ASSAIG D’EXPLICACIÓ DEL TRESOR DELS ‘ASSAIGS’

“Per a Montaigne, la filosofia veritable està sempre lligada a l’alegria i la felicitat.” Clar i català. Aquest llibre és una guia molt valuosa per endinsar-se en el monument literari dels Assaigs. He escrit literari ben a dretcient: filosòfic, també, per descomptat. Bé que, quan havia de triar entre filosofia i vida, el perigordí solia decantar-se per aquesta última, la lectura de la seva opera magna –que, recordem-ho, té com a tema ell mateix: l’autor– ens ajuda a comprendre més pregonament la vida (amb tots els seus afectes, les seves mancances, les seves pors). Diguem-ne filosofia o, com indica Bayod, grau zero de la filosofia. Quan Montaigne es tanca a la seva cèlebre torre, al castell familiar, ho fa amb la intenció de “pintar no un rostre perfecte, sinó el meu”. La vida mateixa, a diferència del que considerava Aristòtil, per a ell és imperfecta. I, d’aquesta raó, el “filòsof impremeditat i fortuït” en treu moltes més per escriure el seu llibre.

Montaigne va convertir l’expressió llatina dum licet (‘mentre es pugui’) en el seu lema vital. La seva clausura no té res a veure amb cap projecte de retir místic –més aviat desconfiava de les formes transcendentals de fugida del món–. Bayod reporta l’amistat de l’autor amb Étienne de La Boétie, estroncada per la mort prematura d’aquest últim, a trenta-dos anys. Els dos amics discrepen en un munt de qüestions: “Per a La Boétie [...] el dolor és més profund i més fonamental que el plaer.” No pas per a Montaigne: “Ell aprèn de la felicitat, de la salut, de les coses favorables i agradoses, molt més que de l’infortuni.”

Hi ha un episodi de la vida del gentilhome que mereix un esment especial: el de l’agonia de La Boétie, el qual demana a Montaigne “un lloc”. Què vol dir un lloc? Bayod ho explica molt bé: “Dins aquesta constel·lació d’idees sobre el bes, per a nosaltres té un interès particular el motiu de l’últim òscul al moribund, fet per un parent pròxim o per una persona estimada, amb la intenció de capturar-ne l’ànima i així incorporar-la i preservar-la en el propi cos.” No hi haurà cap bes, i Bayod ofereix diverses raons d’aquest desistiment. El llibre també ajuda a desentranyar el pensament contingut als Assaigs respecte a la religió i, en especial, la cristiana: “La rebotiga de Montaigne no és el cel cristià, ni un lloc des del qual adreçar-se a Déu, sinó un espai exclusivament humà i personal.”

Afectat de càlculs renals però poc amic dels metges, Montaigne va ser un amant dels viatges, “el plaer per excel·lència de la seva vida”. La greu tria existencial va ser motiu de dubte: “L’oci no ha proporcionat al nostre gentilhome l’equilibri i la tranquil·litat que perseguia.” L’objectiu, però, és gegantí: escriure “l’únic llibre al món de la seva classe”. Paga la pena, doncs, de dedicar-hi anys d’esforç. Tot plegat, per “fer el retrat perfecte de la imperfecció”. Montaigne no renuncia al món, no en fuig pas. Al contrari, el seu gest constitueix “l’apertura o reapertura a l’alteritat”. Jo em demano: per què autors nostrats (Josep Pla, Joan Fuster), entre una legió d’autors internacionals, s’han sentit tan atrets pels Assaigs? En el cas dels dos esmentats, sens dubte pel pensament que hi defensa l’autor: “Abandona la tradicional filosofia de l’ésser per abraçar una nova filosofia de la vida.” Una mena d’escepticisme no gens renyit amb un declarat hedonisme, “mentre es pugui”: “La vida és un moviment material i corporal, una acció imperfecta i desordenada per pròpia essència; jo m’aplico a servir-la tal com és.” Però, sens dubte, en el cas de l’incrèdul Pla, també hi devia haver admiració per això altre: “Aquesta classe d’assaigs es caracteritza per la capacitat que demostra el judici de transformar en important un objecte en si mateix nimi.” Quin cas no en va fer, el de Palafrugell, que va convertir en importants una infinitat d’objectes nimis! En el seu cèlebre cant LI, Catul escriu: “L’oci, Catul, no et prova ni et convé.” A Montaigne podem dir, definitivament, que sí que li va provar. I als seus lectors, encara més!