UNA LUPA SOBRE LA GENT DEL CARRER

Angle editorial ha incorporat al seu catàleg Marie-Hélène Lafon (Aurillac, 1962) amb la novel·la Història del fill. Es tracta d’una nouvelle de poc més de cent pàgines on narra la història d’una família alterant l’ordre cronològic als capítols breus, que salten per diferents períodes del segle XX, des del final de les dues guerres mundials fins a altres biogràfics dels components del clan. Nascut el 1924, el gran protagonista és un noi fill d’una de les germanes de la nissaga, que es va traslladar del poble a París, on queda prenyada d’un home més gran que ella, de bona família. La noia decideix tirar endavant sense informar-ne el pare i quan neix el nadó el cedeix a la seva germana petita, mare de quatre nenes, que l’adoptarà com un més dels seus fills. El nen i la mare biològica només es veuran durant les vacances i ell pràcticament no anirà mai al seu domicili de la capital.

En la línia de la Duras, que ha tingut continuïtat a través d’Annie Ernaux i Delphine de Vigan –per dir-ne les més conegudes–, Marie-Hélène Lafon porta la seva història al límit sense incidir en aspectes traumàtics d’una manera explícita. Només narra o descriu i deixa que el lector es faci una composició de tot plegat. D’aquesta manera no condiciona amb aspectes morals el nucli de la història. Alguns han destacat la lleugeresa com un aspecte primordial d’aquesta escriptora, però que ningú esperi els tours de force de Milan Kundera ni res semblant. Lafon es limita a donar-nos les pistes, sovint amb detalls que provoquen efectes d’intens lirisme, però sense, com he dit, clavar-nos en la vida dels personatges i les seves vicissituds. Les decisions són adoptades i plasmades dins el relat amb absoluta naturalitat i el punt de vista, sovint distant, repercuteix en aquest efecte. La citació inicial de Valère Novarina, “el llenguatge és el nostre sòl, la nostra carn”, és seguida de manera disciplinada per Lafon, que mai no cedeix al sentimentalisme. Ho dic perquè Història del fill no deixa de ser una novel·la sobre una mare soltera en temps dominats pels catòlics. És una novel·la romàntica que no pretén trencar el cor de ningú sinó exposar una manera de viure, enfocada pel punt de vista des del medi rural. El que potser decep el lector és aquesta manca de nervi, de tensió, en què la mateixa lleugeresa esdevé l’escull perquè tens la sensació que no t’explica res, que hi ha poc a dir. Són percepcions, però un té la sensació que falta una mica de carn a la graella per completar aquesta història del segle XX, la biografia dels que no parlen, dels que només tenen el refugi de la novel·la. Les grans històries de Céline, Sartre, Malraux, Camus i, fins i tot, Duras han quedat sota el filtre d’una lupa sobre la gent senzilla, la que no escriu la història, però que també fa avançar el món.

Història del fill està traduïda magníficament per Valèria Gaillard, un altre plus per llegir una novel·la original.