Més misteri i imaginació

La llarga trajectòria musical de Jaume Vilaseca (Barcelona, 1968) està íntimament lligada al jazz, però hi ha alguns precedents que se’n desmarquen: “De jovenet, escoltava molta música tirant a allò que se’n deia rock simfònic i progressió, per influència del meu germà”, explica Vilaseca, que d’aquesta manera va començar a escoltar grups com ara Genesis, Pink Floyd i Yes, tot i que no li corresponien generacionalment parlant. D’aquesta antiga passió van sortir tres discos, amb adaptacions jazzístiques de la música de Genesis, els tres volums de Jazznesis (2008, 2015 i 2019), tots tres centrats concretament en el període 1970-1974 del grup britànic, és a dir, el període amb Peter Gabriel al capdavant.

Vilaseca també ha dedicat un altre projecte, amb el seu trio, a la música d’Emerson, Lake & Palmer, anomenat Tarkology, un nom a mig camí entre el disc Tarkus del virtuós trio britànic i Ornithology, l’estàndard de Charlie Parker. D’aquest projecte encara no ha sortit cap disc, i Vilaseca es planteja que, si l’acaba fent, s’enregistri en directe. Encara té un altre projecte, The Yes Quintet, dedicat òbviament a la música de Yes, en el qual ha implicat músics joves amb la intenció de gravar un disc a final de juny.

I ara acaba de sortir Jazz & Parsons Project, un disc dedicat a la música d’Alan Parsons Project, amb deu temes compostos pel tàndem format per Eric Woolfson i Alan Parsons, que havia estat enginyer de so dels estudis Abbey Road, on havia treballat de molt jove amb The Beatles. Al llibret del CD, però, Vilaseca té un record especial per a Woolfson (1945-2009), a qui considera “l’autèntic compositor” d’aquest duet batejat amb el nom del seu company. També en aquest cas, Vilaseca ha fet una aposta clara per la primera època de The Alan Parsons Project, la que va de Tales of Mistery and Imagination (1976) a Eye in The Sky (1982), passant per I Robot (1977), Eve (1979), Turn of a Friendly Card (1980), cinc discos generalment amb una unitat conceptual en què cada cop més van anar guanyant terreny algunes cançons més pop d’indubtable efectivitat comercial. Jaume Vilaseca es va enfrontar tot sol a aquest repertori, al seu propi estudi casolà (La Peixateria), en plena pandèmia, en un moment en què l’activitat escènica gairebé es va aturar i no era fàcil socialitzar-se. De fet, els deu temes del disc estan arranjats, enregistrats i mesclats per ell mateix, amb piano i teclats, i les úniques col·laboracions dels seus fills: Mar Vilaseca –que actualment està acabant un màster a la prestigiosa The Juilliard School de Nova York– canta a Day after day, i Martí Vilaseca toca la bateria a Hyper gamma spaces. “Sempre he pensat que, en general, la música progressiva o simfònica ha quedat, per les circumstàncies que siguin, com una música molt del passat, encara que continua tenint molts fans acèrrims. Jo he volgut donar-li una capa de pintura, amb la improvisació pròpia del jazz, per recuperar una música que per a mi ha estat molt important”, conclou Vilaseca.