Seixanta anys al galop

En aquests temps d’impo­sició del 25% del cas­tellà a l’escola ha tor­nat a cir­cu­lar per les xar­xes una por­tada de Cavall Fort de l’octu­bre de l’any 1970. És la que reproduïa un car­tell que el dibui­xant Cesc havia fet per a la cam­pa­nya Català a l’escola en els últims anys de la dic­ta­dura fran­quista, quan apren­dre a lle­gir i a escriure en català encara era una uto­pia. Ara, en ple segle XXI, mol­tes coses han can­viat, però els pro­ble­mes de la llen­gua, de la nos­tra, roden cícli­ca­ment. I una publi­cació com Cavall Fort, que acaba de cele­brar els sei­xanta anys del seu nai­xe­ment, ha anat galo­pant al cos­tat dels movi­ments soci­als que han tre­ba­llat des del pri­mer dia perquè els infants pogues­sin apren­dre a lle­gir i a escriure en català. Encara queda molta feina, tenint en compte la recent sentència que imposa el 25% de cas­tellà: “És increïble que hàgim arri­bat a aquest punt; la sentència fa un mal ter­ri­ble i també fa molt mal el fet que sem­bla que no siguem capaços de plan­tar-hi cara i dir prou. Ara ha cir­cu­lat moltíssim la por­tada de Cavall Fort del Cesc, en què demanàvem l’escola en català, i a esto­nes tens la sen­sació que hau­rem de tor­nar a començar de zero.” Ho diu la direc­tora d’aquesta popu­lar revista infan­til i juve­nil, Mercè Canela, que aquest any cele­bra els sei­xanta anys de la capçalera amb l’expo­sició Cavall Fort cele­bra 60 anys, que ha ini­ciat el seu peri­ple a la bibli­o­teca Ignasi Iglésias - Can Fabra, de Bar­ce­lona, i que al llarg de l’any es podrà veure en mol­tes altres bibli­o­te­ques.

Mol­tes por­ta­des de Cavall Fort han aca­bat esde­ve­nint un símbol, bé pels artis­tes de renom que n’han fet la il·lus­tració, bé per la vigència que encara tenen avui. “Hi ha un acu­dit d’en Cesc que també ha cir­cu­lat, en què es veu algú que està des­pen­jant una pan­carta d’aque­lles de «volem l’escola en català», i algú que diu: «Guar­deu-la, perquè tot pot ser que d’aquí a uns anys l’hàgiu de tor­nar a fer ser­vir.» I aquest és un acu­dit de fa pot­ser qua­ranta anys! Tot ple­gat és molt dolorós”, rebla Canela, que és la direc­tora de la revista des del 1998.

Cavall Fort va néixer el desem­bre del 1961, per l’impuls de per­so­nes de dife­rents pro­cedències que per­se­guien un objec­tiu comú i ferm: “Tro­bar una manera perquè els infants pogues­sin apren­dre a lle­gir i a escriure en català. Aquesta pre­o­cu­pació va mar­car el for­mat i el con­tin­gut de la revista: des de la decisió d’incloure-hi pàgines de còmic per esti­mu­lar l’interès del lec­tor, fins a la tria del model de llen­gua.” Per tirar-ho enda­vant en un temps d’obs­cu­ri­tat fran­quista, van bus­car el suport dels bis­bats de Vic, Girona i Sol­sona, que hi van donar cober­tura legal “en una època en què impul­sar una publi­cació en català era, a més d’una qui­mera, una gosa­dia per al règim”.

En trac­tar-se d’una revista infan­til, van poder anar tram­pe­jant la cen­sura. A més, “la revista va poder sor­tir perquè no es va dema­nar el permís direc­ta­ment a l’admi­nis­tració, ja que no li hau­rien donat mai”: “Els del bis­bat van ser els qui li van donar la cober­tura legal. Durant molts anys va sor­tir com si fos una revista dels secre­ta­ri­ats catequístics, però mai no ho va ser”, explica Canela. Poste­ri­or­ment, “sí que hi va haver un moment en què es va haver de lega­lit­zar, però ja ho van poder fer”. Només un cop es va cen­su­rar un arti­cle, que trac­tava sobre el mer­cat comú: “El mer­cat comú era la bèstia negra per al règim i no ens hi volien.” L’única anècdota, si es pot dir així, rela­ci­o­nada amb la cen­sura té a veure amb un car­tell fet també pel dibui­xant Cesc l’any 1964: “Al car­tell es veu un nen i un tros del pare que lle­geix el diari. L’eslògan havia de ser M’agrada Cavall Fort. És una de les revis­tes infan­tils millors d’Europa. I el cen­sor, el dele­gat de torn del govern, els va dir que l’eslògan havia de ser: «Me gusta Cavall Fort. Es la mejor revista infan­til de España.» A Cavall Fort van creure que, és clar, no podien posar un eslògan en cas­tellà. Al final els van mig convèncer i l’eslògan va que­dar M’agrada Cavall Fort, però la con­dició va ser que només es podia exhi­bir als apa­ra­dors, que no es podia posar als car­rers”, explica Canela.

Des del pri­mer moment la publi­cació va atreure grans noms de les lle­tres, de la il·lus­tració i del còmic. Com en va ser capaç? “Crec que quan va començar, com que era un moment molt difícil, la gent tenia mol­tes ganes de col·labo­rar-hi. El Cesc hi va ser des del prin­cipi. Al número 44 la por­tada va ser de Joan Miró. Hi va haver con­tes d’Espriu, de Pere Cal­ders, de Mont­ser­rat Roig... Eren per­so­nes que tenien una consciència molt clara de ser­vei al país i, a més, sabien que arri­bar a la mai­nada era molt impor­tant, perquè a les esco­les era jus­ta­ment on el règim va inten­tar fer el tall. I si es per­dia la cana­lla estàvem per­duts. Aquesta consciència va fer que la gent s’hi aboqués.” Entre molts d’altres, els escrip­tors Albert Jané i Joa­quim Carbó, que encara hi estan vin­cu­lats. D’altra banda, creu Canela, ho van acon­se­guir gràcies a la pro­fes­si­o­na­li­tat dels impul­sors: “Els que for­ma­ven el con­sell de redacció s’ho van pren­dre amb molt de rigor, i el llistó d’exigència sem­pre era molt alt. Això va fer que la gent que hi tre­ba­llava ho apreciés molt; tre­ba­llar a Cavall Fort va aca­bar sent un pres­tigi.” La direc­tora també des­taca que “Cavall Fort ha estat molt oberta a les pro­pos­tes que han vin­gut de fora”: “No vol dir que les hagi accep­tat totes, però sem­pre que hi ha algú que et pro­posa alguna cosa, com a mínim t’ho mires i ho estu­dies al con­sell de redacció, que deci­deix si s’agafa o no. Sem­pre ha estat molt ampli de mires, en el sen­tit que molta gent ha pogut començar a les pàgines de la revista.”

Fer un balanç d’aquests sei­xanta anys no genera dub­tes: “És molt posi­tiu”, diu Canela. “El sol fet d’haver fet sei­xanta anys, d’estar vius, és impor­tant.” I apro­fi­tant la cele­bració, la revista ha fet una reno­vació de dis­seny i de con­tin­guts: “Era un bon moment per reno­var-nos, però sense per­dre el fil que ens uneix amb l’espe­rit ori­gi­nal de Cavall Fort. La publi­cació sem­pre s’ha anat reno­vant, i hi ha hagut moments que ha fet can­vis més a fons i d’altres més gra­du­als. Aquesta vegada hem fet una reno­vació a fons”, explica la direc­tora, que té la consciència de for­mar part d’un tros de la història: “És impor­tant con­ti­nuar sent una revista que interessa els lec­tors d’avui; igual que quan la van crear, el que volien era interes­sar els lec­tors, nens i nenes de 9, 10 o 11 anys... Que con­ti­nuem sent atrac­tius i interes­sants és molt posi­tiu, i estic molt con­tenta d’haver pogut for­mar part d’aquest camí.” “No hem vol­gut fer un tren­ca­ment, fer taula rasa, sinó que pen­sem que hem d’evo­lu­ci­o­nar però con­ti­nuar tenint aquesta estruc­tura de magazín, que li van donar els que van fun­dar la revista; és una com­bi­nació de còmic amb arti­cles de divul­gació, una part literària, pro­pos­tes d’acti­vi­tats, jocs i la volun­tat d’inter­pel·lar un lec­tor actiu (no només el lec­tor pas­siu que passa pàgines). Aquesta estruc­tura et per­met anar evo­lu­ci­o­nant d’acord amb el temps que vivim, sense dei­xar de ser Cavall Fort, sense que la revista deixi de ser reco­nei­xi­ble”, explica.

Fa vint-i-qua­tre anys que n’assu­meix la direcció, però la relació de Mercè Canela amb Cavall Fort ve de lluny: “Hi vaig arri­bar de petita, quan era lec­tora. El pri­mer número que va arri­bar a casa era el 17, i anava a nom del meu germà i la meva ger­mana grans. Recordo aquell número, va ser com una mena d’esde­ve­ni­ment. Cada vegada que arri­bava Cavall Fort era una festa. I poste­ri­or­ment, quan vaig començar a publi­car lli­bres de lite­ra­tura infan­til, vaig entrar al con­sell de redacció. Era l’època en què es feien els tre­balls pre­pa­ra­to­ris del Congrés de Cul­tura Cata­lana, i vaig conèixer el Joa­quim Carbó, que era del con­sell de redacció, i em va con­vi­dar a anar-hi. Era l’any 1983, si no recordo mala­ment. Des de lla­vors vaig estar al con­sell de redacció.” Després de mar­xar a viure fora de Cata­lu­nya durant uns anys, quan va tor­nar s’hi vaig rein­cor­po­rar. “Pràcti­ca­ment és tota una vida amb Cavall Fort!”, exclama.

Els per­so­nat­ges de còmic que han cres­cut amb la revista són una marca de la casa i els més espe­rats pels lec­tors. Des del pirata Cres­ques, un dels clàssics a les seves pla­nes, fins a Pes­quis i Baliga, un tàndem diver­tit que apa­reix a la con­tra­co­berta, hi ha un gran ven­tall de per­so­nat­ges: Ot, el brui­xot, Jep i Fidel, Jan i Tren­ca­pins... Ara, amb la reno­vació en motiu dels sei­xantè ani­ver­sari, han incor­po­rat uns nous per­so­nat­ges que ano­me­nen els Onze de Cavall Fort: “És una mena de redacció paral·lela de la revista, i hi posen un toc d’humor.”

Per a Mercè Canela, el còmic en català es troba en un bon moment: “El còmic sem­pre fa mol­tes puja­des i bai­xa­des, però tinc la sen­sació que últi­ma­ment hi torna a haver més movi­ment, en posi­tiu. Hi va haver uns anys, als vui­tanta, amb bas­tanta pro­ducció (d’àlbums i de mate­rial divers), però després va bai­xar molt. Ara noto que torna a haver-hi més movi­ment, no només del còmic infa­no­til, sinó també per a adults. Espero que la cosa agafi una altra vegada embran­zida. A la revista hi podem jugar un paper, però si no hi ha el lli­bre, si no hi ha l’àlbum o si l’àlbum que surt és tot en cas­tellà, és difícil.”

1436