Art brut, art de suro
El Museu Memorial de l’Exili (MUME) recupera l’obra de Joaquim Vicens Gironella, un escultor que treballava amb suro i que és un referent internacional de l’art brut, malgrat que encara és un desconegut a Catalunya. L’exili n’és una de les causes
L’artista empordanès Joaquim Vicens Gironella (Agullana, 1911 - Tolosa de Llenguadoc, 1997) és un referent del corrent artístic de l’art brut, i malgrat que té un bon nom en l’escena internacional, és gairebé un desconegut al seu país d’origen. Que creixés com a artista des de l’exili i que formés part de l’anomenat art brut, l’art marginal, que s’escapa dels límits de la cultura oficial, han deixat la figura de Vicens en un injust estadi de desconeixença al nostre país. El Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera, en col·laboració amb el Museu del Suro de Catalunya, situat a Palafrugell, rescata ara aquest artista amb l’exposició Joaquim Vicens Gironella. Viure en temps convulsos i crear des dels marges, oberta fins al 4 de setembre (i a partir del 15 d’octubre a Palafrugell), i en què es pot veure una de les particularitats de les seves escultures pel que fa al material utilitzat: estan fetes amb suro.
Que el subtítol de l’exposició sigui “viure en temps convulsos i crear des dels marges” ja dona algunes pistes sobre la seva obra i sobre una vida que va estar marcada per la guerra, els camps de concentració, l’exili –l’any 1939, moment a partir del qual va iniciar la seva carrera com a escultor, de manera autodidacta–, i la Segona Guerra Mundial. “Per entendre l’art de Vicens Gironella cal saber d’on ve i tota la seva història”, destaca Narcís Selles, el comissari de l’exposició.
Sense cap vinculació, a priori, amb el món de l’art, Vicens Gironella formava part d’una família d’artesans del suro d’Agullana: “Una família de tradició republicana, que feia molts anys que es dedicava a la indústria del suro com a petits artesans”, segons Selles, que explica els primers anys de joventut de Vicens: “Aquell jove va començar a interessar-se per temes culturals, escrivia poemes, obres de teatre... No tenia una formació sòlida, era autodidacte.” Molt implicat en la vida cívica d’Agullana, Vicens Gironella escrivia a la premsa local i regional, sobretot a l’Empordà Federal, i mantenia posicions molt laïcistes: “La majoria d’articles que va publicar en els anys trenta tracten de l’Església, que ell considerava que era una qüestió que s’havia de limitar a l’esfera privada i personal.” Vicens, que va continuar l’ofici familiar com un obrer més de la manufactura surotapera d’Agullana, va ser especialment actiu durant la Guerra Civil: “Va tenir un protagonisme important en tots els sectors populars que van contestar el cop d’estar militar” contra la República. Va participar en el moviment antifeixista d’Agullana, va formar part de l’Ajuntament, primer per la CNT i després pel PSUC, i posteriorment, ja al front, va participar amb la premsa de guerra i va dirigir una revista, Victoria, adreçada als combatents republicans, fins que el 1939 es va haver d’exiliar. “Va viure experiències bastant traumàtiques, en camps de concentració. Va patir primer la derrota franquista, i després l’exili, que va ser dur.” Vicens Gironella va passar un any internat al camp de concentració de Bram. Un cop lliure, va trobar feina en una fàbrica de taps de suro a Tolosa de Llenguadoc, on va formar una família amb la refugiada republicana Paz Santiago Ruiz, amb qui va tenir tres filles. Arran de l’ocupació alemanya, va ser enviat al camp de concentració de Récébédou i d’aquí, a Le Croisic, on va ser enquadrat en l’Organització Todt per participar en la construcció del mur de l’Atlàntic. Retornat a Tolosa, va dirigir la revista Catalunya, promoguda per sectors de la resistència.
La vida no sempre corre pel camí desitjat. “Hi ha un moment que es desencanta de tot. Quan els feixismes van ser derrotats, ell, com molts, es pensava que també hi hauria un canvi a l’Estat espanyol. Es va desanimar i d’alguna manera potser casual va començar a fer escultures”, diu el comissari de l’exposició. I un dels fets que van marcar la seva carrera és que l’artista i intel·lectual francès Jean Dubuffet, l’impulsor de l’anomenat art brut, que va ser un dels corrents més potents de l’art de la postguerra europea, va veure les obres de Vicens “i en va quedar captivat”. Creia que s’ajustaven a la perfecció a la idea d’art brut i, per tant, que se situaven lluny de l’“art instituït”. “D’una manera casual, veu les obres de Vicens. En aquell moment, Dubuffet ja estava teoritzant sobre l’art brut, que seria un art fet per gent al marge del món cultural; per sectors excèntrics, des de malalts mentals fins a gent que ho feia per afició però sense tenir cap formació ni orientació.” I per això l’any 1948 va presentar Vicens en una exposició individual a París i li va dedicar una monografia; posteriorment, l’empordanès va participar en les mostres més significatives de la tendència a Europa i als Estats Units.
A l’exposició del MUME hi ha dibuixos, baixos relleus, gravats, documents i, sobretot, escultures fetes amb suro, un material poc freqüent en usos artístics: “Primer va començar fent alguna escultura amb fang, però no n’estava content i després va tenir una revelació: «Si tota la vida he estat treballant amb el suro, per què no faig l’escultura amb suro?» Aquest és un fet bastant estrany perquè a l’escultura occidental no s’ha consolidat mai l’ús del suro com a material escultòric, amb voluntat artística. Sí que hi havia autors de l’avantguarda dels anys trenta, com ara Miró, que també havien utilitzat el suro, però només, per exemple, posant un tap de suro a una escultura. Aquests ho feien amb una voluntat subversiva: intentaven qüestionar l’escultura com un element que s’havia de fer amb materials nobles i hi posaven el suro per mostrar que ells trencaven aquesta tradició. Amb Vicens, en canvi, no hi ha una voluntat rupturista; ho fa perquè el suro és el que coneix més i domina millor”, detalla Selles. Dubuffet va valorar especialment l’ús del suro: “Deia que les escultures de Vicens són el bosc que parla en les seves obres!” En aquells anys de contraposició entre cultura i natura, “Dubuffet defensava un art com sortit del fons de l’ésser, una força irracional, fins i tot anticivilitzatòria, i el suro té aquestes connotacions: és com un magma, com una mena de volcà, de lava volcànica”.
L’obra de Vicens Gironella va anar evolucionant. “Les primeres escultures que fa sembla que siguin gairebé la matèria, una matèria com si funcionés sola, com si fossin escultures en què gairebé es limita a agafar el suro tal com ve i pràcticament no el manipula; fa una petita figura que s’insinua per allà al mig, però bàsicament és una força natural que emergeix. Després, amb el pas del temps, cada vegada treballa més el suro, domina més el material; hi ha peces que estan treballadíssimes i s’hi passava setmanes, representant figures. Si al principi sembla que la natura és la que domina l’artista, a mesura que s’hi va dedicant és l’artista qui domina el material, la natura”, explica el comissari de la mostra.
DESCONEGUT
Si està considerat l’autor català més representatiu de l’art brut, com és que gairebé és un desconegut a Catalunya? Per a Narcís Selles hi ha dos causes principals, una de caràcter vital –l’exili– i l’altra artística –el fet que la seva obra s’inscrigui dins l’art brut–. Sobre la primera, el seu exili: “Tot i que ens aquests darrers anys s’ha començat a estudiar, durant molt de temps l’exili ha estat un univers submergit, no s’ha estudiat. Sí que persones a títol individual han fet coses, però hem de tenir en compte que cap gran museu d’art català ha fet mai cap exposició sobre l’exili vist globalment. Se n’han fet individualment, de determinades figures, però una exposició global dels artistes de l’exili encara no s’ha fet.” També per aquest daltabaix que va ser haver de marxar del seu país, Vicenc Gironella es va descobrir com a artista a l’exili. “Hi havia altres artistes que ja havien exposat a casa en els anys trenta i després havien marxat; per tant, ja hi havia una pista. En canvi, ell és un cas –encara que no l’únic–, que comença a fer art un cop ja està fora. En part, possiblement, com una forma de sublimar tot aquell trauma que va passar. Hi ha altres personatges que també viuen un trauma semblant i tota l’angoixa i malestar els canalitzen d’aquesta manera.”
I el segon factor que ha fet que el nom de Vicens Gironella hagi quedat ocult en el desconeixement: “L’art brut, fins no fa gaires anys, tenia un estatut com a singular. Perquè els artistes o autors que se situaven en això que en diem l’art brut en realitat no eren ni pretenien ser artistes. Aquesta categoria se la va inventar Dubuffet. Ell va dir que allò que feien aquella gent, als quals ningú feia cas, que estaven en un racó del sanatori, i que feien dibuixos..., no era art. Tot i que psiquiatres i gent de fora del món de l’art sí que s’hi havien fixat, des del món de l’art no s’havia tingut en compte com un fenomen artístic. Però de sobte Dubuffet valora aquestes aportacions. Considera que allò que fan aquells autors, per exemple un malalt mental –que mai no havia après res d’art ni sabia de què anava el tema–, té un valor artístic.” Tanmateix, segons afegeix Narcís Sellés, “l’art brut, tot i que ara sí que comença a fer-ho, no s’ha acabat d’integrar dins del que és el sistema artístic; està vist com una cosa excèntrica”. Així doncs, per l’exili i també “perquè era un autor que formava part d’aquesta cosa estranya que es deia art brut”, Vicens Gironella ha quedat al marge dels llibres d’història de l’art a Catalunya. “Des de fa uns deu o quinze anys, sí que s’han fet molts estudis sobre l’art brut (a França i al Canadà, sobretot, i una mica als Estats Units), i ara sí que ja es comença a estudiar seriosament. Fins ara, els que es dedicaven a estudiar l’art brut generalment no eren ni historiadors, eren gent aficionada, a qui els agradava... Aquest tipus d’estudi més històric no s’havia fet fins als darrers anys”, lamenta Selles.
La del MUME és la gran exposició de redescoberta de la figura de Joaquim Vicens. I la casualitat ha fet que coincideixi amb una altra mostra a Barcelona, Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat, al CCCB, que inclou algunes obres de Vicens. “Tosquelles, que era psiquiatre, havia treballat amb malalts mentals. I Dubuffet buscava obres produïdes per malalts mentals: buscava un art que no estigués condicionat o mediatitzat per cap factor cultural. És una visió bastant romàntica; volia que fos un impuls que sortís de dins a la persona, sense veure’s mediatitzat per res, cosa que és una mica impossible.”
L’exposició de la Jonquera s’acompanya amb l’edició d’un llibre catàleg sobre l’autor i la seva obra; sobre l’experiència de la guerra i de l’exili: “Explica tota la història, no només del Vicens, sinó de molta gent que es trobava en una situació semblant. El llibre ressegueix tota la seva trajectòria, no ja com a artista, sinó en el camp de la política, en el camp social, com a escriptor i periodista...”, explica Selles. El volum també inclou alguns fragments de les memòries de l’artista, i que va acabar d’escriure l’any 1984: “Explica les peripècies que va passar i també tenen una certa funció autojustificatòria”, explica Selles: “Agullana era una població on el pes del caciquisme en els anys trenta encara era molt fort. Vicens es posiciona contra aquests grups socials, i durant la guerra i la revolució té un paper molt actiu. Quan torna al seu poble, després de molts anys a França, hi ha uns veïns que l’increpen i el responsabilitzaven de ser un dels inductors d’uns fets violents esdevinguts al poble, i ell queda afectat. A les memòries explica tota la seva implicació amb moviments polítics, socials, la revolució...”
La major part del material exposat al MUME prové dels fons de les seves tres filles, però la gran, Marie-Neige, “que s’havia mostrat molt il·lusionada per la iniciativa i pel reconeixement que suposava per al seu pare després de tants anys de silenci i oblit al país on va néixer”, va morir just quan el MUME estava a punt d’inaugurar l’exposició. L’exposició i el llibre els han dedicat a la seva memòria.
