“N’hi ha que es pensen que fem contingut en català per tocar la pera”

Vinc del món del teatre. A principis del 2020 tenia projectes teatrals, estava gravant una sèrie..., i vaig entrar al Liceu just abans de la pandèmia. Quan va arribar el moment de quedar-nos tancats a casa, tot allò va caure. Va ser el moment de dir: “I ara què faig?”, què faig amb tota la creativitat que portava com a persona del món de l’espectacle. Per causalitat, em va arribar un whatsapp a través d’un grup d’amics amb qui fèiem coses per entretenir-nos, amb l’aplicació TikTok. La vaig obrir un dia i vaig començar a fer vídeos per distreure’m. Més o menys vaig començar com comença tothom a TikTok.

No. En realitat va ser perquè jo veia vídeos de l’Iker Montero i d’altra gent, la majoria en castellà, i en aquell moment ni ho vaig pensar. Fins que un dia em vaig adonar que realment no m’expressava igual de bé. Tinc un vídeo viral en castellà, però tota la resta no els veia bé. Em costava molt pensar els acudits o les bromes que volia fer. I va ser molt orgànic el fet de veure que no em sentia còmode i que havia de canviar. És molt més fàcil per mi crear en la meva llengua. A partir d’aquell moment, de cop em va començar a aparèixer gent que feia contingut en català: @gerryquerryberry, @gemmetaladivina..., gent que feia temps que feia contingut en català, però que no m’havien aparegut mai perquè l’algoritme d’alguna manera creia que no m’interessaven.

Sí, és bastant irrisòria, sobretot perquè entre la gent que creem contingut en català no hi ha ningú que tingui el volum de seguidors que té una persona que ho fa en castellà. Hi ha molta gent que és d’aquí, que conec, que fan contingut en castellà, cadascú pels seus motius i per les seves raons. Realment, sí que hi ha gent que crea en català. A TikTok la gent que em descobreix em diu que no coneix ningú més que faci contingut en català, i em sembla molt fort. És a dir, sí que n’hi ha però no arribem al volum. Fa uns mesos, a TikTok encara sortien, a l’apartat de llengües que interessen, el gallec, l’asturià, el català i alguna més. Ara aquestes llengües no surten: només surt el castellà, l’euskera i després ja el francès... De cop i volta se’ns està invisibilitzant directament. I se’ns critica molt, també. Hi ha gent que et diu que ho has de fer en castellà per arribar a més gent, però jo no vull arribar a més gent; tant de bo que hi arribi, però el que vull és arribar a la gent a qui li interessi el meu contingut.

I tant! De vegades rebem comentaris, amb banderetes, dient-nos que ho fem “en espanyol” o que “el català no és un idioma”... Tots els creadors de contingut en català hem rebut en algun moment missatges d’aquests de gent que es pensa que realment estem fent aquest contingut per tocar-los la pera, per fotre, però al final és molt més senzill que tot això: és la meva llengua, és la que porto parlant tota la vida. No se’ls acudiria mai dir a un anglès que canviés. A tots ens passa que de cop trobem algú que pensa que fem aquest contingut en català per tocar els nassos, i em sembla molt trist, perquè desvirtuen tota la resta.

Crec que sí, bastant. Tot i així m’he trobat moltes queixes. Per exemple, quan faig vídeos de pixapins. Jo soc de Barcelona ciutat, així que més pixapí no puc ser, i algunes de les coses que comento als vídeos, jo les he fet. Però hi ha gent que s’indigna i diu que els de Barcelona no som així. Bé, parlem-ne. Jo penso que sí que sabem riure’ns de nosaltres mateixos però, com a tot arreu i com en tot tipus d’humor, sempre hi haurà gent que es molestarà. És molt sa, per exemple, el que es fa al Polònia, a l’APM..., programes en què sabem agafar coses que ens passen a la nostra terra, i els sabem donar la volta. Molts creadors de contingut en català ho fan i, per exemple, Cabra Fotuda ho fa molt amb el valencià. També a l’stand up comedy [monòleg o comèdia en viu], que jo ara també estic fent, es juga a riure’t tota l’estona de tu i del que et passa. Al final crec que en sabem bastant, de riure’ns de nosaltres, encara que com a tot arreu hi hagi qui digui que allò no va amb ell. Per gustos, colors.

La majoria són continguts que ja havia fet a les xarxes, i que vam decidir traduir-los en text. Alguns els hem variat de forma, perquè un vídeo és una cosa molt més visual i més sonora que no una pàgina de llibre, i has de trobar la manera que entri més fàcilment. I hi ha altres jocs o exercicis que no havia fet a les xarxes.

Sí, perquè és el mateix que busco a les xarxes: que la persona que està veient el vídeo no sigui només un públic passiu, sinó que hi pugui participar, comentar, compartir... Vull crear un vincle amb el lector. Amb aquest llibre també hem volgut jugar una mica amb la idea de quadern d’estiu, entre cometes. Que hi hagi jocs, entreteniments amb els quals puguis alhora aprendre i passar-t’ho bé, i riure, que al final és el que hem vingut a fer.

Cada vegada més. Ara que estic posat més en l’stand up, m’adono que els límits són de qui ho veu, de qui t’escolta. Per exemple, jo soc sord d’una orella de naixement, i puc riure d’això, perquè tinc la connexió i la vinculació, sé de què estic parlant, i en faig acudits. Però entenc que una altra persona es pugui sentir malament perquè no sap quina connexió hi tinc jo, segurament. Aleshores, jo crec que els límits els posa més la persona que ho està escoltant, que pensa “que fort això que està dient”, que no tant la persona que està fent l’humor. Crec que els límits són sempre aquell terreny pantanós: realment no acabes de trobar-los ni saps si els trobaràs mai. Sempre hi ha aquell humor més negre, més punyent, que et qüestiones si està dins dels límits o no. Per a mi, no en té, de límits. Quan faig humor, intento cenyir-me, perquè el públic que tinc potser no és tant d’un humor més estripat o fosc. En canvi, quan vaig a consumir humor, cada vegada més m’adono que m’agrada aquesta cosa d’anar cap als límits. No sabria dir-te on estan els límits, perquè al final depèn de qui ho rep. El material sensible, evidentment, és sensible, i cadascú el juga com vol, però des que estic descobrint l’stand up veig que cadascú parla des de la seva perspectiva, des de la seva experiència personal. I, al final, la connexió amb allò que estan dient, a tu et pot sonar bèstia perquè no saps d’on ha vingut. Són els ulls d’un altre i l’orella de qui escolta.

Sí, me’n van censurar dos. Jo soc homosexual i formo part del col·lectiu LGTBI, i tota la vida ens han dit les típiques frases com ara “i qui fa d’home i qui fa de dona?” o “com ho vas descobrir?’”..., tota una sèrie de preguntes que ens han fet a nosaltres, però que als meus companys i companyes heterosexuals no els han fet mai. Aleshores, vaig decidir fer un vídeo en què es donava la volta a aquestes frases: les adreçava cap als heteros, per exemple: “Ets hetero, doncs no se’t nota” o “No voldria que el meu fill fos hetero perquè patiria molt...” Aquest vídeo me’l van censurar; de fet, el van denunciar per discurs d’odi. I aquí em vaig plantejar: si això és discurs d’odi, vol dir que el que jo he rebut tota la vida seria discurs d’odi. Me’n van esborrar un altre, de vídeo, però aquest és el que va ser més sonat. Què vol dir que m’esborrin aquest vídeo en què hi donava la volta, quan al final és el que a mi m’ha passat tota la vida? De cop i volta em trobo que algú m’havia denunciat i que incomplia les normes...

I més veient tot el que hi ha a TikTok! Perquè hi ha alguns discursos i alguns creadors i creadores, o que diuen que són creadors, que fa por el que comparteixen. I en canvi, els seus vídeos no els censuren. Conec gent a qui els han censurat vídeos per respondre un comentari negatiu que els van fer, és a dir, per defensar-se. Vol dir que hi ha algú al darrere que els ha volgut denunciar. Això no deixa de ser una mena de bullying a les xarxes; no volen que t’expressis, o que expliquis o que visibilitis...

Penso que jo ho he tret del patetisme de la vida. I també de les coses que a mi m’han fet riure; he buscat per què m’han fet riure i he intentat trobar els símils amb mi i amb la vida i amb les coses que ens passen. Es tracta d’observar molt com funciona el món. Jo soc la persona més matussera del món en moltes coses, i d’això intento trobar els acudits. És una feina de descobrir què pot fer gràcia i què pot entretenir. És tenir una il·lusió per fer que els altres s’ho passin bé i que riguin. I saber riure’t de tu mateix és clau per després poder riure d’altres coses.

Vaig descobrir un vídeo del Pol Gise en què fa servir tot d’insults catalans. També vaig veure un vídeo d’una entrevista del Long a un creador de contingut, el Malbert, que deia que insultar en català no era un insult, que feia més riure que una altra cosa. A partir d’aquí va ser quan vaig començar a fer la sèrie de vídeos d’insults en català. Volia reivindicar aquests insults. És molt bonic tenir insults propis per no estar sempre amb el típic gilipollas o subnormal, que venen més del castellà, o d’altres que provenen de l’anglès. Tenim insults que deixen la persona una mica sense saber què li acabes de dir, però tu t’has quedat a gust. Jo he fet els vídeos d’insults en català que encara segueixo fent, perquè n’hi ha moltíssims, d’insults, i crec que és molt bonic conèixer-los, sobretot la gent més jove.

Bé, perquè al cap i a la fi TikTok és una eina per arribar als joves. Està bé que s’hi posin com a institucions, igual com molts partits polítics tenen TikTok. Entenc que la Generalitat vulgui arribar als joves, perquè si els volen explicar temes que els concerneixin, és la manera de poder-hi arribar. Els vídeos curts funcionen molt, i crec que la Generalitat està fent això: voler arribar als joves a través d’una xarxa que és bastant intuïtiva. TikTok és ara mateix l’aplicació de la gent més jove. El Mossos d’Esquadra també tenen TikTok. I crec que teatres i altres entitats i espais similars haurien d’estar molt més presents a les xarxes, perquè són sectors que han perdut molt durant la pandèmia. I TikTok o Instagram són fórmules per arribar-hi.

De mica en mica, estic reactivant el teatre. Ara sobretot faig stand up, perquè estava en uns quants espectacles que, per diverses raons, vaig haver de deixar. Aleshores vaig trobar-me que no estava en cap projecte teatral. Vaig intentar tornar als escenaris d’alguna manera i crear com un corriol entre el teatre i el món de les xarxes. Va aparèixer l’stand up i va ser una manera de reprendre la connexió amb l’escenari. Tinc ganes de tornar als escenaris i als rodatges, però les xarxes hi són i fa dos anys que hi creo continguts. Al cap i a la fi, també són una forma d’expressió, i hi ha molta gent que m’ha vist allà. He fet anuncis i altres feines gràcies als vídeos que he penjat a les xarxes. Han estat una eina, no ben bé un càsting, però gairebé. Han estat com una porta per entrar a alguns llocs i que em conegués gent. Però jo m’he format en art dramàtic i no ho vull perdre, això. Les xarxes les gaudeixo molt; cada vídeo és com una aventura, però tinc ganes de tornar als escenaris.