UN CINEASTA CADA COP MÉS DECEBEDOR

Hi va haver un llarg temps en què les pel·lícules d’Arnaud Des­plec­hin, sense que ales­ho­res s’estre­nes­sin comer­ci­al­ment entre nosal­tres, pro­vo­ca­ven una mena d’exal­tació, una joia en veure-les: La vie des morts, Com­ment je me suis dis­puté (ma vie sexu­e­lle), l’extra­or­dinària Rois et reine i la berg­ma­ni­ana Un conte de Noel. Amb un des­ple­ga­ment de jocs nar­ra­tius i a la vegada una vena molt tea­tral, una ins­pi­ració auto­bi­ogràfica amb pos­si­bles alter ego encar­nats per Mat­hieu Amal­ric, Des­plec­hin explo­rava en embo­lics sen­ti­men­tals amb una inten­si­tat que el posava a frec del gro­tesc o del ridícul sense caure-hi. Hi havia, en tot cas, alguna cosa que estava a punt de moles­tar a la qual, una vegada que vaig entre­vis­tar-la, l’actriu Jeanne Bali­bar hi va posar nom: “És molt mas­cle, com bona part dels cine­as­tes fran­ce­sos.” Tal cosa es fa explícita a Fan­ta­sias de un escri­tor, que, a més, fa pen­sar que Des­plec­hin sem­bla haver per­dut la ins­pi­ració, la gràcia com a cine­asta, com s’entre­veia a Los fan­tas­mas de Ismael i s’ha con­fir­mat amb Frère et soeur, pre­sen­tada recent­ment al fes­ti­val de Canes.

Fan­ta­sias de un escri­tor adapta una de les novel·les menys apre­ci­a­des de Phi­lip Roth, Decepc­tion, per a la qual l’escrip­tor nord-ame­ricà, sovint acu­sat de miso­gin sense que això negui la seva gran­desa literària, va ins­pi­rar-se en un dels seus adul­te­ris amb joves estu­di­ants o apre­nents d’escrip­to­res. Des­plec­hin, que abans va adap­tar la mateixa novel·la al tea­tre, es mos­tra molt con­des­cen­dent amb l’escrip­tor, o el seu alter ego, inter­pre­tat per Denys Podaly­des, i fins i tot inclou una escena gro­tesca en què ridi­cu­litza la crítica femi­nista com a por­ta­dora d’una cen­sura moral que pretén limi­tar la com­ple­xi­tat humana que ha d’abor­dar tota cre­ació: pre­sen­tar el femi­nisme com una forma de puri­ta­nisme s’ha con­ver­tit en un “clixé”. El títol ori­gi­nal del film és Trom­pe­rie, que apunta cap a un tei­xit d’enganys, men­ti­des i ambigüitats entre el real i l’ima­gi­nari que també es rela­ci­o­nen amb la cre­ació literària. Tot i que hi entren en joc altres històries, se cen­tra, doncs, en una relació que l’escrip­tor va man­te­nir amb una jove anglesa encar­nada per Lea Sey­doux. Una relació real? O ima­ginària, com diu l’escrip­tor (de nom Phi­lip) a la seva esposa, que pot iden­ti­fi­car-se amb l’actriu Claire Boom, casada durant cinc anys amb Roth?

Les esce­nes dels amants apor­ten els millors moments (en part pels seus intèrprets, sobre­tot en el cas de Sey­doux, que cada vegada es va fent més gran com a actriu) d’un film com­pla­ent amb els cre­a­dors i auto­com­pla­ent, des­ver­go­nyi­da­ment mas­cle.