LA NIT DEL CAÇADOR

Mouchette és el nom d’una adolescent malaurada, perdedora irredempta. Una criatura née dans la boue, com sol dir-se en francès (i, ben mirat, en les primeres escenes de la novel·la, en surt molt, de fang, perquè la protagonista pateix una tempesta de llamps i trons i altres elements revessos). Viu en una casa d’una construcció precària. Son pare és un borratxo que no mostra cap escrúpol a apallissar-la. Té altres germans, tot nois. Dels grans, no en sabem gaire res. D’un de molt petit, nadó encara, se n’ha de fer càrrec tot sovint, perquè la seva mare està malalta. Mouchette, però, manifesta un orgull que fa que superi les humiliacions –i n’arriba a passar!– amb una presència d’ànim admirable. La novel·la, publicada el 1937, es titulava Nouvelle histoire de Mouchette: un personatge amb el mateix nom ja havia protagonitzat la primera novel·la de Bernanos, Sous le soleil de Satan (1926). Història veritablement unamuniana, amb personatges torturats, que han d’enfrontar-se a forces diabòliques...

Mouchette és una història deliciosa, que comparteix amb aquella que citava i amb altres de l’autor una prosa molt lírica, que sembla que es complagui a aturar el temps en les seves precises descripcions. Contrasta la bellesa de l’estil amb la sordidesa del tema tractat. La noia, amb prou feines una adolescent, es rebel·la a l’escola, davant la mestra que no sap com tractar-la. Una tarda surt abans d’hora de l’aula i es mig amaga al bosc. De seguida, es desencadena un temporal furibund, i la joveneta, estamordida pel vent i la pluja, topa amb el senyor Arsène, un home jove que es dedica a la caça furtiva. Aquest sembla d’allò més trasbalsat després d’haver-se barallat amb un altre, a qui, erròniament, dona per mort. “Las piernas le temblaban, te lo juro, como una liebre a la que hubieran pegado un tiro en la cabeza.” Que bé que descriu, Bernanos, els efectes físics del dolor!

Arsène i Mouchette compartiran unes quantes hores, arrecerant-se de la maltempsada en una cabana apartada del poble. La tensió és màxima, allà dins. Ell ha pres massa alcohol, perquè els personatges mascles de l’obra –i fins, en una proporció més modesta, també els femenins– beuen sense aturador. Tard, nit entrada, la noia aconsegueix escapar-ne, ja amb una ferida moral. No cal entrar en gaires detalls: l’autor reïx a demorar el desenllaç d’aquelles hores infames en què un home ferit, borratxo, però sobretot ella, una mossa de 14 anys, semblen condemnats de per vida (“Y, aunque ese dolor desaparezca, su huella no se borrará jamás”). En la segona part, però, ja en tindrem més clarícies: “Esas veces ella recibía los golpes sin vergüenza, deseando estar muerta, incapaz de sentir rencor alguno por su verdugo, ligada a él por un sentimiento inexplicable, oscuramente solidario con su ferocidad.”

La prosa de Bernanos exhibeix una modulació exemplar: tot el que ens explica l’autor no abraça gaire més d’unes quantes hores. El ritme concilia el frenesí dels esdeveniments amb la morositat de la descripció. Un fet que té lloc a casa de la protagonista farà que l’acció es precipiti. No contribuirà pas, però, al fet que la ferida de Mouchette cicatritzi més aviat. Com el cèlebre pèl de panotxa de Jules Renard, Mouchette, ase permanent dels cops, serveix un mirall netíssim de la barbàrie humana.

La història, doncs, farà un gir insospitat. I, a causa d’això, entrarà en escena una dona misteriosa, que es proposa donar un cop de mà a la protagonista. En un poble tan petit, tothom es coneix des de fa molts anys: “Hacen falta siglos para cambiar el ritmo de la vida en un pueblo francés.” Es guanyarà la confiança de Mouchette, aquesta dona que és una mica bruixa (“su secreto no es de esos que se puedan confesar tan alegremente, pues acarrea demasiadas cosas”)? Sí, arrossega massa terregada, massa dolor: “Como esas plantas de aspecto frágil que, sin embargo, uno no puede arrancar sin llevarse junto con las raíces el puñado de tierra que las alimenta.” És la força de l’estil de Bernanos! Orfebreria literària!