El fes­ti­val, però, tam­poc vol man­te­nir-se aliè a com el cinema reflec­teix la rea­li­tat del món actual, mar­cada (com, de fet, malau­ra­da­ment sem­pre) per l’hor­ror i el dolor de la guerra. D’aquí que, en una sessió espe­cial fora de con­curs, s’hi hagi pro­jec­tat Mariu­po­lis 2, cons­truïda amb urgència amb les imat­ges que el cine­asta lituà Man­tas Kve­da­ra­vi­cius va rodar al Don­bass abans de ser cap­tu­rat i assas­si­nat, a prin­ci­pis del mes d’abril pas­sat, per l’exèrcit rus. Kve­da­ra­vi­cius va voler tes­ti­mo­niar com patei­xen la guerra les per­so­nes que va fil­mar al mateix ter­ri­tori, ja en con­flicte, durant el 2014 i el 2015 i que es fan pre­sents al pri­mer Mariu­po­lis. El tes­ti­moni és esfereïdor (com no podia ser d’una altra manera), i la sessió, en presència dels com­panys del cine­asta assas­si­nat, pot­ser serà la més dolo­ro­sa­ment com­mo­ve­dora entre totes les pro­gra­ma­des en aquesta edició.

Una altra guerra, la d’Algèria (i, per tant, del pas­sat, però que, com tan­tes, cueja en el pre­sent) és el tema d’una pel·lícula exhi­bida dins la secció paral·lela Quin­zena de Rea­lit­za­dors: Les Harkis, de Phi­lippe Fau­con. L’apel·latiu Harkis fa referència als alge­ri­ans que, per diver­ses cir­cumstàncies en bona part rela­ci­o­na­des amb la seva pobresa, van col·labo­rar amb l’exèrcit francès durant la guerra. Un cop acon­se­guida la inde­pendència, la resta d’alge­ri­ans s’hi van acar­nis­sar men­tre que, aban­do­nant la colònia, l’Estat francès va ban­de­jar-los o, en tot cas, els va aca­bar inter­nant en camps de refu­gi­ats o en bar­ra­cons, com ara el de Ribe­sal­tes.

La Quin­zena de Rea­lit­za­dors va inau­gu­rar-se amb L’envol, film de pro­ducció i llen­gua fran­cesa del napo­lità Pie­tro Mar­ce­llo, rea­lit­zat després d’una adap­tació impres­si­o­nant de Mar­tin Eden, de Jack Lon­don. Amb moments bri­llants, però menys ins­pi­rat, Mar­ce­llo per­se­vera en el seu cinema lliure tot i can­viar de regis­tre (del mate­rial fulle­to­nesc al musi­cal) i bar­re­jar imat­ges de dife­rent tex­tura i natu­ra­lesa amb les quals de vega­des sem­bla que fusi­oni l’arxiu docu­men­tal amb el de cre­ació pròpia.