Dol per un fill a la llum del fantàstic

“Tot­hom sap com és de difícil aixe­car-se cada dia i afron­tar la vida i els pro­ble­mes, sobre­tot en aquesta situ­ació tan fotuda que pas­sem amb la pandèmia.” La reflexió la fa el cine­asta argentí Iván Fund (San Cristóbal, Bue­nos Aires, 1984), a propòsit de la presència d’un ele­ment fantàstic a la seva pel·lícula Pie­dra noche , que diven­dres va arri­bar a les sales de cinema després d’un recor­re­gut pel Fes­ti­val de Sant Sebastià i altres certàmens. “El cinema ha de tenir la pos­si­bi­li­tat d’habi­li­tar una llum –va expli­car en una entre­vista–. Ja és prou difícil el dia a dia. Amb això no vull dir que una història dura i trista no sigui reve­la­dora. L’art et des­perta i et fa ganes de seguir, però neces­si­tava aquest ele­ment fantàstic. De manera natu­ral ten­deixo a l’opti­misme, a donar la volta a les coses.”

Iván Fund va lle­gir ja fa deu anys un pri­mer guió de Pie­dra noche, escrit per San­ti­ago Loza. “Em va com­moure molt, era una història molt dura, molt trista, però el que em va cri­dar més l’atenció va ser un petit ele­ment fantàstic que va afe­gir a la història i que a mi em va con­ti­nuar res­so­nant, una mena d’apa­rició fan­tas­magòrica. Uns anys després, em vaig ado­nar que l’única manera per podia donar forma a aquesta història era expan­dint l’ele­ment fantàstic que era allà, perquè és una història tristíssima.”

El mateix direc­tor i Martín Felipe Cas­tag­net van rees­criure el que seria el guió defi­ni­tiu “amb els codis del cinema fantàstic dels vui­tanta i noranta que tant ens agra­dava, perquè en la incer­tesa fantàstica del guió ori­gi­nal veia l’única porta, l’única llum.” Els intèrprets Mara Bes­te­lli, Mari­cel Álva­rez i Mar­celo Subi­otto pro­ta­go­nit­zen la història d’una dona que viatja a un poble per­dut de la costa argen­tina, al cos­tat d’una gran pla­ta­forma petro­li­era, per aju­dar una amiga seva que va per­dre el seu únic fill un any enrere i que vol ven­dre la casa. Men­tre ho emba­len tot i es pre­pa­ren per lliu­rar la clau, el marit asse­gura que ha vist una cosa que con­firma els rumors dels vila­tans sobre l’apa­rició d’una estra­nya cri­a­tura.

“Per a mi tot el cinema és fantàstic, en un grau o en un altre –comenta el direc­tor–. És una manera de trac­tar el món que d’alguna manera l’eleva. El gènere és un trac­ta­ment de la rea­li­tat que deixa en evidència amb més clare­dat la com­ple­xi­tat de cer­tes emo­ci­ons. Es poden abor­dar amb molta més luci­desa molts temes.” Ho com­para amb un símil astronòmic: “Hi ha estre­lles d’inten­si­tat més tènue que s’ano­me­nen de visió indi­recta, perquè si les mires direc­ta­ment, les estre­lles més bri­llants del seu vol­tant no per­me­ten veure-les. Cal mirar a un altre cos­tat i només de cua d’ull es per­ce­ben. Jo crec que el fantàstic habi­lita a fer això, dona una visió indi­recta que per­met veure coses que d’una altra manera no es veu­rien.”

Iván Fund ha diri­git diver­sos docu­men­tals i sis llarg­me­trat­ges de ficció, un dels quals, Los labios (2010), va ser pre­miat a la secció Un cer­tain regard de Canes. “La ficció no és el con­trari de la veri­tat, és un trac­ta­ment del món, una eina que ens per­met tran­si­tar per la com­ple­xi­tat del que podem ano­me­nar ver­da­der o rea­li­tat”, refle­xi­ona el cine­asta.