EL CINEASTA D’UNA ILLA DEL BÀLTIC

Ing­mar Berg­man va fil­mar a mol­tes illes, un refugi per als seus per­so­nat­ges que pot con­ver­tir-se en un lloc on sen­tir-se aïllats i atra­pats, mos­trant-les com un micro­cos­mos on explo­rar sobre la con­dició humana, amb les seves fan­ta­sies i mal­sons. Tan­ma­teix, entre totes, n’hi ha una, Farö, a la qual sem­pre més estarà asso­ciat perquè no només hi va rodar diver­ses pel·lícules (Com en un mirall, Per­sona, La ver­go­nya, Passió, entre d’altres), sinó que hi va fer cons­truir una casa a la platja de Ham­mars que, des de finals dels últims anys sei­xanta, va ocu­par tem­po­ral­ment fins que, al final de la seva vida, s’hi va ins­tal·lar. A Farö, hi va morir, el 30 de juliol del 2007, i està enter­rat al cemen­teri. El cas és que aquesta illa del mar Bàltic, en què hi ha una reserva natu­ral amb roques bella­ment escul­pi­des per la natu­ra­lesa, s’ha con­ver­tit en un lloc de pele­gri­natge. A més del fet que la casa de Ham­mars és actu­al­ment una residència d’artis­tes, l’ano­me­nat Cen­tre Berg­man acull milers de visi­tants anu­als i fins i tot hi ha un Safari Berg­man que fa un recor­re­gut pels llocs de l’illa on va rodar el cine­asta. És curiós: Berg­man repre­senta una com­ple­xi­tat que el cinema sem­bla haver aban­do­nat (només cal tenir pre­sent que un altre suec, Ruben Östlund, ja té dues Pal­mes d’Or de Canes per dues bro­mes de mal gust) i, en canvi, el negoci del turisme n’ali­menta la mito­ma­nia.

Amb un res­pecte cap a Berg­man, però sense una acti­tud reve­ren­cial, i una certa iro­nia res­pecte al fet que Farö s’hagi con­ver­tit en un destí turístic a causa del cine­asta, Mia Han­sen-Love va rodar una pel·lícula a l’esmen­tada illa amb la qual l’any pas­sat va con­cur­sar per pri­mer cop a la secció ofi­cial del Fes­ti­val de Canes, on ha tor­nat en la recent edició, però per pre­sen­tar-hi a la Quin­zena de Rea­lit­za­dors el seu nou film, Un beau matin, pro­ta­go­nit­zat en estat de gràcia per Léa Sey­doux, que encarna una dona en un moment de crisi en haver d’afron­tar la malal­tia dege­ne­ra­tiva del seu pare (un filòsof inter­pre­tat per l’extra­or­di­nari Pas­cal Greg­gory) i ena­mo­rar-se d’un home casat (Mel­vil Pou­paud) que no acaba de ser clar i jugar net.

A Berg­man island (La isla de Berg­man), hi arriba una pare­lla de cine­as­tes (Chris/Vicky Kri­eps i Tony/Tim Roth) bus­cant-hi ins­pi­ració per als seus nous pro­jec­tes. Això men­tre veuen i comen­ten films de Berg­man (del qual ella diu que fa mal sense que dei­xis d’esti­mar-lo, una idea que aquesta crítica com­par­teix ple­na­ment) i, mos­tra­des amb la iro­nia ja refe­rida de la cine­asta fran­cesa, fan rutes turísti­ques (en una de les quals apa­reix el crític de cinema Jordi Costa) als “llocs sagrats” del cèlebre direc­tor de Secrets d’un matri­moni, film que aborda sense mira­ments la crisi i sepa­ració d’una pare­lla, un dels seus temes recur­rents. De fet, sense el dra­ma­tisme i la radi­ca­li­tat berg­ma­ni­ans, en el film de Han­sen-Love s’hi apunta la crisi de la pare­lla pro­ta­go­nista, de manera que hi pal­pita la sepa­ració de la mateixa direc­tora i Oli­vier Assayas, que en els seus temps de crític de cinema va escriure un lli­bre sobre Berg­man. També hi ha cinema dins del cinema: la pel·lícula de Chris en què una cine­asta (Mia Wasikowska) retroba un amor ado­les­cent a l’illa. Amb més lleu­ge­resa que Berg­man, Han­sen-Love aporta un film amb el seu encant de sem­pre, la tona­li­tat justa i una fluïdesa pre­cisa, tot i que sense arri­bar a la màxima expressió del seu estil: la memo­ra­ble L’ave­nir, amb Isa­be­lle Hup­pert.