El mite de Sísif a l’escola catalana

Abans del Decret de Nova Planta

L’any 1715, quan el Consejo de Castilla proposava prohibir “escribir y hablar en ella [en català] dentro de las escuelas”, ja es pretenia el mateix que ara –descatalanitzar Catalunya–, però es feia amb “providencias templadas y disimuladas”. Tal com afirma Josep M. Torras a Felip V contra Catalunya, es tractava d’actualitzar la pràctica usual que s’exercia contra els vençuts en les civilitzacions de l’antiguitat clàssica, i aplicar a Catalunya el concepte de damnatio memoriae fins a extrems inimaginables. No es volia només prohibir els nostres drets històrics, sinó esborrar-ne el record. A partir de la publicació de la reial cèdula de Carles III signada a Aranjuez el 23 de juny del 1768, que imposava el castellà a les escoles, l’Estat va deixar de banda els “medios suaves” i les “providencias disimuladas” i va actuar amb la cara descoberta: “Finalmente mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad, y retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las audiencias y justicias respectivas.” Segons Francesc Ferrer i Gironès, la promulgació d’aquesta norma és l’acció governamental més transcendental dels Borbons dins el marc de la persecució política de la llengua catalana.

Francisco de Zamora, autor del conegut llibre Diario de los viajes hechos en Cataluña, el 1788 va sol·licitar a tots els seus corresponsals que omplissin un qüestionari sobre la situació de la llengua en el sistema escolar de Catalunya, on els demanava: “Por qué méthodo enseñan a leer, escribir y contar a los niños y si además de esto les enseñan alguna otra cosa.” A Girona hi ha una escola que ensenya en català. A Ripoll, “en la Escuela Pública se enseña de leer, escribir y contar a los niños en idioma cathalán”. A Manlleu hi ha un mestre públic que és clergue que ensenya en català a llegir i a escriure. A Torelló “ay un solo maestro secular, quien en idioma cathalán enseña a los niños a leher, escrivir y contar”. A Vilafranca del Penedès “la enseñanza de leer es en catalán, a excepción de la que se practica con algunos mui pocos muchachos que, a solicitud de sus padres, es en español”. Amb aquests exemples podem veure que en diverses poblacions encara es feia ensenyament en català, malgrat que ja feia vint anys de la reial cèdula que havia imposat el castellà.

En el Plan General de Instrucción Primaria, aprovat el 4 d’agost del 1836, s’establia, en l’article 84, que “la lengua nacional es la única de que se hará uso en las explicaciones y libros de texto”. La llei d’instrucció primària del 1838 només deia que “la instrucción primaria pública elemental ha de comprender para ser completa elementos de gramática castellana, dando la posible extensión á la ortografia”. Joan Lluís Marfany opina que aquesta llei marca realment l’inici de la castellanització de l’ensenyament: “Amb el triomf definitiu de la revolució liberal, a les darreries de la dècada de 1830, això va canviar radicalment. La diglòssia va passar, com ja sabem, de ser el resultat d’un lent procés social a ser-ho d’una ideologia i d’una política. I ara sí que, amb l’activitat legislativa que, sense comptar l’episodi del Trienni, va començar amb la llei del 21 de juliol del 1838 i va culminar amb la llei Moyano del 1857, l’escola va esdevenir-ne l’instrument. I ara sí, també, que la imposició del castellà com a llengua de l’ensenyament va significar l’exclusió del català, si no de l’escola, cosa impossible, sí de tota activitat docent.”

L’any 1902, a proposta del ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Álvaro de Figueroa y Torres, es va obligar els mestres, sota amenaça de penes greus, a ensenyar la doctrina cristiana en castellà. El catecisme era l’única matèria que es podia fer en català i això era vist com un perill “cuyo remedio ya no admite ni dilación ni espera”. El reial decret no es va acabar aplicant però deia: “Fuera también vana ilusión creer que la enseñanza de la doctrina cristiana en lengua distinta que el castellano no habría que redundar forzosamente en lamentable desconocimiento del idioma nacional con grave daño a los altos intereses de la patria.”

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana

És precisament en aquests anys quan va néixer el Col·legi de Sant Jordi, impulsat per Francisco Flos i Calcat, el primer centre escolar en català dels temps moderns. Paral·lelament es va crear l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, l’entitat que més va contribuir, durant tot el primer terç del segle XX, a la catalanització de l’escola. L’Editorial Pedagògica de la Protectora publicà una cinquantena de llibres de text d’altíssima qualitat, alguns dels quals encara han estat reeditats recentment. Són els anys de l’obra escolar de l’Ajuntament de Barcelona, a través del seu Patronat Escolar, i de la Mancomunitat de Catalunya, que va dur a terme alguns assaigs pedagògics importants. Es crearen les Colònies Escolars i les Escoles d’Estiu. Van néixer els grans grups escolars de Barcelona. Es fundaren l’Escola de Bosc i, més tard, l’Escola del Mar. Aparegueren els Quaderns d’Estudi i el Butlletí dels Mestres, dues publicacions pedagògiques de qualitat.

Però va venir, primer, la dictadura de Miguel Primo de Rivera i, després del parèntesi de la II República, la dictadura franquista. Les dues dictadures van ser èpoques de prohibició i de reculada, amb traves constants i publicació de normes en contra del català a l’escola. Primo de Rivera, en una reunió a Barcelona l’any 1924, va manifestar que el que convenia a Catalunya era espanyolitzar-la i posar fi a l’acció catalanitzadora que s’estava fent a l’escola. L’objectiu de la dictadura era propugnar un ensenyament conformista i uniformitzador, amb un fort control dels ensenyants.

Durant la II República, el català va recobrar l’oficialitat i, des d’un primer moment, els nous governants intentaren cercar unes fórmules viables per fer front al que en deien “el problema” de la llengua escolar. Al cap de quinze dies d’haver-se proclamat la República, el govern provisional va publicar el conegut com a decret de bilingüisme, segons el qual la llengua catalana adquiria en els límits del Principat, pel que fa a l’ensenyament primari, les mateixes prerrogatives que el castellà: “Queden derogades totes les disposicions dictades des del 13 de setembre del 1923 contra l’ús del català a les escoles primàries.” Malgrat això, el petit avenç legal que s’havia aconseguit fou combatut virulentament per sectors de la societat espanyola que tradicionalment s’havien oposat a tot reconeixement de la catalanitat, no acceptant altra Espanya que la unitària castellanoparlant.

El règim franquista, a més de prohibir l’ús del català en la vida oficial i pública de Catalunya, en va prohibir l’ensenyament i ús a les escoles. La primera providència, d’ordre jurídic, va ser la promulgació del decret llei signat a Burgos el 5 d’abril del 1938, que deixava sense efecte l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (“en mala hora concedido por la República”) i, en conseqüència, el nou règim polític deixava de considerar l’idioma català com a llengua oficial. El 1939, en un Catecismo patriótico español imposat com a llibre de text obligatori a totes les escoles de l’Estat, el bisbe Albino González Menéndez-Reigada feia aprendre als infants això que llegireu: “–¿Se habla en España otras lenguas más que la lengua castellana? –Puede decirse que en España se habla sólo la lengua castellana, pues aparte de ésta tan solo se habla el vascuence, que como lengua única sólo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüística y filológica. –¿Y cuales son los dialectos principales que se hablan en España? –Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego.” El bisbe Albino no era un indocumentat: doctor en teologia i dret civil, va estudiar filologia de les llengües romàniques. Diu Marina Solís, referint-se a aquest text: “Com es podrà dir mai que hi ha hagut persecució contra una llengua que... ni tan sols existeix?”

En democràcia, continuen els atacs

Amb la vinguda de la democràcia i l’assumpció de les competències educatives per part de la Generalitat, es va poder dur a terme la normalització lingüística en diversos àmbits de la societat i l’escola, que, per sort, va poder començar a ser catalana de llengua i continguts. L’any 1978 la Generalitat provisional va crear el Servei d’Ensenyament del Català (Sedec), en el qual van treballar uns quatre-cents professionals, dirigits, en diferents moments, per quatre caps de servei: Sara Blasi, Margarida Muset, Joaquim Arenas i Pere Mayans. Hem de tenir present que aquest servei es creà abans de promulgar-se la Constitució Espanyola, que va entrar en vigor el desembre del 1978. El 1979 es va publicar l’article “Una nació sense estat, un poble sense llengua”, a la revista Els Marges, el qual era molt crític amb el decret estatal que l’any anterior havia introduït el català a l’escola. Aquest article advertia, com ha acabat passant, que si no s’actuava en el camp social, l’escola, per si sola, no normalitzaria la llengua.

L’any 1981 es va publicar el Manifiesto de los 2.300, en el qual s’afirmava que s’estava produint una imposició lingüística per part de la Generalitat, en aquells moments en mans de Convergència i Unió, a uns ciutadans als quals eren negats els seus drets com a espanyols. Encara que sigui una anècdota, cal explicar que el ministre d’Educació José María Maravall, l’any 1985, responent a una carta d’un nen valencià, deia això: “Quizá mi apellido le indujera a pensar que soy catalán o que entiendo el catalán, lo cual no es cierto en ninguno de los dos casos, pero aunque lo fuera el simple hecho de ser ministro de todos los españoles obliga a todos a que se dirijan a mí en la lengua oficial del estado.” Gràcies per ser clar, Maravall: si parles en català no pots ser espanyol.

En aquells mateixos anys, al voltant de l’aprovació de la llei de normalització lingüística, hi va haver dues iniciatives per oposar-se a la catalanització de l’escola mitjançant la immersió. D’una banda, un reduït grup de funcionaris docents de secundària van constituir-se en el grup Acción Cultural Miguel de Cervantes. D’una altra banda, l’advocat Esteban Gómez Rovira, que, en arribar a Catalunya, havia escolaritzat el seu fill en un centre on es feia l’ensenyament en català, va plantejar un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (aleshores Audiència Provincial de Barcelona) contra un decret de la Generalitat que desenvolupava la llei de normalització lingüística en l’àmbit de l’ensenyament, i va aconseguir una sentència favorable a la seva demanda. Aquest resultat positiu per a ell va animar-lo a canalitzar, a partir d’aquell moment, algunes queixes i demandes judicials contra el Departament d’Ensenyament, en nom d’altres pares que se sentien afectats, fins a col·laborar estretament, l’any 1993, amb la Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano (Cadeca). Eduard Voltas, en un llibre d’un gran interès per entendre aquests anys, titulat La guerra de la llengua, diu que seria reduccionista definir aquesta entitat només com un moviment de defensa de l’ensenyament en llengua castellana i prou, sinó que va representar “una manera de pensar radicalment incompatible amb el corpus doctrinal de la renovació pedagògica catalana”.

Una altra iniciativa en el mateix sentit fou la creació, l’abril del 1994, de l’Asociación de Profesores por el Bilingüismo, que defensava que s’havia de poder ser mestre a Catalunya sense saber català. L’any 1996 es va crear el Foro Babel, que s’oposava al fet que l’ensenyament es fes en català “normalment” i a l’aplicació de la immersió lingüística a l’inici de l’escolaritat, tot i que les famílies ho acceptessin. Va ser en aquests anys que hi va haver un augment de jurisprudència pel que fa a l’ensenyament del català i de la immersió. L’any 2006 es va trencar el consens polític al voltant d’aquesta qüestió amb l’entrada de Ciutadans al Parlament, que tenia com a bandera l’oposició al model actual d’escola en català.

El 2007 la FAES va publicar el llibre ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España, coordinat per Xavier Pericay, en el qual s’afirma, com a conclusió final: “A mi modo de ver, resulta de todo punto necesario modificar el marco legal. Si las comunidades tienen lenguas propias y lenguas que no lo son, que las comunidades se ocupen de lo propio y dejen lo impropio en manos del Estado. Y que éste recupere, pues, unas competencias en materia lingüística que jamás debería haber cedido. Y que haga política, política lingüística. Por ejemplo, en el campo educativo, reimplantando el viejo sistema de enseñanza estatal en castellano.” No calen comentaris.

I acabem tal com hem començat. Ja hem pogut comprovar com el passat ens il·lumina el present: el català, durant segles i més intensament en els darrers anys, ha experimentat un procés de minorització que l’ha anat arraconant i que ha impedit que ocupés el lloc que li correspon. S’entén una mica més, ara, el que ens està passant? El que Juan Carlos Moreno Cabrera n’ha dit l’imperialisme lingüístic panhispànic, que pretén imposar el castellà com a llengua comuna –per tant, mantenir-la com una llengua de rang superior a les altres–, i també negar i demonitzar la pluralitat lingüística ve de lluny i el fenomen encara és ben viu. Ho veiem en aquests darrers temps amb els renovats atacs a l’escola catalana: el mite de Sísif. “I ell aleshores de nou empenyia, tesant-se, amb els membres tots amarats de suor i la pols nimbant-li la testa”, en la traducció que Carles Riba va fer de l’Odissea. Així ho farem.