El músic i l’home de pau

Sempre va recordar que una carabasseta que li va regalar el seu pare i que feia de caixa de ressonància va ser el seu primer violoncel. El Pau Casals nen, que jugava a la platja de Sant Salvador del Vendrell, va arribar a ser un virtuós d’aquest instrument. Però de Pau Casals (1876-1973) no en destaca només el valor com a músic, sinó la qualitat humana, la de l’home que va saber fer de la música un vehicle d’expressió dels drets humans. Per això, el renovat Museu Pau Casals que dijous passat va reobrir després d’un any i mig d’obres, abraça totes les facetes d’un dels personatges destacats del segle XX: potencia el vessant més humà i pacifista del mestre, a més de mostrar el seu llegat musical.

En aquest darrer any i mig s’ha fet una renovació museogràfica, però també una rehabilitació arquitectònica de l’edifici. El Museu Pau Casals es troba a la casa que el violoncel·lista va fer construir l’any 1910 a Sant Salvador, a tres quilòmetres del nucli urbà del Vendrell. Era una indret amb molts records emocionals, ja que estava a tocar de la platja on la seva mare els portava, a ell i als seus germans, quan eren petits. I avui dia també té un valor arquitectònic: està considerada un referent del noucentisme català. “Gràcies a la recerca feta en sabem més coses i hem posat en valor aquest edifici noucentista de referència”, destaca el director general de la Fundació Pau Casals, Jordi Pardo. Així, a més de resoldre problemes de patologies en l’arquitectura de l’edifici i de renovar algunes instal·lacions (climatització, enllumenat...), s’han recuperat elements arquitectònics per restablir la fisonomia original d’aquesta casa històrica. Per exemple, s’han posat al descobert detalls de decoració als sostres i a les parets “que faran lluir el Museu Pau Casals en tota la seva esplendor”. La intervenció ha costat 2,5 milions d’euros, finançats per la Generalitat (amb les aportacions de diferents línies de finançament, com el fons de l’antic programa FEDER), la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament del Vendrell i la Fundació Pau Casals.

L’edifici noucentista va ser construït en dues grans fases. La primera, el 1910, va anar a càrrec de l’arquitecte Francesc Solà Gené. La segona, en els anys trenta, va ser encarregada a l’arquitecte Antoni Puig Gairalt. Es va projectar una sala de concerts, un sala decorada amb un valuós conjunt de pintures del segle XVIII de Francesc Pla, el Vigatà, i l’anomenada sala del Sentiment, que anteriorment no era visible com a espai arquitectònic i que ara s’ha recuperat. Aquella ampliació es va completar amb un ampli jardí, una galeria d’escultures i un impressionant mirador amb vistes al mar que encara avui són alguns dels atractius de la singular Vil·la Casals. El mateix Pau Casals explicava el vincle emocional amb aquesta casa: “És l’expressió i síntesi de la meva vida de català i d’artista.”

El 1972, enguany fa cinquanta anys, Pau Casals i la seva dona, Marta Casals, van crear una fundació per preservar el patrimoni de la casa de Sant Salvador. El 1974, un any després de la mort del mestre, es va obrir al públic, i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu. Va tancar les portes el 1996, per unes obres de rehabilitació, però va ser inaugurat de nou el juny del 2001. Vint anys després d’aquella primera intervenció, diferents patologies a l’edifici i la degradació d’elements arquitectònics pels efectes de la seva ubicació davant del mar han fet necessària aquesta última intervenció.

El renovat museu –que va inaugurar el president de la Generalitat, Pere Aragonès– inclou més continguts audiovisuals i una nova presentació de l’exposició permanent que ha de connectar, també, amb les noves generacions. “Abans el recorregut era més cronològic i ara és més conceptual”, diu la directora de l’equipament, Núria Ballester. El visitant pot gaudir de la música interpretada i dirigida per Pau Casals de manera més emotiva i pot captar millor, gràcies al nou discurs expositiu, la manera que Casals tenia d’entendre i sentir la música: per a ell, era com “un llenguatge universal, font de comunicació entre tots els homes”. D’altra banda, el discurs s’ha vist enriquit amb la recent digitalització del fons documental.

La visita del museu s’articula a través dels espais originals de la casa, que marquen el sentit de la visita. El recorregut el formen dotze sales on s’exposen documents i objectes originals, combinats amb elements audiovisuals i interactius. En una de les sales, per exemple, s’hi pot veure aquell primer violoncel que el pare de Pau Casals li va reglar quan tenia 11 anys, i una altra està presidida per un piano de cua –cada dia, abans d’esmorzar, Pau Casals interpretava peces de Bach–. Com a novetat, s’ha incorporat una nova sala de descans i consulta, on el visitant pot escoltar i veure enregistraments audiovisuals originals de Pau Casals, que s’aniran incrementant progressivament.

Els responsables del centre destaquen que el relat del museu atén en tot moment a la dimensió d’intèrpret, director, compositor i mestre de Pau Casals i, d’altra banda, a la seva defensa de la pau i la connexió del seu discurs universal amb l’actualitat contemporània. Pau Casals era un home compromès. Va ser qui, amb la victòria de Franco, va marxar a l’exili amb l’esperança de retornar a Catalunya quan s’hagués restablert la llibertat i la democràcia; però no va poder retornar. I qui durant cinc anys (del 1945 al 1950) va optar per un silenci musical: per la immobilitat dels països vencedors de la Segona Guerra Mundial respecte al règim de Franco, el seu violoncel va callar. Als audiovisuals o als plafons del museu s’hi apleguen ara missatges de pau o de protesta en contra de les dictadures. I a la sala final s’hi reprodueix el conegut discurs que va pronunciar a la seu de les Nacions Unides l’any 1971, que es complementa amb imatges actuals de llocs d’arreu del món que encara pateixen guerres. “La meva contribució a la pau podrà ser petita, però almenys ho donaré tot per un ideal que per a mi és sagrat”, es pot llegir en una de les sales del museu.