Del paradís tropical a la dura realitat

“Cadascú té les seves veri­tats. Les veri­tats són rela­ti­ves, en funció de qui les explica”, expli­quen els com­po­nents del grup Land of Coco­nuts sobre el títol del seu nou disc, Veri­tats (Right Here Right Now, 2022), una paraula que jus­ta­ment apa­reix una mica difosa a la colo­rista por­tada amb glo­bus-emo­ti­co­nes que mos­tren dife­rents estats d’ànim. Aquest és un disc de can­vis per a Land of Coco­nuts: és el pri­mer en què la veu solista feme­nina ori­gi­nal, la d’Irina Pri­eto, ha estat reem­plaçada per la del gui­tar­rista Roger Domínguez –tot i que Pri­eto encara col·labora en qua­tre temes–, i també és el pri­mer àlbum ínte­gra­ment en català, després de dos tre­balls en anglès, Mon­day’s tales (2015) i Play­time (2018), i alguns sin­gles en català, que de fet eren ver­si­ons de temes en anglès inclo­sos als àlbums, com ara Silence/Silenci i Play­time/Les hores.

“Vam començar can­tant en anglès per les nos­tres influències i el tipus de sono­ri­tat que buscàvem: no ens aca­bava de qua­drar el català amb el nos­tre estil de música, perquè la musi­ca­li­tat de l’anglès no te la donen ni el català ni el cas­tellà”, expli­quen Domínguez i Fran­cesc Sardà (baix), en repre­sen­tació del grup, que com­ple­ten Marc Sànchez Fat­mark (gui­tarra solista), Miquel Gené (teclats i sin­te­tit­za­dor) i Toni López (bate­ria), músics que es mouen entre Bar­ce­lona i el Vallès i que assa­gen a Saba­dell.

Land of Coco­nuts va néixer fa una dècada, entre el 2012 i el 2013, quan va sor­tir la seva pri­mera maqueta. El sin­gu­lar nom del grup té una expli­cació: “D’una banda, evoca una illa para­disíaca amb pal­me­res, però sobre­tot té a veure amb l’acci­dent de Keith Ric­hards, quan va caure d’un coco­ter (2006), i es va haver de sus­pen­dre una gira euro­pea dels Rolling Sto­nes que havia de pas­sar per Bar­ce­lona”, recor­den aquests sto­ni­ans con­fes­sos.

En la música de Land of Coco­nuts, hi ha riffs sto­ni­ans, però també mol­tes altres coses, més pro­pe­res a l’indie-pop i el rock alter­na­tiu: “Tots partíem d’uns gus­tos musi­cals dife­rents, però ens unia sobre­tot la con­tundència en les gui­tar­res. Per això ha tin­gut un paper fona­men­tal el nos­tre pro­duc­tor, Enric Pei­nado, un pro­fes­si­o­nal molt cre­a­tiu que ha sabut cana­lit­zar i uni­fi­car les nos­tres inqui­e­tuds.”

Reco­nei­xen que el fet de can­tar en català els ha permès trac­tar “temes amb més substància, que mos­tren un cert crei­xe­ment per­so­nal”. “En aquest disc hem donat mol­tes més vol­tes a les lle­tres”, hi afe­gei­xen. A Surt del meu cap par­len sobre la violència de gènere i a Per a mi plan­te­gen el perill que les noves tec­no­lo­gies ens allu­nyin de la rea­li­tat. La pandèmia també els ha allu­nyat de la rea­li­tat dels esce­na­ris durant gai­rebé dos anys, però ara hi tor­nen. El 22 de juliol seran a La Fura de Sol­sona i el 9 de setem­bre, a Maris­cal de l’Estar­tit.