26 “ossos trencats” al bosc

La companyia Pagans proposa un joc paradoxal. D’una banda, convida grups de vint-i-cinc persones a voltar pel bosc de nit, amb la mínima il·luminació i donant espai perquè l’olor, el tacte i un punt de vulnerabilitat envaeixin l’entorn. D’una altra, equipa amb un aparell tecnològic cada espectador. És a través de la pantalla il·luminada que anirà rebent part de les informacions que destil·la aquest espectacle, Paraules que trenquen ossos, que ja fa un parell d’anys que volta, tot i les dificultats (sobretot els primers mesos de confinaments i tocs de queda) arran de la covid. Des del maig, té tancats vint-i-sis bolos, que se sumen als prop de cinquanta de mesos anteriors. Encara esperen ampliar alguna actuació més a la tardor (emparaulada però pendent de contracte) i, sobretot, anar estenent la taca d’oli més enllà del Principat (ara tenen dates per a Inca i Aragó, per exemple). Com que es tracta d’un muntatge en què és necessari un bosc, ha permès atansar les arts en viu (i digitals) a municipis que potser no disposen d’una sala per a representacions. Un petit privilegi per als veïns d’aquests pobles i per a una companyia que ha tingut l’aval de festivals que li han donat suport, com ara Dellegendes de Sant Martí de Tous, Fira Mediterrània de Manresa (amb un cartell considerat estratègic per difondre la cultura tradicional), la Mostra d’Igualada (clau per al públic familiar) i, l’estiu passat, l’En Veu Alta, que es desplega pel Penedès. Pagans ja prepara un segon muntatge, que s’estrenarà el 2023 a Fira Tàrrega. A més de comptar amb el suport a la creació de la fira estratègica d’arts del carrer, també tindran suport del Teatre Tantarantana, la fàbrica de creació instal·lada a tocar del Paral·lel, a Barcelona. La peça, un altre cop, ajuntarà la tecnologia amb l’ecoconsciència. Com diu Marc Fernández, impulsor de la companyia juntament amb Núria Clemares, són dos conceptes que sovint es presenten com a contradictoris, tot i que ells insisteixen a fer-los còmplices en una proposta escènica que treballa “un món més complex”. Com en el dia a dia quotidià, la majoria de ciutadans són usuaris de la tecnologia i també van construint una consciència ecològica, de respecte per la natura i de reutilització de les experiències.

En les sessions de Fira Mediterrània, l’espectacle es va haver de programar amb unes condicions prou incòmodes a conseqüència de la covid. Calia garantir distància entre els espectadors i, per tant, reduir al màxim els desplaçaments. Per això, en aquella ocasió van situar els vint-i-cinc espectadors en cadires distribuïdes als peus de vint-icinc arbres, a la llera del Cardener. La humitat i el fred anaven refredant els cossos. En aquella foscor (els de Pagans adverteixen que, sovint, cal desbrossar la part del bosc que s’utilitzarà per a l’espai de trobada) arrenca una peça en què el telèfon mòbil, que cedeix la producció, cal tenir-lo ben obert i anar responent als estímuls que proposa. De vegades, es desplega la narració; d’altres, es potencia la conversa anònima amb altres espectadors. Avui tothom té clara la xarxa tecnològica que fa accessibles altres persones. Paraules que trenquen ossos transmet que hi ha una altra xarxa ancestral: la que practiquen els arbres dins dels boscos. Entendre que la natura també té  hackers (paràsits), però que, per sobre de tot, se sap regenerar compartint l’energia dels minerals de l’entorn i del sol, és només el principi d’un viatge per on passegen minairons i, sobretot, dones d’aigua. La capacitat de creure i somniar no té aturador, ni es regeix sempre per la ciència de les comprovacions empíriques.

La necessitat de comunicar-se, de compartir, de viure amb intensitat, (malgrat que tota l’experiència s’hagi fet assegut en una cadira, com en el cas de Fira Mediterrània) fa la resta. L’estació màgica final que simbolitza les connexions entre la natura, però també entre les persones, és reconfortant. Sobretot en temps de distanciament social, sigui com a conseqüència de la pandèmia o per la creixent individualització de la societat. En la foscor, i sentint la humitat de riu als ossos, es percep que el WhattsApp és enginyós, però que la relació que hi ha (tot i oblidar-la sovint) amb la natura acaba resultant màgica, redemptora. I sentir-ho en la pròpia pell et converteix en un petit privilegiat i en un nou compromès amb la causa de la protecció de la natura, de cada arbre, de cada riu i torrentera, de cada branca seca caiguda, que serà energia per a altres vides del bosc.

Escoltar, en la foscor i el silenci perceptible de l’arbreda, traspassa. Com si fos una ària lírica il·luminada per una fràgil cuca de llum. És un preciós viatge commovedor, fins i tot amb l’ús de la tecnologia més anacrònica als temps de llegendes... Però, és clar, potser caldria adonar-se que la tecnologia neix també de la fusió de materials que es troben a la terra i que, per tant, tot i l’aparent vida ficcionada del metavers, sempre han calgut els elements físics per construir aquesta nova realitat. En el fons, no és més que un espai idealitzat d’un possible món paral·lel. Però és en la llegenda i en aquesta habilitat de narrar, poble a poble, que es construeix una veritable xarxa humanitzadora, que reivindica la narració oral i el deixar-se endur pels riures embriagadors de les dones d’aigua.