Diàspora catalana

Una dada reve­la­dora: dels catorze actors que van pro­ta­go­nit­zar Com­pany al Soho de Màlaga, vuit eren cata­lans. És més, quan Anto­nio Ban­de­ras va dei­xar el repar­ti­ment, el va subs­ti­tuir el gironí Roger Ber­ru­ezo a l’Apolo de Bar­ce­lona. Aques­tes set­ma­nes que s’ha repre­sen­tat aquest reco­ne­gut títol de Sond­heim, Albert Bolea, Lydia Fai­ren, Robert González, Dul­ci­nea Juárez, Anna Moli­ner (Mar i Cel, Bos­cos endins), Julia Möller (que va ser la pro­ta­go­nista d’Aloma de Dagoll Dagom), Marta Ribera (que a Bar­ce­lona ha fet Caba­ret, Chi­cago, però també Spa­ma­lot de Tri­ci­cle i Gran­des éxitos amb Jorge Javier Vázquez) i Rubén Yuste (un altre veterà dels musi­cals amb títols com Spa­ma­lot, Mamma Mia, Los Mise­ra­bles, Fore­ver Young, i Mar i Cel) n’han estat els pro­ta­go­nis­tes. La pro­ducció del tea­tre pri­vat de Màlaga tenia qua­tre actors anda­lu­sos i pel que fa a la resta, gai­rebé tots venien de Cata­lu­nya. Sens dubte, en els dar­rers anys, el tea­tre musi­cal ha capi­ta­lit­zat la imatge que molts actors cata­lans són esti­mats i con­trac­tats arreu i que, en canvi, tenen nota­bles difi­cul­tats per acon­se­guir lli­gar una tem­po­rada llarga a Bar­ce­lona.

La diàspora cata­lana és històrica, perquè, des de la Xirgu (per posar un nom inqüesti­o­na­ble), el talent autòcton cre­ava com­pa­nyia i vol­tava per tot l’Estat espa­nyol. I si hi havia opor­tu­ni­tat, per l’Amèrica Lla­tina. Pas­sada la República, la tendència a pro­fes­si­o­na­lit­zar-se en cas­tellà, i a Madrid, es va incre­men­tar un punt més. La cul­tura es des­plaça, si més no fins ara, allà on hi ha algú que li pot ofe­rir opor­tu­ni­tats d’anar enca­de­nant títols. Amb l’apa­rició de les tele­vi­si­ons pri­va­des i del pri­mer boom de les sèries de tele­visió, la tendència va anar en aug­ment. Segons les pro­duc­to­res de cinema català, la situ­ació encara es dese­qui­li­brarà més amb l’apro­vació de la nova llei del cinema. Però aquest és un tema paral·lel. L’artista es tras­llada allà on hi ha indústria. Per això cal valo­rar els esforços de Focus (ges­ti­ona qua­tre sales de Bar­ce­lona i La Latina, de Madrid, on tras­llada títols traduïts del seu car­tell en català) o, fins i tot de Nos­tromo Live, que deci­deix pro­duir musi­cals en cas­tellà a Bar­ce­lona. És la fórmula que han tro­bat per com­pen­sar l’embut actual que tras­llada tot el cen­tre cre­a­tiu a Madrid. Pro­duint a Bar­ce­lona, es manté un repar­ti­ment que tre­ba­lla amb nor­ma­li­tat a Bar­ce­lona i s’encar­rega tot el repar­ti­ment tècnic al sec­tor cul­tu­ral català. La con­tra­par­tida és que com que és tan costós assa­jar un musi­cal de gran for­mat s’evita fer un doble guió en català i cas­tellà (ja que enca­ri­ria nota­ble­ment el pro­ducte).

Focus fa anys que intenta cre­uar ponts entre el camp artístic de Bar­ce­lona i de Madrid. Un exem­ple, encara pun­tual, és el pro­grama Pla­tea 618, que con­vo­cava artis­tes de Bar­ce­lona i Madrid a un àpat infor­mal per anar tei­xint com­pli­ci­tats i fer que els 618 quilòmetres de distància entre les dues ciu­tats no siguin un impe­di­ment per tre­ba­llar con­jun­ta­ment. Impul­sat des de l’Àfora (l’àgora de Focus, un àmbit de reflexió i d’acti­vi­tats que, pre­nent com a base la vivència escènica, té l’ànim d’inci­dir en la vida artística, cul­tu­ral i social, al ter­ri­tori de la seva influència), es troba encara en un camp inci­pi­ent. Si es parla de col·labo­ració amb equi­pa­ments públics, les con­ne­xi­ons han pro­pi­ciat que es vagin ampli­ant les copro­duc­ci­ons. És el cas del Tea­tre Lliure i el Cen­tro Dramático Naci­o­nal (CDN). O del Fes­ti­val Grec amb la Compañía Naci­o­nal del Tea­tro Clásico. Les con­ne­xi­ons es pro­du­ei­xen, gai­rebé, per apro­xi­ma­ci­ons per­so­nals. Lluís Homar (amb el suport de Xavier Albertí com a dra­ma­tur­gista) és el direc­tor del Tea­tro Clásico. I Alfredo San­zol és el direc­tor del Cen­tro Dramático Naci­o­nal. En èpoques ante­ri­ors recents, com la breu direcció d’Àlex Rigola a Tea­tros El Canal (va dimi­tir de sobte arran de la violència de l’1-O), o de Mario Gas i Carme Por­ta­celi al Tea­tro Español (la van aco­mi­a­dar per la porta del dar­rere, quan el PP va recu­pe­rar l’alcal­dia) van supo­sar opor­tu­ni­tats de feina per a molts cre­a­dors cata­lans. Alguns han sabut man­te­nir la flama; a d’altres se’ls ha trun­cat la car­rera.

Cada res­pon­sa­ble de la Con­se­lle­ria de Cul­tura ha can­tat la neces­si­tat de tras­pas­sar la cul­tura més enllà del Prin­ci­pat. Perquè Cata­lu­nya és un ter­ri­tori que té molt més talent (ava­lat pel públic d’arreu) del que pot abas­tar. En rea­li­tat, aquest excés es pro­du­eix davant la falta de capa­ci­tat de reac­ti­var el públic (més enllà de Bar­ce­lona, con­ti­nua sent massa pun­tual) i perquè falta cre­uar ponts cap als ter­ri­to­ris de parla cata­lana. En aquest sen­tit, es veu molt poc tran­si­tada l’opor­tu­ni­tat que va sig­ni­fi­car que Borja Sitjà (i ante­ri­or­ment Domènec Rei­xach) hagués diri­git el Tea­tre de l’Arc­hi­pel, a Per­pinyà. L’Ins­ti­tut Ramon Llull és l’ofi­cina que faci­lita les sor­ti­des a l’estran­ger, però són en oca­si­ons pun­tu­als. Fa unes set­ma­nes, efec­ti­va­ment, la Con­se­lle­ria de Cul­tura va repren­dre la política d’enfor­tir rela­ci­ons amb els equi­pa­ments públics bale­ars i del País Valencià. Aquesta seria una diàspora d’anada i tor­nada, de reco­nei­xe­ment de la diver­si­tat de la llen­gua i de con­tagi de dife­rents for­mes i res­sons tea­trals. Cer­ta­ment, cal cele­brar que la tem­po­rada vinent la mallor­quina Marta Bar­celó s’estreni al TNC (fins ara, només ho havia fet Joan Yago, de La Calòrica, que en rea­li­tat ha fet tota la seva car­rera a Bar­ce­lona, i també s’havia fet una dra­matúrgia de Mort de dama,de Llo­renç Villa­longa). Que Carme Por­ta­celi sigui valen­ci­ana faci­lita una col·labo­ració amb el País Valencià. I ara el repte és que aques­tes pro­duc­ci­ons tin­guin una àmplia gira també als tea­tres muni­ci­pals dels Països Cata­lans. La casa del dolor (TNC, 2022) va ser un pri­mer pas, però cal insis­tir i garan­tir un major reco­nei­xe­ment públic.

Afor­tu­na­da­ment, els temps han can­viat. Mont­ser­rat Caru­lla havia expli­cat que va deci­dir aban­do­nar la seva car­rera pro­fes­si­o­nal a Madrid quan va com­pro­var que els seus fills dei­xa­ven de par­lar català amb altres fills d’actors cata­lans. Si a Bar­ce­lona par­la­ven en cas­tellà a casa per tenir bona dicció en els dos idi­o­mes, a Madrid ho com­pen­sa­ven amb la llen­gua cata­lana, però Caru­lla va témer que els seus nets ja no li par­les­sin en català, i això va ser motiu sufi­ci­ent per endur-se de nou tota la família cap a Bar­ce­lona. Per cert, molts cops les pro­duc­ci­ons de com­pa­nyies àmpli­a­ment cata­la­nes, com Com­pany i Can­tando bajo la llu­via, no tra­du­ei­xen l’obra al català quan fan estada a Bar­ce­lona, tot i que hi ha excep­ci­ons hon­ro­ses i mili­tants com la de Sílvia Marsó amb 24 hores de la vida d’una dona que es va atre­vir a tra­duir tot el text per a la seva tem­po­rada a Bar­ce­lona. Aquest esforç no va tenir l’èxit que pro­ba­ble­ment espe­rava, però Marsó va tor­nar a aparèixer al TNC amb dos títols, diri­gits per Xavier Albertí: El gran tea­tro del mundo (2019) i L’empe­ra­driu del Paral·lel (2021). No s’ha de lle­gir com un favor a l’aposta pel català sinó, sim­ple­ment, a allò tan antic i com­pro­vat que el millor lloc per acon­se­guir un paper en un pro­jecte futur és dalt de l’esce­nari. Molts inten­ten donar cops i dei­xar-se veure als vestíbuls durant les estre­nes, però la garan­tia defi­ni­tiva per a les direc­ci­ons i pro­duc­ci­ons és veure en quin estat de forma es troba l’intèrpret i fins quan pot retorçar el matís per a sor­presa del públic.

Avui, la diàspora dels artis­tes, en rea­li­tat, va molt més enllà de Madrid. Només cal pen­sar en Calixto Bieito que, tot i fer-li un model inter­na­ci­o­nal a mida (el BIT: Bar­ce­lona Inter­na­ti­o­nal The­a­ter) va aca­bar viat­jant molt més enllà. El que en els anys noranta era habi­tual amb els balla­rins, que esde­ve­nien coreògrafs (avui La Vero­nal, Marina Mas­ca­rell), ara es passa amb direc­ci­ons i, sobre­tot, petits equips artístics, que tant poden ser de dra­matúrgia rabi­osa com la d’El Conde de Tor­re­fiel i Insec­totròpics, però també de tea­tre fami­liar (Pon­ten Pie, Xir­ri­queu­teula, amb gires asiàtiques) i d’arts de car­rer (amb casos com Eléctri­co28 i Kamc­hatka, per citar només dos noms). També hi ha un cert crei­xe­ment en dra­matúrgia gràcies als èxits comer­ci­als de Jordi Gal­ce­ran (El mètode Grönholm, El crèdit) i Gui­llem Clua (L’ore­neta, Smi­ley) o el duet for­mat per Cris­tina Cle­mente i Marc Chor­net (Lapònia) i de noms con­sa­grats com Josep Maria Benet i Jor­net, Sergi Bel­bel, Lluïsa Cunillé, Pau Miró, Josep Maria Miró... La diàspora ha de tro­bar opci­ons de tor­nar, de treure’s el cuc de tri­om­far a casa i de rea­li­men­tar el brou cul­tu­ral.