PERIPÈCIES D’UN METGE DE POBLE

La figura del metge rural compta amb una nodrida representació literària. Una de les narracions més recordades és la de Kafka, inclosa dins el volum homònim: Un metge de poble. L’autor txec no ens hi presenta una situació gaire serena, més aviat al contrari. El protagonista és requerit per a una urgència –tard, a la nit–, i ha de desplaçar-se en cavall fins al lloc on viu el malalt. D’entrada, hi ha problemes amb el desplaçament. Quan resol la qüestió, emprèn la ruta i, finalment, arriba a la casa del malalt. A partir d’aquí, l’home passa un munt de vicissituds, no gens tranquil·litzadores. Per exemple, és obligat a estirar-se al llit amb el jove ferit. Mentre s’hi està, els cavalls, que han quedat fora, en l’aire glaçat de la matinada, guaiten dins de la cambra, per la finestra... Un malson, en definitiva.

No cal dir que Les confessions del senyor Harrison, de l’autora victoriana Elizabeth Gaskell (1810-1865), no té res a veure amb cap visió kafkiana, avant-la-lettre, del món. Publicada el 1851, gairebé setanta anys abans que la narració de Kafka, és una nouvelle d’entreteniment, sense gaires pretensions, però, certament, d’un viu interès. Tota la història és exposada com un relat vora el foc: el del jove doctor protagonista, William Harrison, que acaba de rebre a casa un amic. “Ara que la teva esposa és a dalt, Will, m’has de respondre el que et volia preguntar així que l’he vista aquest matí. Com va anar això del festeig: la declaració i que t’acceptés? Vull tenir la recepta per trobar una doneta tan encantadora, jo també.” Així doncs, la manera de presentar el relat és la mateixa que unes dècades més tard utilitzaran H. G. Wells a La porta del mur i Stefan Zweig a Novel·la d’escacs. A partir d’aquí, en Harrison explica la seva història a Duncombe, el poble on ha anat a raure en la seva primera destinació com a metge de capçalera, convidat pel doctor Morgan, amic de son pare. Hi pren molt de relleu, és clar, el coneixement i posterior enllaç amb la bella i humil Sophy.

El relat està tenyit d’una subtil ironia. El narrador –el mateix doctor, com s’ha dit– s’esplaia en els detalls. I ho fa amb una memòria fotogràfica admirable! Mentre ha anat recontant a l’amic les peripècies d’acostament a la Sophy i tota la sèrie de malentesos que ha d’afrontar amb altres joves casadores, la dona ha fet dormir el fill i en Charles, l’amic, ha anat seguint, d’allò més interessat, el relat: “En aquest punt, la Sophy va baixar de ficar el nen al llit i el Charles es va despertar.”

A Duncombe, poble de l’Anglaterra profunda, “cinc de cada sis caps de família [...] són dones”. Això determinarà la difícil entrada del doctor Harrison en una societat tancada, regida per costums ferris. Aconsellat pel seu mentor, Harrison mirarà de quedar bé amb tothom i de no negligir cap invitació per prendre el te. Tant és així que, jove parençós i metge prometedor com és, comptarà, sense sospitar-ho, amb tres pretendents a obtenir el llorer del seu amor. L’embrolla és molt divertida, i els elements que l’han afavorida són, en algun cas, deguts al mateix protagonista, que, encegat com està amb la bella Sophy, la filla del rector, es pensa que tothom n’ha de ser tan conscient com ell. Però els altres –és a dir, les altres– no han notat res. I, en canvi, acumulen tot de proves en benefici propi...

A banda de la qüestió amorosa, central, la narració inclou altres episodis, però. Les circumstàncies dels malalts (en un dels casos, una ferida revessa que el lector es malfia que no acabi com aquella cama gangrenada que el doctor Bovary era incapaç de curar), la relació de Harrison amb el doctor Morgan... Aquest, quan l’altre s’està instal·lant, li organitza la biblioteca de la consulta: “Els meus llibres de medicina ocuparien els llocs més visibles, i els de la senyoreta Austen, Dickens i Thackeray, els va col·locar el senyor Morgan, personalment, una mica desordenats, de cap per avall o amb el llom de cara a la paret”. Magnífic! Per cert, en el català de Joaquim Mallafrè, Gaskell sona com la música dels àngels!