L’INFERN ÉS UN MATEIX

Sempre que m’enfronto a un text com aquest, la mena de textos que semblen el relat d’una al·lucinació –o d’una il·luminació, per fer servir un terme més rimbaldià–, em pregunto com he d’actuar. Vull dir: com m’hi he d’endinsar, què he de mirar d’entendre-hi, si hi he de subratllar res. Si llegim Les chercheuses de poux, posem per cas, identifiquem el pretext de la poesia i podem aventurar-ne una interpretació: hi veiem nítidament el nen, al seu llit, amb el cap avivat de polls, i les dues germanes en l’esplendor de l’edat que s’escarrassen a espollar-l’hi. Hi ha, en aquests versos, sensualitat i temença, alhora. Però, d’un poema com Una temporada a l’infern (traduït, per cert, amb molta competència per David Cuscó i Escudero), què n’hem de fer?

Rimbaud és un prodigi de les lletres occidentals. Qualsevol aproximació que en fem no s’acabarà de desprendre mai de l’aura de la seva llegenda, daurada i tràgica ensems: la d’aquell jove sempitern que en quatre anys, dels catorze als vint, escriu una obra lírica que esdevindrà clàssica, d’una influència molt fonda i duradora; viatger empedreït, temperament sanguini, mort tres anys abans de coronar la quarantena... Una temporada a l’infern va presentant diversos temes: la Bellesa, amb majúscula; el cristianisme, amb minúscula; la farsa de la vida; la poesia; el mal; la relació entre Orient i Occident; l’aspiració d’eternitat... i l’infern, per descomptat, com a símbol vertebrador, com a representació del malson de viure. Llarg poema en prosa, incorpora algunes poesies d’escriptura diguem-ne més clàssica, que podríem anomenar cançons.

Relat d’una crisi severa, l’obra comença així: “Temps enrere, si no recordo malament, la meva vida era un festí on s’obrien tots els cors, on corrien tots els vins. / Una nit, vaig fer seure la Bellesa a la meva falda. I la vaig trobar amarga. I la vaig injuriar.” Rimbaud hi repassa alguns dels seus episodis com a creador, hi evoca la seva magnífica capacitat verbal, la intuïció de les seves sinestèsies: “Vaig inventar el color de les vocals! A negre, E blanc, I vermell, O blau, U verd [...]. Presumia d’inventar un verb poètic que, un dia o altre, fos accessible a tots els sentits [...]. Escrivia silencis, nits, anotava l’inexpressable.” No sols el va temptar l’inefable, sinó que, poeta d’una precocitat inoïda, va acabar desdenyant de prosseguir-ne la recerca.

L’autor fa referència al poema com a “aquests fulls horrorosos de la meva llibreta de condemnat”. El jo hi realitza un despullament radical: es pregunta per la seva herència com a francès –descendent com és dels gals–. També Europa rep la seva consideració: “El més astut és deixar aquest continent, on ronda la bogeria que proporciona hostatges a aquests miserables.” És l’Europa de la tradició cristiana, que Rimbaud qüestiona d’una manera –i amb una fondària– que fa pensar en Nietzsche: “L’Esperit és a prop, per què Crist no m’ajuda donant a la meva ànima noblesa i llibertat? Ai las! L’Evangeli ha passat!” Abans, sabent-se dins el clos de l’infern, ja havia afirmat: “Soc esclau del meu bateig.”

És un llibre desesperançat de punta a punta: “La vida és la farsa que tots hem de representar.” A l’infern, com si fes una picada d’ullet a Dante, hi troba altres personatges; en el seu cas, no pas noms distingits per la història: la dona que ha estimat desaforadament i que articula el primer dels deliris (Verge Boja. L’espòs infernal). El segon deliri expressa una mena de poètica pròpia. Els versos citats més amunt pertanyen a aquest cant: “Jo explicava els meus sofismes màgics amb l’al·lucinació de les paraules.” Potser la part més punyent és el final, quan el jo, que ha completat el seu descens als inferns, s’exclama així: “Ara em revelo contra la mort!” El poema no pot anar gaire més enllà: “Al meu llit d’hospital, l’olor d’encens m’ha tornat amb tanta força.” La mort no deixa res per verd, però. I l’ànima, on anirà a raure? Existeix, potser? Si és que sí, “oh! pobra ànima estimada, aleshores l’eternitat no estaria perduda per a nosaltres”.