UN FÀRMAC PER A DESCREGUTS

Fascinant assaig el que ens ofereix Albert Roig a Posseït, una nouvelle poètica, un poema en prosa, un calaix de sastre en què surten tots els components de la literatura que tan bé conrea. Aquí la passió es barreja amb el que ha cultivat des que era un jove poeta en els anys vuitanta: els referents literaris i un vitalisme que t’encomana el seu desig de ser dins la lectura, el diàleg amb els mestres que han condicionat la seva tradició. I col·loco el possessiu perquè Roig busca –des d’un inici fulgurant de Blai Bonet i Gabriel Ferrater a la Barcelona de finals dels seixanta i començament dels setanta– tota una saba que salta per textos i cartes i versos i interpretacions fins a convertir l’assaig –sempre proscrit a la Península– en una obra d’art barroca, gracianesca, definitivament salvífica.

Pocs mesos després de compilar i antologar la seva obra en vers a Els ulls de la gossa, el tortosí ens regala aquest complement que és una fe de vida i, alhora, un exercici de musculatura en l’esmentada tradició. Recupera d’annex L’estiu de les paparres, un libel de fa trenta anys que no eclipsa el nou llibre. Roig no és un filòleg ni un crític convencional, sinó un artesà que ha filtrat l’obra cap a la destil·lació. De tota la poesia, n’ha quedat el llibre esmentat. De la prosa o l’assaig, com li vulguin dir, en queda aquesta oda per gaudir del gran plaer de la lectura, aquesta conversa amb els mestres que ell recrea, tant els que ha conegut personalment com els que esculpeix en descripcions, com les que fa de les ulleres de Gabriel Ferrater o el gest de Miquel Bauçà, l’aspecte de Carles Riba o l’energia de Carles Santos. Descriu la genialitat amb genialitat, en un efecte multiplicador. Posseït desmenteix la falta d’encert de l’assaig d’aquí perquè sap del que parla i ho fa amb un estil de tauromàquia, precís i perillós com ho és el món del brau. El que seria el personatge principal en una novel·la és aquí un Blai Bonet que penetra en forma d’intertextualitat mitjançant les cartes, les converses i els mateixos llibres del poeta de Santanyí, sobretot dels seus dietaris, tan necessaris en aquesta època de vaques magres. Roig dona vida a tot plegat, t’omple d’imatges o d’evocacions sorprenents en una zona en què els gèneres queden fusionats, per no dir subvertits, en una altra forma de gènere, d’assaig d’alta graduació, que contagia l’esperit d’un temps, fins i tot el magnifica en una idealització de la poesia, fins i tot de la poesia més fosca i suïcida. Heus aquí l’alquímia literària: convertir en tema engrescador fins i tot la pitjor forma de pessimisme. Roig ho feia des de la joventut. Ens parlava dels citats, o de Foix, o d’Estellés, o de Zoraida Burgos –els esperem més en una segona part– d’una manera diferent, com si tots els que circulàvem pels bars nocturns haguéssim de ser conscients del nostre patrimoni desconegut. Posseït hauria de ser lectura obligatòria, un fàrmac per a descreguts.