L’artesà de la novel·la policíaca

Mai hauria volgut escriure aquestes paraules. Els lectors de novel·la policíaca estem de dol. Ha mort Domingo Villar de manera sobtada i encara no me’n sé avenir. Nascut a la ciutat de Vigo, resident a Madrid, el recordarem sempre per ser el pare literari de Leo Caldas, amb títols com Ulls d’aigua (2006), La platja dels ofegats (2009) –amb adaptació cinematogràfica dirigida per Gerardo Herrero i protagonitzada per Carmelo Gómez– i L’últim vaixell (2019), el darrer llibre de la sèrie. Una trilogia amb nombroses reedicions, traduïda a més de quinze llengües i guardonada amb prestigiosos premis nacionals i també internacionals.

L’escriptura de Villar es caracteritzava per ser de fermentació lenta, sense pressa per publicar, sense estratègies de mercat. Era un artesà de les paraules, meticulós de l’estil narratiu i addicte a trobar la paraula escaient. Per a ell, era necessari “mirar de trobar el substantiu adequat, aquell que no necessita adjectius ni altres acompanyants”: “M’agrada netejar el text i procuro no incloure una paraula de més. Però tot això necessita temps perquè el text pugui destil·lar tot allò sobrer, perquè tregui les impureses”, havia comentat.

Per a Villar l’escriptura era viure, pensar i observar, al contrari “d’aquest món accelerat en què en poques ocasions tenim temps per reflexionar sobre el que ens passa; la literatura és un dels reductes en què la urgència encara no ha conquerit l’espai al més important”. Escrivia alhora en gallec (la seva llengua emocional) i castellà (amb la qual se sentia més còmode amb els diàlegs), i això li permetia una correcció minuciosa. La fórmula no és pas nova, perquè ja l’havien fet servir altres paisans seus, com ara Rosalía de Castro, Álvaro Cunqueiro, Manuel Rivas i Suso de Toro. A més de tot aquest engranatge, tenia el mal costum –explicava ell mateix– de llegir en veu alta els seus textos per mirar d’evitar cacofonies i repeticions, ben obsessionat per la musicalitat de les paraules.

Si us endinseu en la seva trilogia trobareu tota una crònica sentimental de la ciutat de Vigo, recreada des de la memòria i la distància, amb els seus carrers i paisatges, colors i olors, ambients i atmosferes, així com la fascinació pel món marítim, els seus habitants i les idiosincràsies locals, des del costumisme fins a llegendes, tradicions i gastronomia. I ho podreu fer guiats per l’emblemàtic agent de policia Leo Caldas, un paio quotidià i tranquil (dels que més abunden, com diria Raymond Chandler) constant i intuïtiu, taciturn i solitari, amant del jazz i del vi i que participa assíduament en un programa radiofònic que detesta però que l’ha convertit en una celebritat local. L’investigador haurà d’enfrontar-se a tres casos ben complexos acompanyat del sorneguer Rafael Estévez (el seu Watson particular), d’origen aragonès, que l’ajuda a inspeccionar els escenaris i que sembla que no acaba mai d’adaptar-se a la geografia que l’envolta, amb punts hilarants plens d’humor perquè no entén estereotips de la personalitat gallega com ara l’ambigüitat i la indecisió.

Una trilogia poètica i amorosa, ben equiparable a la que també ens va deixar el malaguanyat Jean-Claude Izzo amb Marsella o, ja posats, amb paral·lelismes evidents amb la Vigata d’Andrea Camilleri, l’Atenes de Petros Màrkaris, l’Havana de Leonardo Padura i la Barcelona de Francisco González Ledesma i Manuel Vázquez Montalbán.

Un altre escriptor que marxa massa aviat, massa jove i que ho fa de la manera més abrupta i dolorosa. Ens queden les seves novel·les amb regust gallec, que sempre llegirem per evocar-lo. Domingo Villar s’ha embarcat amb el seu últim vaixell i ja no tornarà. Que la terra, o en el teu cas el mar, et sigui lleu, estimat amic.