Seixanta anys al galop

En aquests temps d’imposició del 25% del castellà a l’escola ha tornat a circular per les xarxes una portada de Cavall Fort de l’octubre de l’any 1970. És la que reproduïa un cartell que el dibuixant Cesc havia fet per a la campanya Català a l’escola en els últims anys de la dictadura franquista, quan aprendre a llegir i a escriure en català encara era una utopia. Ara, en ple segle XXI, moltes coses han canviat, però els problemes de la llengua, de la nostra, roden cíclicament. I una publicació com Cavall Fort, que acaba de celebrar els seixanta anys del seu naixement, ha anat galopant al costat dels moviments socials que han treballat des del primer dia perquè els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català. Encara queda molta feina, tenint en compte la recent sentència que imposa el 25% de castellà: “És increïble que hàgim arribat a aquest punt; la sentència fa un mal terrible i també fa molt mal el fet que sembla que no siguem capaços de plantar-hi cara i dir prou. Ara ha circulat moltíssim la portada de Cavall Fort del Cesc, en què demanàvem l’escola en català, i a estones tens la sensació que haurem de tornar a començar de zero.” Ho diu la directora d’aquesta popular revista infantil i juvenil, Mercè Canela, que aquest any celebra els seixanta anys de la capçalera amb l’exposició Cavall Fort celebra 60 anys, que ha iniciat el seu periple a la biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra, de Barcelona, i que al llarg de l’any es podrà veure en moltes altres biblioteques.

Moltes portades de Cavall Fort han acabat esdevenint un símbol, bé pels artistes de renom que n’han fet la il·lustració, bé per la vigència que encara tenen avui. “Hi ha un acudit d’en Cesc que també ha circulat, en què es veu algú que està despenjant una pancarta d’aquelles de «volem l’escola en català», i algú que diu: «Guardeu-la, perquè tot pot ser que d’aquí a uns anys l’hàgiu de tornar a fer servir.» I aquest és un acudit de fa potser quaranta anys! Tot plegat és molt dolorós”, rebla Canela, que és la directora de la revista des del 1998.

Cavall Fort va néixer el desembre del 1961, per l’impuls de persones de diferents procedències que perseguien un objectiu comú i ferm: “Trobar una manera perquè els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català. Aquesta preocupació va marcar el format i el contingut de la revista: des de la decisió d’incloure-hi pàgines de còmic per estimular l’interès del lector, fins a la tria del model de llengua.” Per tirar-ho endavant en un temps d’obscuritat franquista, van buscar el suport dels bisbats de Vic, Girona i Solsona, que hi van donar cobertura legal “en una època en què impulsar una publicació en català era, a més d’una quimera, una gosadia per al règim”.

En tractar-se d’una revista infantil, van poder anar trampejant la censura. A més, “la revista va poder sortir perquè no es va demanar el permís directament a l’administració, ja que no li haurien donat mai”: “Els del bisbat van ser els qui li van donar la cobertura legal. Durant molts anys va sortir com si fos una revista dels secretariats catequístics, però mai no ho va ser”, explica Canela. Posteriorment, “sí que hi va haver un moment en què es va haver de legalitzar, però ja ho van poder fer”. Només un cop es va censurar un article, que tractava sobre el mercat comú: “El mercat comú era la bèstia negra per al règim i no ens hi volien.” L’única anècdota, si es pot dir així, relacionada amb la censura té a veure amb un cartell fet també pel dibuixant Cesc l’any 1964: “Al cartell es veu un nen i un tros del pare que llegeix el diari. L’eslògan havia de ser M’agrada Cavall Fort. És una de les revistes infantils millors d’Europa. I el censor, el delegat de torn del govern, els va dir que l’eslògan havia de ser: «Me gusta Cavall Fort. Es la mejor revista infantil de España.» A Cavall Fort van creure que, és clar, no podien posar un eslògan en castellà. Al final els van mig convèncer i l’eslògan va quedar M’agrada Cavall Fort, però la condició va ser que només es podia exhibir als aparadors, que no es podia posar als carrers”, explica Canela.

Des del primer moment la publicació va atreure grans noms de les lletres, de la il·lustració i del còmic. Com en va ser capaç? “Crec que quan va començar, com que era un moment molt difícil, la gent tenia moltes ganes de col·laborar-hi. El Cesc hi va ser des del principi. Al número 44 la portada va ser de Joan Miró. Hi va haver contes d’Espriu, de Pere Calders, de Montserrat Roig... Eren persones que tenien una consciència molt clara de servei al país i, a més, sabien que arribar a la mainada era molt important, perquè a les escoles era justament on el règim va intentar fer el tall. I si es perdia la canalla estàvem perduts. Aquesta consciència va fer que la gent s’hi aboqués.” Entre molts d’altres, els escriptors Albert Jané i Joaquim Carbó, que encara hi estan vinculats. D’altra banda, creu Canela, ho van aconseguir gràcies a la professionalitat dels impulsors: “Els que formaven el consell de redacció s’ho van prendre amb molt de rigor, i el llistó d’exigència sempre era molt alt. Això va fer que la gent que hi treballava ho apreciés molt; treballar a Cavall Fort va acabar sent un prestigi.” La directora també destaca que “Cavall Fort ha estat molt oberta a les propostes que han vingut de fora”: “No vol dir que les hagi acceptat totes, però sempre que hi ha algú que et proposa alguna cosa, com a mínim t’ho mires i ho estudies al consell de redacció, que decideix si s’agafa o no. Sempre ha estat molt ampli de mires, en el sentit que molta gent ha pogut començar a les pàgines de la revista.”

Fer un balanç d’aquests seixanta anys no genera dubtes: “És molt positiu”, diu Canela. “El sol fet d’haver fet seixanta anys, d’estar vius, és important.” I aprofitant la celebració, la revista ha fet una renovació de disseny i de continguts: “Era un bon moment per renovar-nos, però sense perdre el fil que ens uneix amb l’esperit original de Cavall Fort. La publicació sempre s’ha anat renovant, i hi ha hagut moments que ha fet canvis més a fons i d’altres més graduals. Aquesta vegada hem fet una renovació a fons”, explica la directora, que té la consciència de formar part d’un tros de la història: “És important continuar sent una revista que interessa els lectors d’avui; igual que quan la van crear, el que volien era interessar els lectors, nens i nenes de 9, 10 o 11 anys... Que continuem sent atractius i interessants és molt positiu, i estic molt contenta d’haver pogut formar part d’aquest camí.” “No hem volgut fer un trencament, fer taula rasa, sinó que pensem que hem d’evolucionar però continuar tenint aquesta estructura de magazín, que li van donar els que van fundar la revista; és una combinació de còmic amb articles de divulgació, una part literària, propostes d’activitats, jocs i la voluntat d’interpel·lar un lector actiu (no només el lector passiu que passa pàgines). Aquesta estructura et permet anar evolucionant d’acord amb el temps que vivim, sense deixar de ser Cavall Fort, sense que la revista deixi de ser reconeixible”, explica.

Fa vint-i-quatre anys que n’assumeix la direcció, però la relació de Mercè Canela amb Cavall Fort ve de lluny: “Hi vaig arribar de petita, quan era lectora. El primer número que va arribar a casa era el 17, i anava a nom del meu germà i la meva germana grans. Recordo aquell número, va ser com una mena d’esdeveniment. Cada vegada que arribava Cavall Fort era una festa. I posteriorment, quan vaig començar a publicar llibres de literatura infantil, vaig entrar al consell de redacció. Era l’època en què es feien els treballs preparatoris del Congrés de Cultura Catalana, i vaig conèixer el Joaquim Carbó, que era del consell de redacció, i em va convidar a anar-hi. Era l’any 1983, si no recordo malament. Des de llavors vaig estar al consell de redacció.” Després de marxar a viure fora de Catalunya durant uns anys, quan va tornar s’hi vaig reincorporar. “Pràcticament és tota una vida amb Cavall Fort!”, exclama.

Els personatges de còmic que han crescut amb la revista són una marca de la casa i els més esperats pels lectors. Des del pirata Cresques, un dels clàssics a les seves planes, fins a Pesquis i Baliga, un tàndem divertit que apareix a la contracoberta, hi ha un gran ventall de personatges: Ot, el bruixot, Jep i Fidel, Jan i Trencapins... Ara, amb la renovació en motiu dels seixantè aniversari, han incorporat uns nous personatges que anomenen els Onze de Cavall Fort: “És una mena de redacció paral·lela de la revista, i hi posen un toc d’humor.”

Per a Mercè Canela, el còmic en català es troba en un bon moment: “El còmic sempre fa moltes pujades i baixades, però tinc la sensació que últimament hi torna a haver més moviment, en positiu. Hi va haver uns anys, als vuitanta, amb bastanta producció (d’àlbums i de material divers), però després va baixar molt. Ara noto que torna a haver-hi més moviment, no només del còmic infanotil, sinó també per a adults. Espero que la cosa agafi una altra vegada embranzida. A la revista hi podem jugar un paper, però si no hi ha el llibre, si no hi ha l’àlbum o si l’àlbum que surt és tot en castellà, és difícil.”

1436