“Tothom sap com és de difícil aixecar-se cada dia i afrontar la vida i els problemes, sobretot en aquesta situació tan fotuda que passem amb la pandèmia.” La reflexió la fa el cineasta argentí Iván Fund (San Cristóbal, Buenos Aires, 1984), a propòsit de la presència d’un element fantàstic a la seva pel·lícula Piedra noche , que divendres va arribar a les sales de cinema després d’un recorregut pel Festival de Sant Sebastià i altres certàmens. “El cinema ha de tenir la possibilitat d’habilitar una llum –va explicar en una entrevista–. Ja és prou difícil el dia a dia. Amb això no vull dir que una història dura i trista no sigui reveladora. L’art et desperta i et fa ganes de seguir, però necessitava aquest element fantàstic. De manera natural tendeixo a l’optimisme, a donar la volta a les coses.”

Iván Fund va llegir ja fa deu anys un primer guió de Piedra noche, escrit per Santiago Loza. “Em va commoure molt, era una història molt dura, molt trista, però el que em va cridar més l’atenció va ser un petit element fantàstic que va afegir a la història i que a mi em va continuar ressonant, una mena d’aparició fantasmagòrica. Uns anys després, em vaig adonar que l’única manera per podia donar forma a aquesta història era expandint l’element fantàstic que era allà, perquè és una història tristíssima.”

El mateix director i Martín Felipe Castagnet van reescriure el que seria el guió definitiu “amb els codis del cinema fantàstic dels vuitanta i noranta que tant ens agradava, perquè en la incertesa fantàstica del guió original veia l’única porta, l’única llum.” Els intèrprets Mara Bestelli, Maricel Álvarez i Marcelo Subiotto protagonitzen la història d’una dona que viatja a un poble perdut de la costa argentina, al costat d’una gran plataforma petroliera, per ajudar una amiga seva que va perdre el seu únic fill un any enrere i que vol vendre la casa. Mentre ho embalen tot i es preparen per lliurar la clau, el marit assegura que ha vist una cosa que confirma els rumors dels vilatans sobre l’aparició d’una estranya criatura.

“Per a mi tot el cinema és fantàstic, en un grau o en un altre –comenta el director–. És una manera de tractar el món que d’alguna manera l’eleva. El gènere és un tractament de la realitat que deixa en evidència amb més claredat la complexitat de certes emocions. Es poden abordar amb molta més lucidesa molts temes.” Ho compara amb un símil astronòmic: “Hi ha estrelles d’intensitat més tènue que s’anomenen de visió indirecta, perquè si les mires directament, les estrelles més brillants del seu voltant no permeten veure-les. Cal mirar a un altre costat i només de cua d’ull es perceben. Jo crec que el fantàstic habilita a fer això, dona una visió indirecta que permet veure coses que d’una altra manera no es veurien.”

Iván Fund ha dirigit diversos documentals i sis llargmetratges de ficció, un dels quals, Los labios (2010), va ser premiat a la secció Un certain regard de Canes. “La ficció no és el contrari de la veritat, és un tractament del món, una eina que ens permet transitar per la complexitat del que podem anomenar verdader o realitat”, reflexiona el cineasta.