El swing volcànic i positiu

La Strom­boli Jazz Band es diu així “pel volcà, per l’esclat d’ener­gia i pel caliu que sem­pre inten­tem trans­me­tre”, explica Raül Cid, trom­bo­nista i can­tant d’aquest quin­tet del Camp de Tar­ra­gona que aquest any cele­bra el seu desè ani­ver­sari i que ha publi­cat recent­ment el seu ter­cer disc, Dream, com sem­pre amb per­so­nals adap­ta­ci­ons al jazz tra­di­ci­o­nal de Nova Orle­ans de temes popu­lars del pop, la cançó i les ban­des sono­res cine­ma­togràfiques. “Dream tanca una espècie de tri­lo­gia que vam començar amb Smile (2013) i que vam con­ti­nuar amb Be Happy (2017). La idea és que la gent som­ri­gui, sigui feliç i somiï en la nos­tra música. En prin­cipi, és una tri­lo­gia, però no sabem com con­ti­nuarà. Mira George Lucas amb La guerra de les galàxies...”, diu Cid, gran amant del cinema i de la música cine­ma­togràfica.

Ton Solé (banjo i uke­lele), Ismael Car­les (tuba), Josué Gar­cia (trom­peta) i Adrià Mort (bate­ria) com­ple­ten la for­mació con­so­li­dada ara fa un lus­tre. Són músics de llarga tra­jectòria que han coin­ci­dit en àmbits tan diver­sos com ara el con­ser­va­tori, les ban­des muni­ci­pals i els grups de segui­cis popu­lars. Aquest ori­gen divers ha pro­pi­ciat que la Strom­boli Jazz Band sigui una for­mació tot­ter­reny, que actuï tant al car­rer com en tea­tres i audi­to­ris, adap­tant el reper­tori i el con­cepte escènic a les dife­rents cir­cumstàncies. “Hem inau­gu­rat des d’una ofi­cina bancària fins a un super­mer­cat, i fins i tot ens han con­trac­tat per a una petició de mà”, explica Cid. Al llarg d’aquests deu anys, el grup ha ofert més de cinc-cen­tes actu­a­ci­ons arreu de Cata­lu­nya, amb algu­nes sor­ti­des a la resta de l’Estat i fins i tot a Polònia.

Per cele­brar el seu desè ani­ver­sari, la Strom­boli Jazz Band va ofe­rir el 13 de març pas­sat, al Tea­tre Tar­ra­gona, el con­cert espec­ta­cle 10 anys d’ale­gria, amor i fan­ta­sia, amb artis­tes con­vi­dats –entre ells, diver­sos balla­rins de lindy-hop, com es pot apre­ciar a la foto que obre aquest repor­tatge– i una bar­reja molt dinàmica de música amb “humor, tea­tre i una gran interacció amb el públic”.

El reper­tori d’aquest grup de swing, dixie i jazz popu­lar de pro­xi­mi­tat està for­mat ínte­gra­ment per ver­si­ons. “Volem que la gent par­ti­cipi, i per això és fona­men­tal que cone­gui les cançons, els temes que rein­ter­pre­tem a la nos­tra manera”, argu­menta Cid. L’únic incon­ve­ni­ent és que, jus­ta­ment pels drets dels temes ori­gi­nals, els dis­cos de la Strom­boli Jazz Band no es tro­ben en pla­ta­for­mes digi­tals com ara Spo­tify, però sem­pre se’n pot fer un tast al seu canal de You­tube i a la secció d’àudio del seu web, www.​str​ombo​lija​zzba​nd.​com , on també es poden adqui­rir els CD.

Dream s’obre amb Qual­se­vol nit pot sor­tir el sol, de Sisa, i con­ti­nua amb el tema de La Pan­tera Rosa, del mes­tre Henry Man­cini. Després arriba la relec­tura de L-O-V-E, el clàssic popu­la­rit­zat per Nat King Cole el 1965, curi­o­sa­ment el mateix any en què es va estre­nar la sèrie I Dream of Jean­nie, de la qual la Strom­boli adapta sin­to­nia, obra del com­po­si­tor i pro­duc­tor Buddy Kaye. I tot seguit sona You’re The One That I Want, de Gre­ase, amb la tar­ra­go­nina Mercè Verge fent les fun­ci­ons vocals d’Oli­via New­ton-John. A con­ti­nu­ació, la Strom­boli viatja en el temps fins a la pri­mera dècada del segle XX amb l’estàndard Some of These Days, com­post per Shel­ton Bro­oks i can­tat per Sop­hie Tucker. Podríem dir que fins aquí arriba la cara A del disc. La cara B s’obre amb Gotta be pati­ent, un dels èxits con­fi­nats de Stay Homas, de nou amb Mercè Verge posant la veu feme­nina que a l’ori­gi­nal inter­pre­tava Judit Ned­der­mann. El Game of Thro­nes Theme dona pas a Dream a little dream of me, que han can­tat des de Doris Day fins a The Mamas & the Papas, pas­sant per Ella Fitz­ge­rald & Louis Arms­trong. En la recta final del disc apa­rei­xen la també mul­ti­ver­si­o­nada Just a gigolo; Soul Bossa Nova, de Quincy Jones, i Buona sera, cançó con­ver­tida en èxit per Louis Prima, que també va can­tar Just a gigolo.

Dream és també un disc de pro­xi­mi­tat, ja que, de fet, es va enre­gis­trar a l’Ama­nita Estudi de Cons­tantí, amb tot el grup tocant alhora perquè el resul­tat fos “tan sem­blant com fos pos­si­ble al nos­tre directe”. “Cada disc s’ha fet en un estudi dife­rent i per a les por­ta­des també hem anat can­vi­ant d’il·lus­tra­dors, per donar un toc més per­so­nal a cada tre­ball, i en aquest cas l’autora de la imatge del disc ha estat la dis­se­nya­dora gràfica Clara Cala­buig”.

Dis­cos a part, allà on es pot com­pro­var millor l’ener­gia sem­pre posi­tiva de la Strom­boli Jazz Band és en els direc­tes, sem­pre oberts a les sor­pre­ses, espe­ci­al­ment quan la banda actua al car­rer, en un entorn ple de vida. És lla­vors quan el grup impro­visa més i, al mig d’un dels temes del reper­tori habi­tual, hi pot incloure un gag o un petit frag­ment de Bai­lando d’Alaska y los Pega­moi­des, o de La raja de tu falda, d’Estopa, i si l’expe­ri­ment fun­ci­ona s’acaba incor­po­rant a l’espec­ta­cle de manera regu­lar. “Hem fet conya de les màsca­res durant la pandèmia i n’hem fet també de la verola del mico, sem­pre amb la idea que tot­hom s’ho passi bé a pesar de tots els pro­ble­mes. Quan actuem al car­rer som més irre­ve­rents i ens engres­quem quan la gent pri­mer se sorprèn i, a poc a poc, es va con­gre­gant una mul­ti­tud al nos­tre vol­tant” .