UNA TAUTOLOGIA ÉS UNA TAUTOLOGIA

La tautologia és un recurs retòric que consisteix en la proclamació de l’obvietat. En la forma més senzilla, es tracta de connectar una paraula amb si mateixa mitjançant un verb copulatiu. Mariano Rajoy n’era un usuari habitual. Recordem, per exemple, aquella afirmació seva segons la qual “un vaso es un vaso”. En aquest nivell, la tautologia és una forma extrema de realisme banal, més aviat de perfil conservador, ja que estableix la vigència de la realitat per sobre de la possibilitat de transformar-la. És el mateix que significa l’expressió “és el que hi ha”, i que Calderón de la Barca va condensar, per oposició, en el vers “los sueños, sueños son”.

Paradoxalment, però, la tautologia pot ser una manera d’expressar l’inexpressable, de transcendir el llenguatge per assolir una dimensió superior de la realitat, de la veritat, del que sigui. Així, al llibre de l’Èxode, Déu diu a Moisès: “Jo soc el que soc.” Fa un segle, Gertrude Stein va escriure “a rose is a rose is a rose” en un vers que es pot entendre com l’equivalència entre el signe i el concepte que designa, al contrari del quadre de Magritte –una mica posterior– en què podem llegir, sota el dibuix d’una pipa, la frase “ceci n’est pas une pipe”.

La tautologia pot ser també una forma d’apel·lar als fets consumats, per exemple per tancar una discussió. S’atribueix a l’entrenador Vujadin Boskov la frase “futbol és futbol”, que posa en primer pla els resultats de partit, igual com un botiguer pot recordar la preeminència de la dimensió econòmica afirmant “la pela és la pela”, o Godard (o qualsevol altre) pot posar de relleu la incomprensió que li suscita una dona sostenint que “une femme est une femme”. A la cançó Judy blue eyes, Crosby, Stills & Nash canten “you are what you are” per comunicar a una noia que la relació s’ha acabat. Semblantment, “no és no” s’ha consolidat com una manera d’insistir en el dret d’una dona de negar-se a tenir relacions amb un home.

Tot i que és una figura retòrica, la tautologia es pot entendre com una crítica a la retòrica entesa com l’art de complicar-se innecessàriament la vida. En aquest sentit, el refrany més curt que conec en català és una tautologia en què el verb és substituït per una coma. Em refereixo a “fet, fet”, una manera de dir que val la pena executar els projectes, si més no per no haver-hi de pensar més. En canvi “un dia és un dia” suggereix que no hi ha norma sense excepció, i “tretze són tretze” posa èmfasi en la tossuderia.

Com és natural, els francesos –tan retòrics ells– han mostrat interès per aquest recurs. Segons Roland Barthes, busquem aixopluc en la tautologia, com en la por, la ira o la tristor, quan anem curts d’explicacions. No li manca raó a Jean Baudrillard quan dictamina que, en aquests temps de dubtes, “només la tautologia és veritablement certa”.