IMPOSTURA I ESCRÚPOL

Encara que no de forma lineal, la ciència empetiteix els humans, i hi ha èpoques en què es fa més visible o menys suportable que en d’altres. El decreixement de l’Homo sapiens corre paral·lel al dels déus (al de Déu a efectes de les jerarquies actuals), paral·lel al de les religions davant la ciència. De manera fluctuant es desatén la idea, no del tot producte dels vulgars afanys metaforitzadors, que la ciència està en risc perpetu de convertir-se en religió –o de tenir efectes nocius equivalents als de les religions, depèn de les conseqüències del furor ideològic amb què arribi de les altes instàncies i s’ho agafi cadascú–. Encara no sabem, com va dir un, si els humans són un desencert de Déu, o Déu és un desencert dels humans. Sigui com sigui, no queda bé ningú.

Per burlar la fatal integració en el mecanisme, n’hi hauria d’haver prou de confessar que no es tractava tant de desbrossar diferències entre les ments creadores de mons dels qui se n’espera un benefici, sinó del que tenen en comú, i fer-ne l’objecte de la mirada, encara que el seu reflex il·lumini aspectes foscos o mal il·luminats dels personatges.

La suspensió voluntària i temporal de la incredulitat prescrita per Coleridge per la lectura aplicada a l’existència obliga a dimensionar-ne els efectes. A què i com s’aplica, i quina naturalesa s’atorga als ens sobre els quals s’aplica, fins on se’ls reconeix la contingència de ser objectes de credulitat o d’incredulitat.

No es tracta tant de caracteritzar un personatge al marge del caràcter i les idees de l’autor, sinó de representar el món mental format pel conjunt de vivències i apreciacions de l’autor: tot allò que ha vist i ha viscut, al marge de les seves opinions. Tot allò que expressa forma part d’ell. És l’autor mateix, el mateix amb les seves impostures que sense. Una visió tranquil·litzadora sobre la qüestió del realisme, del seu abast i de les seves dimensions: acceptar i calibrar-ne els graus, i encara que tot és representació (Ceci n’est pas une pipe), no té la mateixa càrrega realista “a dos quarts de deu va parar taula” que “la girafa carnívora va volar des del llit fins al planeta Venus”. Acostar-se a la realitat sense por d’embrutar-s’hi com Zola, desbrossar-la com un orfebre cirurgià oftalmòleg com Proust, descobrir-hi les transparències d’un arabesc com Woolf, esquartertar-la en límpids malsons com Kafka, burlar-se’n tavernàriament en termes de cultures profundes oblidades com Joyce, triturar-la ordenadament a destralades com Dostoievski, són graus dins d’una mateixa categoria.