UNA VIDA ADOLESCENT

Gua­nya­dora de l’últim Premi BAFTA a la millor sèrie dramàtica, In my Skin és una pro­ducció del 2018 de la BBC que explica la vida d’una ado­les­cent gal·lesa, Bet­han, que a l’ins­ti­tut es com­porta com qual­se­vol altra ado­les­cent nor­mal, però que amaga el ter­ri­ble drama que té a casa: un pare alcohòlic i vio­lent i una mare amb tras­torn bipo­lar que ha de ser ingres­sada de manera inter­mi­tent en un psi­quiàtric. La doble vida de Bet­han fa que hagi de men­tir cons­tant­ment els seus millors amics, en Tra­vis i la Lydia, a qui explica que el pare és fun­ci­o­nari i que la mare tre­ba­lla al depar­ta­ment de recur­sos humans d’una gran empresa. Per tapar les seves man­can­ces, explica que els pares són molt estric­tes i que la tenen molt collada.

La sèrie és una comèdia negra que revela fins a quin punt els temes rela­ci­o­nats amb la salut men­tal i la violència intra­fa­mi­li­ars encara són un tabú que costa de treure a la llum. Bet­han no té cap pro­blema a decla­rar-se les­bi­ana i, de fet, veiem com viu l’èxtasi i el pati­ment que com­porta el seu pri­mer gran amor, però al mateix temps no es veu capaç de reconèixer la veri­tat sobre la seva família i no para d’inven­tar-se men­ti­des davant els com­panys i els pro­fes­sors. Totes les actu­a­ci­ons són una mera­ve­lla i fan que la sèrie resulti com­ple­ta­ment creïble, però s’ha de des­ta­car sobre­tot el paper de la pro­ta­go­nista, inter­pre­tat per la jove Gabri­e­lle Cre­evy. L’espec­ta­dor no pot fer altra cosa que patir amb ella, riure amb ella i emo­ci­o­nar-se amb ella fins a posar-se, com diu el títol, a la seva pròpia pell. Però no és només una història sobre fer-se gran. La Bet­han té els matei­xos pro­ble­mes que qual­se­vol ado­les­cents: com­panys que li fan la vida impos­si­ble, ganes de sor­tir de festa amb els amics, acti­tuds irres­pon­sa­bles pròpies de la joven­tut..., però al mateix temps és prou adulta per tirar enda­vant sense el suport que neces­si­ta­ria dels seus pares, i amb l’única ajuda de la seva àvia materna. I encara que el futur se li plan­tegi molt com­pli­cat, no es con­forma.

La sèrie està for­mada per dues tem­po­ra­des de cinc capítols cada una, i cada capítol dura trenta minuts. No obs­tant això, és tan intensa i emo­tiva, i amb alguns moments espe­ci­al­ment col­pi­dors, que és molt fàcil enca­de­nar un capítol rere un altre i aca­bar fent una marató.

En l’última edició dels BAFTA, In my skin, que està ambi­en­tada a Car­diff, també es va endur el premi al millor guió per Kay­leigh Llewellyn, cre­a­dora de Killing Eve. L’escrip­tora i guio­nista, filla d’una família gal·lesa de classe baixa, ha expli­cat que la sèrie està basada en les seves pròpies experiències d’ado­les­cent, ja que el seu pare va patir un tras­torn bipo­lar que el por­tava a haver d’ingres­sar en un cen­tre que pre­ci­sa­ment estava al cos­tat del seu ins­ti­tut. “M’ater­ria que els com­panys ho sabes­sin”, ha expli­cat l’autora en diver­ses entre­vis­tes. Per això es va deci­dir a tirar enda­vant el pro­jecte d’aquesta sèrie, per con­tri­buir a tren­car els estig­mes que encara hi ha en relació amb la salut men­tal, mal­grat que dar­re­ra­ment se’n comença a par­lar amb més sin­ce­ri­tat. En resum, In my skin és un drama que a esto­nes fa riure, que mos­tra un gran rea­lisme social i que enganxa des del prin­cipi fins a l’emo­tiu final.