LA POESIA RIVAL D’ÀNGELS MARZO

El rastre nival, d’Àngels Marzo, serà, possiblement, un dels millors llibres de poesia catalana d’aquest any. Amb moltes referències històriques, culturals i geogràfiques, amb poemes amples i exquisits com si fossin contes hipnòtics i narracions severes i minucioses amb descripcions vitals i extremes, amb una riquesa lingüística descomunal que va fluint sense cap pes. Poemes d’una perfecció estilística poc habitual, amb reflexions sobre l’art, la memòria, la bellesa o els espais desballestats, amb ingredients existencials i mòrbids, sense gaires concessions a la simplicitat buida.

Àngels Marzo (1977, Caldes de Montbui) dirigeix, conjuntament amb Josep Maria Rodríguez, les col·leccions de poesia de Pagès Editors, una referència de la poesia en llengua catalana, amb més de tres-cents títols publicats en aquests darrers trenta anys, quan les va iniciar Xavier Garcia. Marzo coneix els secrets, les dificultats i els ressorts de la creació poètica. Als 18 anys va anar a estudiar filologia hispànica a Lleida, ciutat que l’ha acollit.

Forma part de l’exquisit grup de poetes que hi viuen: Jaume Pont, Josep Maria Sala-Valldaura, Rosa Fabregat (Premi Nacional de Cultura 2022), Txema Martínez, Pere Rovira, Carles M. Sanuy, Amat Baró, Pere Pena i Xavier Macià, entre d’altres.

El rastre nival, publicat el març del 2022 per Pagès Editors, segons subratlla Sam Abrams en la mateixa contra del llibre, representa un salt de l’autora cap a la maduresa. La diversitat temàtica i la tècnica és colpidora. La seva poesia expressa la història dels altres, de forma severa i contundent. A partir de les descripcions que traça va emergint la seva poesia que et pot hipnotitzar. Hi ha poemes que parteixen d’una fotografia de Cartier-Bresson, poemes que parlen d’una patinadora que s’ha fet vella, poemes que descriuen els ocells africans d’una estepa africana, poemes que parlen de la filosofia líquida de Bauman, poemes que reten un homenatge a Rosa Parks, poemes que estremeixen i descriuen suïcidis, guerres, penúries i èxodes, com el poema que parteix d’un quadre de Baldomer Gil Roig sobre el port d’Anzio.

Té altres poemes destacats, ja que no estem parlant d’un llibre amb un poema que destaqui sobre els altres. Podria citar els poemes dedicats a Hiroshima i Txernòbil, o la descripció sublim que fa sobre un castell de foc que la porta a la infància, amb una tècnica prodigiosa: “Dins meu, s’ha corromput tanta bellesa.” Marzo busca els racons més oblidats com hangars, bigues, canonades o estatges nivals, per expressar-nos la tristesa. El poemari és com un calidoscopi, com un mapamundi que va girant a mesura que vas passant les pàgines del llibre. De fet, un poema quadrat que gira expressa la perfecció del poema. Hi ha moltes formes de llegir i la millor és prestar-li energia.

La poesia catalana viu una època pletòrica, desconeguda, amb tants noms i tants cercles (els noms tancats de sempre) que l’acaben amagant i tapant per benefici propi, en perjudicis de la poesia catalana. Una metàfora del país que tenim. Un país sense estructures culturals que la sostinguin, un país que només és capaç de construir projectes solitaris, veus que passen per damunt de banalitats i exemples buits de tristesa. Si els carrers havien de ser nostres, de qui havia de ser la poesia catalana?