AVATARS DE L’EXTENSIÓ

Entrevistat per Bernard Pivot, Albert Cohen declarava, contra la tendència habitual, que per ell corregir comportava afegir. Potser la màxima de Gracián “lo bueno, si breve, dos veces bueno” no conserva indemne l’acord majoritari (aparentment) aconseguit fins ara. Per què eliminar és un valor en si, si no és que de l’expressió “economia de mitjans” –coherentment amb la idea– se n’elimina la segona part? O el desplegament de tal opinió és per exhibir no se sap quina mena de despreniment de possessions o defenses innecessàries i ridícules. (Quedaria força melancòlic i prou acceptable variar a “lo breve, si bueno, dos veces breve”.) El gran art convoca tots els harmònics, recorre tots els astres del sistema planetari. En totes les revisions de Bach a les seves obres, la versió posterior és més extensa i complexa que l’anterior.

Es pot meditar si cal establir una casuística per determinar a quina mena d’obres –textos, pintures, partitures, films– els és més favorable afegir o treure, si és assimilable a platonisme i aristotelisme, respectivament, modificar a partir de la idea nuclear inicial, o afegir (o treure) elements escollits a partir de la seva singularitat. Si les relacions causa-efecte són intercanviables, aleshores no es poden determinar més que per cada cas.

En les argumentacions sobre el cas s’hi pot veure de tot, lligat a tot tipus d’interessos, i potser el més interessant és veure com es disfressa o es maquilla el fet que subjau a tot plegat: l’estalvi, la relació entre inversió i rendiment. La terminologia de l’art –i dins d’aquesta, en un lloc destacat, la de la literatura– encunyada l’expressió que ha fet fortuna, ja esmentada abans, d’“economia de mitjans”, sembla una virtut objectivable expressar-se en una línia en lloc de fer-ho en dues. El precepte en té uns quants d’associats: si el resultat és el mateix amb tal element que sense, el resultat serà millor si se’n prescindeix, entre altres coses perquè estalviar material sobrer permet incorporar-ne més. Sempre es podrà dir si aquesta última prerrogativa millora el resultat.

No deixem de moure’ns en convencions sobre allò que està bé i allò que està malament (o que no està tan bé). En una columna de premsa sembla menys discutible, i en un edifici, també. “Ornament i delicte”, va dir fa més de cent anys Adolf Loos, un dels pares de l’arquitectura moderna. D’on sobra i on falta l’ornament és ideologia pura i dura. També hi pot haver qui pensi fins a quin punt el periodisme i l’arquitectura es deuen primordialment a l’art –per no dir, directament, si són art o no.