Recordo que quan es va inaugurar Port Aventura, en els anys noranta, molta gent en tornava entusiasmada, no tant per les atraccions a què havien pujat, sinó per l’experiència d’haver-se imbuït de l’esperit oriental, polinèsic o mexicà que aquell parc temàtic recreava. Viure experiències és un dels motors vitals d’aquesta nostra complexa societat –abocada a l’oci des que va descobrir que aquest concepte existia–, i la recerca constant per oferir l’entreteniment extrem no sembla que tingui aturador.

Si bé el primer parc d’atraccions de la història és el de Bakken, a Copenhaguen, des que Walt Disney va complir el seu somni inaugurant Disneylandia a Anaheim –“A tots els que visiteu aquest lloc feliç, sigueu benvinguts”, van ser les seves paraules aquell dia– la cosa ha evolucionat molt. Bé, no fins al punt del que va imaginar Michael Crichton, escriptor, guionista i productor de cinema nord-americà, especialitzat en el gènere de la ciència-ficció i més concretament en el tecno-thriller. D’una banda, va evocar una futura reserva biològica privada situada en una illa (Nublar), on a través d’un recorregut amb cotxes elèctrics es poden veure tota classe d’animals prehistòrics, dinosaures recreats a partir de la biotecnologia. Sí, parlem de Jurassic Park. De l’altra, va recrear un parc d’atraccions anomenat Delos que permet als visitants trobar-se en l’època històrica que trïn (romana, medieval o conquesta de l’Oest) i ser animats per uns robots gairebé humans. Aquí, el visitant pel mòdic preu de 1.000 dòlars al dia (de l’època, per tant exclusivament destinat als rics) pot satisfer els desitjos, plaers i capritxos que vulgui. Sí, en aquest cas es tracta de Westworld, la pel·lícula que va inspirar la sèrie d’HBO i que aquí es va titular Ànimes de metall.

El film, dirigit pel mateix Crichton, continua sent un prodigi inventiu en molts aspectes, no tan sols per ser el primer que utilitza imatges generades per ordinador (per visualitzar el punt de vista d’un robot), sinó per la influència que va tenir en títols referencials, com Blade Runner, Depredador, Terminator, Halloween (Yul Brynner inspirador de Michael Myers?) o, fins i tot, Tauró (amb els propietaris de Delos tan idiotes com els empresaris i l’alcalde d’Amity Island, entossudits a no tancar la barraca per no espantar els turistes quan les coses van mal dades). “Res no pot anar malament”, s’anuncia als privilegiats visitants...

Vist amb la mentalitat d’avui dia, la temàtica trasbalsa els codis ètics, i entens millor els camins que pren la sèrie de Jonathan Nolan i Lisa Joy qüestionant els límits morals del poder aparentment superior dels humans envers les màquines, tot sovint més humanistes que no pas nosaltres. Incomoda veure al film del 1973 com els milionaris desfermen els seus instints més primaris en bacanals romanes, es casen amb princeses i s’enlliten amb donzelles o prostitutes de saloon mentre no escampen les seves hormones en justes cavalleresques o duels d’OK Corral de pa sucat amb oli, ja que els contrincants estan programats per ser les seves víctimes.

Potser per aquest motiu, tot i el terror que molts vam patir quan un robot del Far West encapçala la rebel·lió de les màquines, en reveure-la ara voldries que el pistoler vestit de dol fes com el T-800 –és a dir, es convertís com Schwarzenegger en un amic– o si més no fos tan cruelment venjatiu com Dolores i Maeve, les androides empoderades que li prenen el relleu en la inspirada sèrie. Una Maeve (Thandie Newton), per cert, a qui durant el rodatge de Westworld a Besalú vaig perseguir desesperadament fins a trobar. Bé, a la seva doble; l’original mai no va estar al nostre abast i mai no ho estarà... tret que perfeccionin la realitat virtual. Aleshores encara més qüestionarem on arriben els límits dels nostres desitjos més foscos.