El músic i l’home de pau

Sem­pre va recor­dar que una cara­bas­seta que li va rega­lar el seu pare i que feia de caixa de res­sonància va ser el seu pri­mer vio­lon­cel. El Pau Casals nen, que jugava a la platja de Sant Sal­va­dor del Ven­drell, va arri­bar a ser un virtuós d’aquest ins­tru­ment. Però de Pau Casals (1876-1973) no en des­taca només el valor com a músic, sinó la qua­li­tat humana, la de l’home que va saber fer de la música un vehi­cle d’expressió dels drets humans. Per això, el reno­vat Museu Pau Casals que dijous pas­sat va reo­brir després d’un any i mig d’obres, abraça totes les face­tes d’un dels per­so­nat­ges des­ta­cats del segle XX: poten­cia el ves­sant més humà i paci­fista del mes­tre, a més de mos­trar el seu lle­gat musi­cal.

En aquest dar­rer any i mig s’ha fet una reno­vació muse­ogràfica, però també una reha­bi­li­tació arqui­tectònica de l’edi­fici. El Museu Pau Casals es troba a la casa que el vio­lon­cel·lista va fer cons­truir l’any 1910 a Sant Sal­va­dor, a tres quilòmetres del nucli urbà del Ven­drell. Era una indret amb molts records emo­ci­o­nals, ja que estava a tocar de la platja on la seva mare els por­tava, a ell i als seus ger­mans, quan eren petits. I avui dia també té un valor arqui­tectònic: està con­si­de­rada un refe­rent del nou­cen­tisme català. “Gràcies a la recerca feta en sabem més coses i hem posat en valor aquest edi­fici nou­cen­tista de referència”, des­taca el direc­tor gene­ral de la Fun­dació Pau Casals, Jordi Pardo. Així, a més de resol­dre pro­ble­mes de pato­lo­gies en l’arqui­tec­tura de l’edi­fici i de reno­var algu­nes ins­tal·laci­ons (cli­ma­tit­zació, enllu­me­nat...), s’han recu­pe­rat ele­ments arqui­tectònics per res­ta­blir la fiso­no­mia ori­gi­nal d’aquesta casa històrica. Per exem­ple, s’han posat al des­co­bert detalls de deco­ració als sos­tres i a les parets “que faran lluir el Museu Pau Casals en tota la seva esplen­dor”. La inter­venció ha cos­tat 2,5 mili­ons d’euros, finançats per la Gene­ra­li­tat (amb les apor­ta­ci­ons de dife­rents línies de finançament, com el fons de l’antic pro­grama FEDER), la Dipu­tació de Tar­ra­gona, l’Ajun­ta­ment del Ven­drell i la Fun­dació Pau Casals.

L’edi­fici nou­cen­tista va ser cons­truït en dues grans fases. La pri­mera, el 1910, va anar a càrrec de l’arqui­tecte Fran­cesc Solà Gené. La segona, en els anys trenta, va ser encar­re­gada a l’arqui­tecte Antoni Puig Gai­ralt. Es va pro­jec­tar una sala de con­certs, un sala deco­rada amb un valuós con­junt de pin­tu­res del segle XVIII de Fran­cesc Pla, el Vigatà, i l’ano­me­nada sala del Sen­ti­ment, que ante­ri­or­ment no era visi­ble com a espai arqui­tectònic i que ara s’ha recu­pe­rat. Aque­lla ampli­ació es va com­ple­tar amb un ampli jardí, una gale­ria d’escul­tu­res i un impres­si­o­nant mira­dor amb vis­tes al mar que encara avui són alguns dels atrac­tius de la sin­gu­lar Vil·la Casals. El mateix Pau Casals expli­cava el vin­cle emo­ci­o­nal amb aquesta casa: “És l’expressió i síntesi de la meva vida de català i d’artista.”

El 1972, enguany fa cin­quanta anys, Pau Casals i la seva dona, Marta Casals, van crear una fun­dació per pre­ser­var el patri­moni de la casa de Sant Sal­va­dor. El 1974, un any després de la mort del mes­tre, es va obrir al públic, i el 1976 es va inau­gu­rar la casa com a museu. Va tan­car les por­tes el 1996, per unes obres de reha­bi­li­tació, però va ser inau­gu­rat de nou el juny del 2001. Vint anys després d’aque­lla pri­mera inter­venció, dife­rents pato­lo­gies a l’edi­fici i la degra­dació d’ele­ments arqui­tectònics pels efec­tes de la seva ubi­cació davant del mar han fet necessària aquesta última inter­venció.

El reno­vat museu –que va inau­gu­rar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Pere Ara­gonès– inclou més con­tin­guts audi­o­vi­su­als i una nova pre­sen­tació de l’expo­sició per­ma­nent que ha de con­nec­tar, també, amb les noves gene­ra­ci­ons. “Abans el recor­re­gut era més cro­nològic i ara és més con­cep­tual”, diu la direc­tora de l’equi­pa­ment, Núria Balles­ter. El visi­tant pot gau­dir de la música inter­pre­tada i diri­gida per Pau Casals de manera més emo­tiva i pot cap­tar millor, gràcies al nou dis­curs expo­si­tiu, la manera que Casals tenia d’enten­dre i sen­tir la música: per a ell, era com “un llen­guatge uni­ver­sal, font de comu­ni­cació entre tots els homes”. D’altra banda, el dis­curs s’ha vist enri­quit amb la recent digi­ta­lit­zació del fons docu­men­tal.

La visita del museu s’arti­cula a través dels espais ori­gi­nals de la casa, que mar­quen el sen­tit de la visita. El recor­re­gut el for­men dotze sales on s’expo­sen docu­ments i objec­tes ori­gi­nals, com­bi­nats amb ele­ments audi­o­vi­su­als i interac­tius. En una de les sales, per exem­ple, s’hi pot veure aquell pri­mer vio­lon­cel que el pare de Pau Casals li va reglar quan tenia 11 anys, i una altra està pre­si­dida per un piano de cua –cada dia, abans d’esmor­zar, Pau Casals inter­pre­tava peces de Bach–. Com a nove­tat, s’ha incor­po­rat una nova sala de des­cans i con­sulta, on el visi­tant pot escol­tar i veure enre­gis­tra­ments audi­o­vi­su­als ori­gi­nals de Pau Casals, que s’ani­ran incre­men­tant pro­gres­si­va­ment.

Els res­pon­sa­bles del cen­tre des­ta­quen que el relat del museu atén en tot moment a la dimensió d’intèrpret, direc­tor, com­po­si­tor i mes­tre de Pau Casals i, d’altra banda, a la seva defensa de la pau i la con­nexió del seu dis­curs uni­ver­sal amb l’actu­a­li­tat con­tem­porània. Pau Casals era un home com­promès. Va ser qui, amb la victòria de Franco, va mar­xar a l’exili amb l’espe­rança de retor­nar a Cata­lu­nya quan s’hagués res­ta­blert la lli­ber­tat i la democràcia; però no va poder retor­nar. I qui durant cinc anys (del 1945 al 1950) va optar per un silenci musi­cal: per la immo­bi­li­tat dels països ven­ce­dors de la Segona Guerra Mun­dial res­pecte al règim de Franco, el seu vio­lon­cel va callar. Als audi­o­vi­su­als o als pla­fons del museu s’hi aple­guen ara mis­sat­ges de pau o de pro­testa en con­tra de les dic­ta­du­res. I a la sala final s’hi repro­du­eix el cone­gut dis­curs que va pro­nun­ciar a la seu de les Naci­ons Uni­des l’any 1971, que es com­ple­menta amb imat­ges actu­als de llocs d’arreu del món que encara patei­xen guer­res. “La meva con­tri­bució a la pau podrà ser petita, però almenys ho donaré tot per un ideal que per a mi és sagrat”, es pot lle­gir en una de les sales del museu.