El mite de Sísif a l’escola catalana

Abans del Decret de Nova Planta

L’any 1715, quan el Con­sejo de Cas­ti­lla pro­po­sava pro­hi­bir “escri­bir y hablar en ella [en català] den­tro de las escu­e­las”, ja es pre­te­nia el mateix que ara –des­ca­ta­la­nit­zar Cata­lu­nya–, però es feia amb “pro­vi­den­cias tem­pla­das y disi­mu­la­das”. Tal com afirma Josep M. Tor­ras a Felip V con­tra Cata­lu­nya, es trac­tava d’actu­a­lit­zar la pràctica usual que s’exer­cia con­tra els vençuts en les civi­lit­za­ci­ons de l’anti­gui­tat clàssica, i apli­car a Cata­lu­nya el con­cepte de dam­na­tio memo­riae fins a extrems ini­ma­gi­na­bles. No es volia només pro­hi­bir els nos­tres drets històrics, sinó esbor­rar-ne el record. A par­tir de la publi­cació de la reial cèdula de Car­les III sig­nada a Aran­juez el 23 de juny del 1768, que impo­sava el cas­tellà a les esco­les, l’Estat va dei­xar de banda els “medios sua­ves” i les “pro­vi­den­cias disi­mu­la­das” i va actuar amb la cara des­co­berta: “Final­mente mando que la enseñanza de pri­me­ras letras, lati­ni­dad, y retórica se haga en len­gua cas­te­llana gene­ral­mente, donde qui­era que no se prac­ti­que, cui­dando de su cum­pli­mi­ento las audi­en­cias y jus­ti­cias res­pec­ti­vas.” Segons Fran­cesc Fer­rer i Gironès, la pro­mul­gació d’aquesta norma és l’acció gover­na­men­tal més trans­cen­den­tal dels Bor­bons dins el marc de la per­se­cució política de la llen­gua cata­lana.

Fran­cisco de Zamora, autor del cone­gut lli­bre Dia­rio de los via­jes hec­hos en Cataluña, el 1788 va sol·lici­tar a tots els seus cor­res­pon­sals que omplis­sin un qüesti­o­nari sobre la situ­ació de la llen­gua en el sis­tema esco­lar de Cata­lu­nya, on els dema­nava: “Por qué méthodo enseñan a leer, escri­bir y con­tar a los niños y si además de esto les enseñan alguna otra cosa.” A Girona hi ha una escola que ense­nya en català. A Ripoll, “en la Escu­ela Pública se enseña de leer, escri­bir y con­tar a los niños en idi­oma cat­halán”. A Man­lleu hi ha un mes­tre públic que és cler­gue que ense­nya en català a lle­gir i a escriure. A Torelló “ay un solo maes­tro secu­lar, quien en idi­oma cat­halán enseña a los niños a leher, escri­vir y con­tar”. A Vila­franca del Penedès “la enseñanza de leer es en catalán, a excepción de la que se prac­tica con algu­nos mui pocos muc­hac­hos que, a soli­ci­tud de sus padres, es en español”. Amb aquests exem­ples podem veure que en diver­ses pobla­ci­ons encara es feia ense­nya­ment en català, mal­grat que ja feia vint anys de la reial cèdula que havia impo­sat el cas­tellà.

En el Plan Gene­ral de Ins­trucción Pri­ma­ria, apro­vat el 4 d’agost del 1836, s’esta­blia, en l’arti­cle 84, que “la len­gua naci­o­nal es la única de que se hará uso en las expli­ca­ci­o­nes y libros de texto”. La llei d’ins­trucció primària del 1838 només deia que “la ins­trucción pri­ma­ria pública ele­men­tal ha de com­pren­der para ser com­pleta ele­men­tos de gramática cas­te­llana, dando la posi­ble extensión á la orto­gra­fia”. Joan Lluís Mar­fany opina que aquesta llei marca real­ment l’inici de la cas­te­lla­nit­zació de l’ense­nya­ment: “Amb el tri­omf defi­ni­tiu de la revo­lució libe­ral, a les dar­re­ries de la dècada de 1830, això va can­viar radi­cal­ment. La diglòssia va pas­sar, com ja sabem, de ser el resul­tat d’un lent procés social a ser-ho d’una ide­o­lo­gia i d’una política. I ara sí que, amb l’acti­vi­tat legis­la­tiva que, sense comp­tar l’epi­sodi del Tri­enni, va començar amb la llei del 21 de juliol del 1838 i va cul­mi­nar amb la llei Moyano del 1857, l’escola va esde­ve­nir-ne l’ins­tru­ment. I ara sí, també, que la impo­sició del cas­tellà com a llen­gua de l’ense­nya­ment va sig­ni­fi­car l’exclusió del català, si no de l’escola, cosa impos­si­ble, sí de tota acti­vi­tat docent.”

L’any 1902, a pro­posta del minis­tre d’Ins­trucció Pública i Belles Arts, Álvaro de Figue­roa y Tor­res, es va obli­gar els mes­tres, sota amenaça de penes greus, a ense­nyar la doc­trina cris­ti­ana en cas­tellà. El cate­cisme era l’única matèria que es podia fer en català i això era vist com un perill “cuyo reme­dio ya no admite ni dilación ni espera”. El reial decret no es va aca­bar apli­cant però deia: “Fuera también vana ilusión creer que la enseñanza de la doc­trina cris­ti­ana en len­gua dis­tinta que el cas­te­llano no habría que redun­dar for­zo­sa­mente en lamen­ta­ble des­co­no­ci­mi­ento del idi­oma naci­o­nal con grave daño a los altos intere­ses de la patria.”

L’Asso­ci­ació Pro­tec­tora de l’Ense­nyança Cata­lana

És pre­ci­sa­ment en aquests anys quan va néixer el Col·legi de Sant Jordi, impul­sat per Fran­cisco Flos i Cal­cat, el pri­mer cen­tre esco­lar en català dels temps moderns. Paral·lela­ment es va crear l’Asso­ci­ació Pro­tec­tora de l’Ense­nyança Cata­lana, l’enti­tat que més va con­tri­buir, durant tot el pri­mer terç del segle XX, a la cata­la­nit­zació de l’escola. L’Edi­to­rial Pedagògica de la Pro­tec­tora publicà una cin­quan­tena de lli­bres de text d’altíssima qua­li­tat, alguns dels quals encara han estat ree­di­tats recent­ment. Són els anys de l’obra esco­lar de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, a través del seu Patro­nat Esco­lar, i de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, que va dur a terme alguns assaigs pedagògics impor­tants. Es cre­a­ren les Colònies Esco­lars i les Esco­les d’Estiu. Van néixer els grans grups esco­lars de Bar­ce­lona. Es fun­da­ren l’Escola de Bosc i, més tard, l’Escola del Mar. Apa­re­gue­ren els Qua­derns d’Estudi i el But­lletí dels Mes­tres, dues publi­ca­ci­ons pedagògiques de qua­li­tat.

Però va venir, pri­mer, la dic­ta­dura de Miguel Primo de Rivera i, després del parèntesi de la II República, la dic­ta­dura fran­quista. Les dues dic­ta­du­res van ser èpoques de pro­hi­bició i de recu­lada, amb tra­ves cons­tants i publi­cació de nor­mes en con­tra del català a l’escola. Primo de Rivera, en una reunió a Bar­ce­lona l’any 1924, va mani­fes­tar que el que con­ve­nia a Cata­lu­nya era espa­nyo­lit­zar-la i posar fi a l’acció cata­la­nit­za­dora que s’estava fent a l’escola. L’objec­tiu de la dic­ta­dura era pro­pug­nar un ense­nya­ment con­for­mista i uni­for­mit­za­dor, amb un fort con­trol dels ense­nyants.

Durant la II República, el català va reco­brar l’ofi­ci­a­li­tat i, des d’un pri­mer moment, els nous gover­nants inten­ta­ren cer­car unes fórmu­les via­bles per fer front al que en deien “el pro­blema” de la llen­gua esco­lar. Al cap de quinze dies d’haver-se pro­cla­mat la República, el govern pro­vi­si­o­nal va publi­car el cone­gut com a decret de bilingüisme, segons el qual la llen­gua cata­lana adqui­ria en els límits del Prin­ci­pat, pel que fa a l’ense­nya­ment pri­mari, les matei­xes prer­ro­ga­ti­ves que el cas­tellà: “Que­den dero­ga­des totes les dis­po­si­ci­ons dic­ta­des des del 13 de setem­bre del 1923 con­tra l’ús del català a les esco­les primàries.” Mal­grat això, el petit avenç legal que s’havia acon­se­guit fou com­ba­tut viru­len­ta­ment per sec­tors de la soci­e­tat espa­nyola que tra­di­ci­o­nal­ment s’havien opo­sat a tot reco­nei­xe­ment de la cata­la­ni­tat, no accep­tant altra Espa­nya que la unitària cas­te­lla­no­par­lant.

El règim fran­quista, a més de pro­hi­bir l’ús del català en la vida ofi­cial i pública de Cata­lu­nya, en va pro­hi­bir l’ense­nya­ment i ús a les esco­les. La pri­mera pro­vidència, d’ordre jurídic, va ser la pro­mul­gació del decret llei sig­nat a Bur­gos el 5 d’abril del 1938, que dei­xava sense efecte l’Esta­tut d’Auto­no­mia de Cata­lu­nya (“en mala hora con­ce­dido por la República”) i, en con­seqüència, el nou règim polític dei­xava de con­si­de­rar l’idi­oma català com a llen­gua ofi­cial. El 1939, en un Cate­cismo patriótico español impo­sat com a lli­bre de text obli­ga­tori a totes les esco­les de l’Estat, el bisbe Albino González Menéndez-Rei­gada feia apren­dre als infants això que lle­gi­reu: “–¿Se habla en España otras len­guas más que la len­gua cas­te­llana? –Puede decirse que en España se habla sólo la len­gua cas­te­llana, pues aparte de ésta tan solo se habla el vas­cu­ence, que como len­gua única sólo se emplea en algu­nos caseríos vas­cos y quedó redu­cido a fun­ci­o­nes de dia­lecto por su pobreza lingüística y filológica. –¿Y cua­les son los dia­lec­tos prin­ci­pa­les que se hablan en España? –Los dia­lec­tos prin­ci­pa­les que se hablan en España son cua­tro: el catalán, el valen­ci­ano, el mallorquín y el gallego.” El bisbe Albino no era un indo­cu­men­tat: doc­tor en teo­lo­gia i dret civil, va estu­diar filo­lo­gia de les llengües romàniques. Diu Marina Solís, refe­rint-se a aquest text: “Com es podrà dir mai que hi ha hagut per­se­cució con­tra una llen­gua que... ni tan sols exis­teix?”

En democràcia, con­ti­nuen els atacs

Amb la vin­guda de la democràcia i l’assumpció de les com­petències edu­ca­ti­ves per part de la Gene­ra­li­tat, es va poder dur a terme la nor­ma­lit­zació lingüística en diver­sos àmbits de la soci­e­tat i l’escola, que, per sort, va poder començar a ser cata­lana de llen­gua i con­tin­guts. L’any 1978 la Gene­ra­li­tat pro­vi­si­o­nal va crear el Ser­vei d’Ense­nya­ment del Català (Sedec), en el qual van tre­ba­llar uns qua­tre-cents pro­fes­si­o­nals, diri­gits, en dife­rents moments, per qua­tre caps de ser­vei: Sara Blasi, Mar­ga­rida Muset, Joa­quim Are­nas i Pere Mayans. Hem de tenir pre­sent que aquest ser­vei es creà abans de pro­mul­gar-se la Cons­ti­tució Espa­nyola, que va entrar en vigor el desem­bre del 1978. El 1979 es va publi­car l’arti­cle “Una nació sense estat, un poble sense llen­gua”, a la revista Els Mar­ges, el qual era molt crític amb el decret esta­tal que l’any ante­rior havia introduït el català a l’escola. Aquest arti­cle adver­tia, com ha aca­bat pas­sant, que si no s’actu­ava en el camp social, l’escola, per si sola, no nor­ma­lit­za­ria la llen­gua.

L’any 1981 es va publi­car el Mani­fi­esto de los 2.300, en el qual s’afir­mava que s’estava pro­duint una impo­sició lingüística per part de la Gene­ra­li­tat, en aquells moments en mans de Con­vergència i Unió, a uns ciu­ta­dans als quals eren negats els seus drets com a espa­nyols. Encara que sigui una anècdota, cal expli­car que el minis­tre d’Edu­cació José María Mara­vall, l’any 1985, res­po­nent a una carta d’un nen valencià, deia això: “Quizá mi ape­llido le indu­jera a pen­sar que soy catalán o que enti­endo el catalán, lo cual no es cierto en nin­guno de los dos casos, pero aun­que lo fuera el sim­ple hecho de ser minis­tro de todos los españoles obliga a todos a que se diri­jan a mí en la len­gua ofi­cial del estado.” Gràcies per ser clar, Mara­vall: si par­les en català no pots ser espa­nyol.

En aquells matei­xos anys, al vol­tant de l’apro­vació de la llei de nor­ma­lit­zació lingüística, hi va haver dues ini­ci­a­ti­ves per opo­sar-se a la cata­la­nit­zació de l’escola mit­jançant la immersió. D’una banda, un reduït grup de fun­ci­o­na­ris docents de secundària van cons­ti­tuir-se en el grup Acción Cul­tu­ral Miguel de Cer­van­tes. D’una altra banda, l’advo­cat Este­ban Gómez Rovira, que, en arri­bar a Cata­lu­nya, havia esco­la­rit­zat el seu fill en un cen­tre on es feia l’ense­nya­ment en català, va plan­te­jar un recurs con­tenciós admi­nis­tra­tiu davant del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya (ales­ho­res Audiència Pro­vin­cial de Bar­ce­lona) con­tra un decret de la Gene­ra­li­tat que desen­vo­lu­pava la llei de nor­ma­lit­zació lingüística en l’àmbit de l’ense­nya­ment, i va acon­se­guir una sentència favo­ra­ble a la seva demanda. Aquest resul­tat posi­tiu per a ell va ani­mar-lo a cana­lit­zar, a par­tir d’aquell moment, algu­nes quei­xes i deman­des judi­ci­als con­tra el Depar­ta­ment d’Ense­nya­ment, en nom d’altres pares que se sen­tien afec­tats, fins a col·labo­rar estre­ta­ment, l’any 1993, amb la Coor­di­na­dora de Afec­ta­dos en Defensa del Cas­te­llano (Cadeca). Edu­ard Vol­tas, en un lli­bre d’un gran interès per enten­dre aquests anys, titu­lat La guerra de la llen­gua, diu que seria reduc­ci­o­nista defi­nir aquesta enti­tat només com un movi­ment de defensa de l’ense­nya­ment en llen­gua cas­te­llana i prou, sinó que va repre­sen­tar “una manera de pen­sar radi­cal­ment incom­pa­ti­ble amb el cor­pus doc­tri­nal de la reno­vació pedagògica cata­lana”.

Una altra ini­ci­a­tiva en el mateix sen­tit fou la cre­ació, l’abril del 1994, de l’Aso­ci­ación de Pro­fe­so­res por el Bilingüismo, que defen­sava que s’havia de poder ser mes­tre a Cata­lu­nya sense saber català. L’any 1996 es va crear el Foro Babel, que s’opo­sava al fet que l’ense­nya­ment es fes en català “nor­mal­ment” i a l’apli­cació de la immersió lingüística a l’inici de l’esco­la­ri­tat, tot i que les famílies ho accep­tes­sin. Va ser en aquests anys que hi va haver un aug­ment de juris­prudència pel que fa a l’ense­nya­ment del català i de la immersió. L’any 2006 es va tren­car el con­sens polític al vol­tant d’aquesta qüestió amb l’entrada de Ciu­ta­dans al Par­la­ment, que tenia com a ban­dera l’opo­sició al model actual d’escola en català.

El 2007 la FAES va publi­car el lli­bre ¿Liber­tad o coacción? Políticas lingüísti­cas y naci­o­na­lis­mos en España, coor­di­nat per Xavier Peri­cay, en el qual s’afirma, com a con­clusió final: “A mi modo de ver, resulta de todo punto nece­sa­rio modi­fi­car el marco legal. Si las comu­ni­da­des tie­nen len­guas pro­pias y len­guas que no lo son, que las comu­ni­da­des se ocu­pen de lo pro­pio y dejen lo impro­pio en manos del Estado. Y que éste recu­pere, pues, unas com­pe­ten­cias en mate­ria lingüística que jamás debería haber cedido. Y que haga política, política lingüística. Por ejem­plo, en el campo edu­ca­tivo, reim­plan­tando el viejo sis­tema de enseñanza esta­tal en cas­te­llano.” No calen comen­ta­ris.

I aca­bem tal com hem començat. Ja hem pogut com­pro­var com el pas­sat ens il·lumina el pre­sent: el català, durant segles i més inten­sa­ment en els dar­rers anys, ha expe­ri­men­tat un procés de mino­rit­zació que l’ha anat arra­co­nant i que ha impe­dit que ocupés el lloc que li cor­res­pon. S’entén una mica més, ara, el que ens està pas­sant? El que Juan Car­los Moreno Cabrera n’ha dit l’impe­ri­a­lisme lingüístic pan­hispànic, que pretén impo­sar el cas­tellà com a llen­gua comuna –per tant, man­te­nir-la com una llen­gua de rang supe­rior a les altres–, i també negar i demo­nit­zar la plu­ra­li­tat lingüística ve de lluny i el feno­men encara és ben viu. Ho veiem en aquests dar­rers temps amb els reno­vats atacs a l’escola cata­lana: el mite de Sísif. “I ell ales­ho­res de nou empe­nyia, tesant-se, amb els mem­bres tots ama­rats de suor i la pols nim­bant-li la testa”, en la tra­ducció que Car­les Riba va fer de l’Odis­sea. Així ho farem.