L’AMOR COM A REAFIRMACIÓ

Amb els anys, l’estil de la nar­ra­dora Marta Alòs (Lleida, 1960) ha acon­se­guit un efecte màgic amb el lec­tor: sen­tir-la com si la tin­gues­sis al cos­tat, com si et fes una con­fidència. La inti­mi­tat és una de les grans bases de la llei­da­tana, que ha asso­lit una obra plena, amb títols des­ta­cats, que dei­xen lluny el seu debut, Per un pecat d’amor, el 1995. Dos anys després de la seva última novel·la apa­reix Sense data, una incursió en la novel·la romàntica, però amb con­tras­tos i oscil·lant deli­be­ra­da­ment cap a l’ero­tisme, que resol de manera con­vin­cent, tot i que podria anar més enllà vis­tos els clímaxs on tan bé se situa. Les esce­nes tòrri­des estan plan­te­ja­des de manera poc tòpica, i l’ana­to­mia dels cos­sos sor­geix amb la sua­vi­tat d’un poema. Alòs s’havia mogut amb faci­li­tat per la lite­ra­tura de gènere, tant la policíaca com l’eròtica, fins a desem­bo­car en aquest nou lli­bre, que té una mica de tot, però que no es podria qua­li­fi­car de novel·la romàntica con­ven­ci­o­nal.

La pro­ta­go­nista de Sense data és una lli­bre­tera en una situ­ació de decadència després del final d’una relació de cinc anys amb un amant que és també amic. La novel·la avança a bon ritme, tot i que la sen­sació d’inti­mi­tat amb el lec­tor va més enllà d’una pri­mera per­sona en el punt de vista, asso­ci­ada a la per­fecció amb la clare­dat d’expo­sició del seu per­so­natge, com si fos ella mateixa. Aquesta és la gran des­tresa d’un escrip­tor, la natu­ra­li­tat duta fins al límit, fins a l’extrem que la ficció es recal­cula perquè la ver­sem­blança domina de cap a peus la novel·la, el nucli del relat. Dins d’aquest exer­cici, Sense data és una novel·la magnífica, inde­pen­dent­ment del gènere en què la vul­guem situar, amb més o menys escal­for i líquids cor­po­rals. Alòs també incor­pora al relat una trama fami­liar, amb frag­ments epis­to­lars, que doten la nar­ració d’un incre­ment en la lle­gi­bi­li­tat, que apor­ten ame­ni­tat a la lec­tura, ja de per si força interes­sant per la relació amb el lec­tor esmen­tada.

El sen­ti­ment avança pels mean­dres de la pro­ta­go­nista men­tre juga amb els límits del roman­ti­cisme i el xic d’ero­tisme. L’arte­facte entre els records de les car­tes de la dècada dels cin­quanta tro­ba­des, l’aven­tura de la família de la pro­ta­go­nista i les seves matei­xes vivències acon­se­guei­xen un efecte de gran rea­lisme. Dins la trama també esmenta Les afi­ni­tats elec­ti­ves, de Pierre Cho­der­los de Laclos, i tots els seus extra­or­di­na­ris enre­nous. La vida és una forma d’intriga, i Alòs l’explora en aquest relat pro­ver­bial, en què l’amor con­forma un eix vital que sovint tenim obli­dat o com a forma del pas­sat. La nar­ra­dora acon­se­gueix la inten­si­tat d’una Corín Tellado, però moderna i amb molts recur­sos estilístics, que amb una bona edició podria haver esme­nat petits defec­tes en els trac­ta­ments ver­bals. No obs­tant això, Sense data és una obra que es merei­xe­ria els lec­tors que als nar­ra­dors cata­lans tant els costa acon­se­guir. S’ho mereix perquè té tots els ingre­di­ents, i el lec­tor es queda orfe després d’una lec­tura espe­cial.