Crítica
L’AMOR COM A REAFIRMACIÓ
Amb els anys, l’estil de la narradora Marta Alòs (Lleida, 1960) ha aconseguit un efecte màgic amb el lector: sentir-la com si la tinguessis al costat, com si et fes una confidència. La intimitat és una de les grans bases de la lleidatana, que ha assolit una obra plena, amb títols destacats, que deixen lluny el seu debut, Per un pecat d’amor, el 1995. Dos anys després de la seva última novel·la apareix Sense data, una incursió en la novel·la romàntica, però amb contrastos i oscil·lant deliberadament cap a l’erotisme, que resol de manera convincent, tot i que podria anar més enllà vistos els clímaxs on tan bé se situa. Les escenes tòrrides estan plantejades de manera poc tòpica, i l’anatomia dels cossos sorgeix amb la suavitat d’un poema. Alòs s’havia mogut amb facilitat per la literatura de gènere, tant la policíaca com l’eròtica, fins a desembocar en aquest nou llibre, que té una mica de tot, però que no es podria qualificar de novel·la romàntica convencional.
La protagonista de Sense data és una llibretera en una situació de decadència després del final d’una relació de cinc anys amb un amant que és també amic. La novel·la avança a bon ritme, tot i que la sensació d’intimitat amb el lector va més enllà d’una primera persona en el punt de vista, associada a la perfecció amb la claredat d’exposició del seu personatge, com si fos ella mateixa. Aquesta és la gran destresa d’un escriptor, la naturalitat duta fins al límit, fins a l’extrem que la ficció es recalcula perquè la versemblança domina de cap a peus la novel·la, el nucli del relat. Dins d’aquest exercici, Sense data és una novel·la magnífica, independentment del gènere en què la vulguem situar, amb més o menys escalfor i líquids corporals. Alòs també incorpora al relat una trama familiar, amb fragments epistolars, que doten la narració d’un increment en la llegibilitat, que aporten amenitat a la lectura, ja de per si força interessant per la relació amb el lector esmentada.
El sentiment avança pels meandres de la protagonista mentre juga amb els límits del romanticisme i el xic d’erotisme. L’artefacte entre els records de les cartes de la dècada dels cinquanta trobades, l’aventura de la família de la protagonista i les seves mateixes vivències aconsegueixen un efecte de gran realisme. Dins la trama també esmenta Les afinitats electives, de Pierre Choderlos de Laclos, i tots els seus extraordinaris enrenous. La vida és una forma d’intriga, i Alòs l’explora en aquest relat proverbial, en què l’amor conforma un eix vital que sovint tenim oblidat o com a forma del passat. La narradora aconsegueix la intensitat d’una Corín Tellado, però moderna i amb molts recursos estilístics, que amb una bona edició podria haver esmenat petits defectes en els tractaments verbals. No obstant això, Sense data és una obra que es mereixeria els lectors que als narradors catalans tant els costa aconseguir. S’ho mereix perquè té tots els ingredients, i el lector es queda orfe després d’una lectura especial.
Balke i els seus cants inspirats d’al-Andalus
El pianista noruec Jon Balke assoleix la tercera part de la seva trilogia amb el disc Siwan Hafla, un diàleg entre les diferents cultures mediterrànies. En les dotze peces d’aquest treball excel·lent es perd la noció del temps dels instruments i la veu de la vocalista salta de cants medievals a actuals en una recreació que m’ha recordat alguns dels discos prodigiosos de Pedro Burruezo i la seva camerata de Guíxols. Moltes de les peces estan interpretades per la cantant Mona Boutchebak. Aquests dies de calor, els seus versos s’arrapen a les partes com l’aroma d’un te verd. Els acompanyen Derya Turkan (kemençe turc), Bjarte Eike (violí barroc), Helge Norbakken (percussió), Pedram Khavar Zamini (tombak), Per Buhre (veu i viola) i l’orquestra de corda Barokksolistene. Junts aconsegueixen unes atmosferes fora de temps que avancen en els gèneres híbrids de les músiques del món d’una manera elegant. De fet, la font d’inspiració són les llegendes i la poesia que es va forjar a l’al-Àndalus en l’època de califats i taifes a la península Ibèrica, entre l’any 700 i el 1000, i que va donar noms tan significatius per a la cultura com Averrois, Maimònides i Ibn Zaydun.