LA BARCELONA EN CONFLICTE

El 1982, Chris Eal­ham va viat­jar a Bar­ce­lona amb un volum d’Home­natge a Cata­lu­nya, de George Orwell, a la maleta. No va tor­nar-hi fins un parell d’anys després, però, en aquest cas, ja no es va trac­tar d’un visita turística, sinó d’una estada de dos anys per fer-hi la seva tesi doc­to­ral de bra­cet de Paul Pres­ton, un dels millors his­pa­nis­tes que han tre­pit­jat el nos­tre país. El resul­tat de les jor­na­des inter­mi­na­bles a la Casa de l’Ardi­aca, de res­se­guir els espais vis­cuts i de molta reflexió apas­si­o­nada, va ser una tesi inno­va­dora, que no es limi­tava a una història del movi­ment anar­quista català. La tesi es va con­ver­tir en lli­bre el 2005 i va aparèixer al mateix temps en cas­tellà i en anglès. Ara ha estat traduïda per Virus, una edi­to­rial com­pro­mesa, que con­cep el lli­bre com “una eina d’una «comu­ni­tat de lluita i en lluita», que té sen­tit quan fa pen­sar la rea­li­tat de manera radi­cal­ment crítica i, sobre­tot, quan aquesta esdevé acció efec­tiva sobre les rela­ci­ons de poder, sinònim de pràctica alli­be­ra­dora”.

L’esce­nari de l’estudi és Bar­ce­lona, “la capi­tal del movi­ment anar­quista més gran i dura­dor d’Europa”. Eal­ham la con­ver­teix en un labo­ra­tori per escriure una història “des de baix”, feta a par­tir d’una anàlisi acu­rada de l’espai públic, els ate­neus i les esco­les raci­o­na­lis­tes, els acti­vis­tes de barri i els deso­cu­pats. És, en defi­ni­tiva, una història dels des­posseïts i les veus obli­da­des, fidel a la tra­dició thomp­so­ni­ana. Una història en què els anar­quis­tes, més que qual­se­vol altre pro­jecte polític i social, són els veri­ta­bles pro­ta­go­nis­tes. Però la seva també és una història del con­flicte urbà. Pre­ci­sa­ment un dels aspec­tes més inno­va­dors és la dis­secció que fa de l’espai públic, tant dels pro­jec­tes per defi­nir-lo com de les llui­tes soci­als que s’hi desen­vo­lu­pen. En aquest sen­tit, el lli­bre par­teix d’una con­tra­po­sició cons­tant entre la uto­pia urbana bur­gesa, exem­pli­fi­cada amb el Pla Cerdà, i l’urba­nisme pro­le­tari, si bé la crítica també abasta la ciu­tat repu­bli­cana. El volum acaba el 1937, quan “la revo­lució es va con­ver­tir en un somni llunyà, total­ment des­ban­cat de la guerra”.