A Tom Cruise li vaig agafar certa mania durant un període curt de temps (bé, siguem sincers, una enveja podrida) quan aquell jove indiscutiblement atractiu i amb cara de poca-solta va començar a empastifar les carpetes de l’institut i a desplaçar Kirk Cameron, Rob Lowe i Rick Astley de la portada del Super Pop (sí, aquella revista que compraven les nostres germanes i nosaltres negàvem llegir). Cinematogràficament, no ho entenia, ja que a aquell marrec només se’l coneixia per ser un més al piló dels Rebels de Coppola, nen de papà a Risky Businnes i desangelat cavaller a Legend... fins que a finals d’aquell estiu del 86 va irrompre com un tro fent saltar la banca de la popularitat amb un reguitzell d’estrenes que canviarien la història, la seva i la de Hollywood.

La primera, Top Gun, una producció embafadora d’aquestes que Jerry Bruckheimer i Don Simpson saben cuinar tan bé, que va marcar bona part de la generació juvenil dels vuitanta, necessitada del seu propi rebel sense causa. I Tom Cruise l’encarnava a la perfecció, el model de jove seductor, rebel i desdenyós que el convertirien en actor de moda i mite sexual d’aquella dècada... i fins a dia d’avui, gràcies als alçadors i a Sant Botox. Bé, i també a saber escollir com ningú.

Top Gun no deixava de ser un indissimulat artefacte al servei de l’àrea de reclutament de la marina dels EUA, d’aquí que reclutessin el bo de Tony Scott –dotat d’una gran trajectòria publicitària– perquè sabés vendre el producte a còpia de fer un llarg videoclip d’estètica aleshores moderna (ai! aquells filtres ataronjats d’un kitsch que dona ganes d’arrencar-te els ulls) que seduís l’espectador amb dosis de grans balades, escenes eròtiques tan ensucrades com un còctel sex on the beach i seqüències d’acció per terra, mar i aire. Amb el suport de sequaços com Giorgio Moroder i Tom Whitlock van orquestrar plegats el moment Take my breath away, que va desbocar la imaginació febril dels adolescents de l’època mostrant dues llengües entrant i sortint durant el plaer de la nit. Una oda hedonista en què els mascles alfa es desfermen, amb escenes com la de la platja, quan sona la cançó de Kenny Loggins Playing with the boys, i els soldadets juguen a voleibol ben untats d’oli per lluir les tauletes de xocolata i demostrar que entre ells hi havia més química que entre Maverick i Charlotte (Kelly McGillis).

Una evidència que Quentin Tarantino va analitzar i posar sobre la taula defensant que en realitat es tracta de la història d’un home lluitant contra la seva pròpia sexualitat: “Tenim per un costat Maverick, que està al límit, i també tenim Iceman (Val Kilmer) i tot l’equip. Tots són gais. I diuen: «Vine amb nosaltres, sigues gai!» Ell podria anar a qualsevol dels dos costats. Però, i Kelly McGuillis? Ella és l’heterosexualitat. Ella diu: «No, no, no, escull el camí normal.» I ells li diuen: «No, escull el camí gai.» A la primera escena es dutxa però no mantenen sexe. És quan se la troba a l’ascensor vestida com Iceman que accedeix a tenir-ne. I l’escena clau és al final, quan la força aèria gai guanya la batalla als russos i Val Kilmer aconsegueix el seu propòsit i li diu: «Tio, pots muntar a la meva cua quan vulguis.» I què li diu Maverick? «Tu pots muntar a la meva!»” Només puc dir: amén!

Amb el que no combrego és amb el fet que el considerés “el millor guió de la història de Hollywood” (potser era ironia?) i fins i tot n’he renegat tot sovint. El temps, però, ha posat les coses a lloc i una altra cosa és aquesta seqüela que arriba trenta-cinc anys després, Top Gun: Maverick, que es menja amb patates l’original, sabent jugar les cartes de la nostàlgia però ressituant els personatges al lloc que els pertoca: amb un protagonista que ha madurat bé sota l’ala d’Iceman.