Més misteri i imaginació

La llarga tra­jectòria musi­cal de Jaume Vila­seca (Bar­ce­lona, 1968) està ínti­ma­ment lli­gada al jazz, però hi ha alguns pre­ce­dents que se’n des­mar­quen: “De jove­net, escol­tava molta música tirant a allò que se’n deia rock simfònic i pro­gressió, per influència del meu germà”, explica Vila­seca, que d’aquesta manera va començar a escol­tar grups com ara Gene­sis, Pink Floyd i Yes, tot i que no li cor­res­po­nien gene­ra­ci­o­nal­ment par­lant. D’aquesta antiga passió van sor­tir tres dis­cos, amb adap­ta­ci­ons jazzísti­ques de la música de Gene­sis, els tres volums de Jazz­ne­sis (2008, 2015 i 2019), tots tres cen­trats con­cre­ta­ment en el període 1970-1974 del grup britànic, és a dir, el període amb Peter Gabriel al cap­da­vant.

Vila­seca també ha dedi­cat un altre pro­jecte, amb el seu trio, a la música d’Emer­son, Lake & Pal­mer, ano­me­nat Tarko­logy, un nom a mig camí entre el disc Tarkus del virtuós trio britànic i Ornit­ho­logy, l’estàndard de Char­lie Parker. D’aquest pro­jecte encara no ha sor­tit cap disc, i Vila­seca es plan­teja que, si l’acaba fent, s’enre­gis­tri en directe. Encara té un altre pro­jecte, The Yes Quin­tet, dedi­cat òbvi­a­ment a la música de Yes, en el qual ha impli­cat músics joves amb la intenció de gra­var un disc a final de juny.

I ara acaba de sor­tir Jazz & Par­sons Pro­ject, un disc dedi­cat a la música d’Alan Par­sons Pro­ject, amb deu temes com­pos­tos pel tàndem for­mat per Eric Woolf­son i Alan Par­sons, que havia estat engi­nyer de so dels estu­dis Abbey Road, on havia tre­ba­llat de molt jove amb The Beat­les. Al lli­bret del CD, però, Vila­seca té un record espe­cial per a Woolf­son (1945-2009), a qui con­si­dera “l’autèntic com­po­si­tor” d’aquest duet bate­jat amb el nom del seu com­pany. També en aquest cas, Vila­seca ha fet una aposta clara per la pri­mera època de The Alan Par­sons Pro­ject, la que va de Tales of Mis­tery and Ima­gi­na­tion (1976) a Eye in The Sky (1982), pas­sant per I Robot (1977), Eve (1979), Turn of a Fri­endly Card (1980), cinc dis­cos gene­ral­ment amb una uni­tat con­cep­tual en què cada cop més van anar gua­nyant ter­reny algu­nes cançons més pop d’indub­ta­ble efec­ti­vi­tat comer­cial. Jaume Vila­seca es va enfron­tar tot sol a aquest reper­tori, al seu propi estudi casolà (La Pei­xa­te­ria), en plena pandèmia, en un moment en què l’acti­vi­tat escènica gai­rebé es va atu­rar i no era fàcil soci­a­lit­zar-se. De fet, els deu temes del disc estan arran­jats, enre­gis­trats i mes­clats per ell mateix, amb piano i teclats, i les úniques col·labo­ra­ci­ons dels seus fills: Mar Vila­seca –que actu­al­ment està aca­bant un màster a la pres­ti­gi­osa The Jui­lli­ard School de Nova York– canta a Day after day, i Martí Vila­seca toca la bate­ria a Hyper gamma spa­ces. “Sem­pre he pen­sat que, en gene­ral, la música pro­gres­siva o simfònica ha que­dat, per les cir­cumstàncies que siguin, com una música molt del pas­sat, encara que con­ti­nua tenint molts fans acèrrims. Jo he vol­gut donar-li una capa de pin­tura, amb la impro­vi­sació pròpia del jazz, per recu­pe­rar una música que per a mi ha estat molt impor­tant”, con­clou Vila­seca.