Marta Puig és una pianista que t’atrapa amb la seva dolcesa feroç. Que et parla mentre et mira profundament l’ànima i et viola l’esperit mentre et canta a cau d’orella el misteri dels teus anhels. És una artista de pell fina en el bon sentit, d’una delicada figura que empatitza amb tots i amb tot i que podria haver viscut fa un segle i mig i se sentiria com a casa. Però també és profundament actual, perquè ara més que mai el dolor del món és més ferotge i cridaner, i ella el sent i l’interioritza. I el vol curar amb el seu piano, amb el so que emet l’instrument, d’una claredat que es trenca i una revolucionària honestedat. El seu so és la tangibilització de l’essència de la música, una síntesi entre el bell i el sublim, que ens atrapa pel silenci que ens provoca quan apaivaga les nostres pors i deliris incessants.
El 22 d’agost debutarà en solitari al Palau de la Música Catalana amb Robert Schumann i els seus Gesänge der frühe, op. 133; Karol M. Szymanowski i les seves Variacions, op. 3; per continuar amb Leoš Janácek i la seva Sonata 1.X.1905 “From the street”; per acabar amb el gran compositor per a piano del XIX, Frédéric Chopin, i els seus Nocturns, op. 48 i la Balada núm. 1. Un repertori que parla des de ben endins dels compositors però també des de dins de la pianista, que es fa seves les obres i el seu sentit més profund i les interpreta amb un so elegant i sobri, sense embelliments, d’una porcellana resistent com una roca i delicada com una nina de col·leccionista. Que apel·la als instints i, al mateix temps, ens genera el plaer de recordar que tots podem elevar-nos als misteris de la música. I ho fa des d’una gestualitat delicada i controlada, que s’arrauxa moderadament per fer-nos sentir l’absolut dins nostre.
Marta Puig va estudiar a l’Esmuc amb Adolf Pla, Pierre Réach i Maria Jesús Crespo, més tard va ser becada per la Fundació Agustí Pedro i Pons i Charlotte Antoinette Tyrdell i va estudiar a la Guildhall School of Music and Drama de Londres amb el pianista britànic Peter Bithell, on va obtenir les màximes qualificacions. Actualment es perfecciona amb el mestre Enrico Pace a la prestigiosa Accademia Internazionale di Imola. Ha actuat en sales de concert internacionals –Anglaterra, Itàlia, Suïssa– i també en grans festivals i cartelleres de casa nostra –a L’Auditori en el cicle Schubert Lied, al Palau de la Música Catalana, en el Barcelona Obertura Spring Festival o en el LIFE Victoria. També ha estat artista resident a la Pedrera durant la temporada 2018/19. En l’actual 2021/22 té un compromís amb la Sociedad de Artistas Intérpretes de España amb la participació en una gira de concerts per territori espanyol. Ara debuta en solitari a la sala modernista i això fa que ens sentim cridats a una cita amb el piano que ens parlarà a cau d’orella i vibrarà fins que arribi el silenci que apagui el soroll etern.
Què significa aquest debut en solitari al Palau de la Música Catalana?
Els inicis sempre es debaten entre la por i l’excitació, l’emoció desmesurada. Ens afecten des de les coses més pràctiques, com ara conèixer o no la sala i tocar un piano que no has tocat mai, fins a l’emoció de cantar per a un públic que espero divers i receptiu. Per a mi el públic hauria de ser una entitat anònima. Almenys, jo intento projectar-me així i no com un conjunt d’individus. De vegades és difícil quan venen persones que estimes. En aquest cas el Palau és un somni, perquè jo he crescut amb aquesta sala. Les primeres vegades que vaig veure el Palau va ser a través del meu avi, Ramon Puig, que era pintor. Encara que ja hi hagi tocat en el marc d’El Primer Palau i en la temporada de l’OCM amb els concerts de Bach per a dos, tres i quatre pianos, ara toco sola i per això ho considero un debut. I aquest debut significa compartir qui soc enmig de tota la bellesa modernista.
Com viu el moment?
El visc amb molta il·lusió, que és el que ens mou. És com intento afrontar qualsevol concert, en realitat. I ho visc com un esport també, que implica des del que menjo fins al repertori que he de tocar. Soc molt obsessiva i veig el concert com una competició atlètica, en què tot el que hi ha darrere és un treball d’orfebreria. I és quan arriba el concert que hi ha la màgia.
Com s’enfronta a una partitura des del seny i des de la sensibilitat?
El meu contacte amb la peça és molt intuïtiu. Intento que sigui així perquè em refio molt de la meva intuïció. Primerament toco l’obra de dalt a baix i després hi ha tota una part de seny, estudi, estructura, treball harmònic, context del compositor. En el concert que faig al Palau, es tracta de peces que estan molt lligades al context. Hi ha molt de seny però sempre acabo donant més via al sentiment.
Sobre el context, especialment Szymanowski i Janácek hi estan especialment imbricats.
Són autors que es toquen molt poc i és una llàstima. En un concert en què tocava aquesta obra de Janácek i la balada de Chopin vaig pensar que Chopin eclipsaria i després hi va haver gent que em va dir que qui els havia emocionat més era Janácek. La seva obra és expressionista, d’una visceralitat emocionant i desdibuixada que no reconeixes perquè no té forma i justament per això entra tan bé. Aquesta obra la va escriure en ocasió d’un atemptat i el primer moviment es diu Pressentiment i el segon, La mort. Una tragèdia que no et pot deixar indiferent.
És un expressionisme que no et fa fugir de la cadira. És com la diferència entre mirar una pintura d’Egon Schiele o de Klimt, que amb el seu daurat et sedueix sense fer-te mal. D’altra banda, Szymanowski...
En Szymanowski, hi he trobat una nova manera de cantar al públic, un element molt retòric i comunicatiu. De fet, jo sempre busco aquest parlar quan toco, perquè canto problemàtiques que són també d’avui dia. De fet, totes les peces que he escollit ho fan. Schumann canta des de la seva carnalitat pura i la seva vehemència honesta de joia i tragèdia, de somni i de terrenalitat, malgrat que aquest op. 133 sigui una obra visionària, madura i gairebé espiritual, poc abans del seu intent de suïcidi. Així passant per Janácek i Szymanowski, que ens acosta al ritme polonès de Chopin amb la seva masurca. La peça em sembla meravellosa i no es toca prou. Me’n vaig enamorar a l’instant.
Després d’apel·lar a la intuïció i haver posat seny en el treball amb el programa, com invitaria el públic a venir al concert del 22 d’agost al Palau de la Música Catalana?
L’experiència que viuran és una revolució d’honestedat. Des d’aquest romanticisme i aquesta sensibilitat eslava sento que la revolució és una cosa que ens cal fer avui dia perquè tinc la sensació que l’honestedat cada vegada ven menys. He intentat que hi hagués retòrica en el programa, que les obres em parlessin molt a mi en primer lloc. Perquè és a través de l’honestedat que es poden fer les coses. Jo només puc parlar si és a través d’un repertori honest que em parla a mi i que em faig meu per parlar als altres.
I què és per a vostè un repertori honest?
Un repertori que et ressona més enllà del seu període històric i estilístic, i amb el qual estableixes una relació tan íntima que després el pots projectar cap enfora, amb una direccionalitat que et porta només cap a l’exterior, cap al públic. La pandèmia ha estat un aprenentatge en la relació entre el dins i el fora i crec que la revolució rau en el fet de transgredir la tendència a endinsar-nos en el nostre propi so interior per parlar amb honestedat.
Com el pensa, el seu so?
El so per a mi és una de les recerques més constants i és el meu fil conductor quan estudio. A través del so sé si la cosa va bé. És l’element més tangible que tenim els músics, és vibració que penetra l’altra persona. El so ha de parlar sempre, i intento que sempre ho faci sense caure en l’embelliment o la recerca d’un element museístic. El so bell és el so rodó i en aquest sentit, en Janácek, que és un crit de ràbia, no pots buscar aquest so. En aquest sentit la presència de la música ha de trobar un so que comuniqui, no només un so bell. En Chopin, en canvi, busco sempre el so profund de violoncel, de parlar, que surt de l’estómac i que per tant no pot ser dur, sinó rodó i profund, que ve de dins.
El so dur crida.
Però també pots cridar xiuxiuejant. Per això busco el màxim de relaxació possible des del cos, perquè és l’única manera de fer que funcioni. Quan trobo el so és quan sento un plaer físic. Per a mi el so és fiscalitat pura i el meu cos m’ensenya quan el so està bé. No he estat mai una persona verbal. És amb el so del piano que em connecto amb el món de manera més honesta, és la meva veu. Jo em faig tangible a través del que toco. El meu material sensible és el so.
Allò que és sensible és allò que és manifest però també el més íntim. Amb la seva intrínseca sensibilitat, el romanticisme és el període estètic en el qual es troba més còmoda?
Encara em queda molt per fer, vull remenar molt més repertori, però trobo a faltar donar més veu als compositors actuals. Crec que aquesta fornada mereix tenir veu, també per part meva. Em sap greu no estar allà perquè és un compromís que hem d’adoptar tots els artistes amb els nostres contemporanis. Però és cert que el romanticisme és clarament el repertori que més em parla. Hi trobo molta llibertat, també per una qüestió tècnica, que determina com emeto el so. Intento sempre buscar la poesia del romanticisme per exemple en el cinema, i ja de petita mirava pel·lícules de Fellini i de Tarkovski. Buscava quanta poesia hi havia en un fotograma. Potser això ha determinat la manera de mirar el món, perquè sempre la busco, la poesia del món, que és el que em fa seguir endavant. Amb el piano és el mateix, és clar.
Té necessitat de nodrir-se de les altres arts?
A banda del cinema, he viscut la pintura amb el meu avi de prop i també m’agrada molt la fotografia. El meu besavi era fotògraf, afinador de pianos i pianista autodidacte, i de fet ell va ensenyar a tocar el piano al seu fill, el meu avi, qui, a la vegada, me’n va ensenyar també a mi quan era molt petita. És el que se’n diu herència cultural, vinc d’una família d’artistes. Això m’ajuda a inspirar-me en les altres arts. És imprescindible nodrir-se de l’art per a l’art en si mateix i per a la vida, buscar sempre la poesia per trobar el teu propi llenguatge. També és cert que és difícil quan estàs treballant en un art en profunditat no esperar-ne un resultat, és a dir, una obra que parli. La meva manera de fer música és molt intuïtiva, però també és molt exigent. En la pintura, quan m’he posat a experimentar, soc molt destructiva, en les línies veus la inseguretat i el fet de jutjar-me a mi mateixa perquè estic acostumada a demanar-me molt. Pintar o esculpir només com a teràpia sense que es pugui oferir al món no ho concebo, perquè sempre busco un sentit comunicatiu en l’art.
No pensa en l’‘art pour l’art’.
Entenc la música com una comunicació, com voler arribar a. Evidentment també toco el piano com a teràpia i tot el que em conec a mi mateixa és a través del piano, que em dona moments de llibertat. Quan un concert va bé, perds absolutament el sentit del cos, i això és fantàstic, perquè el cos és la decadència més present. Busco un cos que no es pensa, sinó que sent.
Parlava de destrucció, de sofriment.
En el moment que hi ha molts ulls que t’estan mirant, tu et jutges molt feroçment i això et porta a anar més endins sense topall. És una cosa que s’ha de treballar perquè és molt fàcil ser autodestructiu, per això en l’estudi cal ser-ne conscient. Quan un concert o una sessió d’estudi van bé, el que hi ha és silenci. Per això faig meditació. Com més sensible ets als estímuls més interaccionen amb tu i més et poden jugar en contra. Aquesta recerca del silenci és apagar la verbalitat.
O la barbaritat.
Sí. La verbalitat no ha de ser negativa, però és espai que no hauria de ser.
Schönberg deia: “L’art és el crit agònic d’aquells qui interioritzen el destí de la humanitat.”
De fet, en aquest sentit hi ha nits que em costa dormir perquè d’alguna manera tinc la sensació de percebre el patiment de la humanitat. De vegades, sento empatia amb el dolor de gent que no conec i per això la cura depèn d’apagar aquest soroll i aconseguir aquest silenci. Com més empatia, més crit, més dolor, malgrat que també molta més bellesa i llibertat.
És una música que busca el silenci.
Em costa profundament mantenir-lo per exemple en la sonata de Janácek, perquè en el segon moviment a cada compàs hi ha un silenci, que és el de la mort. Calia integrar aquesta pausa i estar-hi còmoda. Em sembla que era a La dolce vita on deien: “El silenci em fa por perquè és només un estat aparent.” I en aquesta sonata és difícil perquè hi ha la dualitat del crit de la mort i el silenci absolut.
La insatisfacció, el moment de dolor i el de crit en l’art però sobretot en el seu art. Això és molt decadentista.
Sovint, el repertori que toco ho és! Però jo no ho percebo com una cosa negativa. Hi trobo bellesa, en el dolor. Et porta a la catarsi.
Hi ha bellesa en el dolor com hi ha bellesa en la lletjor.
Com recollia Umberto Eco i com Kant teoritzava, és difícil sentir-se interpel·lat per una cosa bella si acabes d’experimentar el sublim.
Però el sublim només el trobem a la naturalesa i en l’art.
Aquí es troba la trampa. I el dolor no em porta necessàriament a ser aquesta artista decadent, sempre és des d’un punt de vista molt sa. Però sí que és a través d’aquest llenguatge que em trobo a mi mateixa. L’art no és un camí fàcil però té aquests punts d’alliberament que fan que tot valgui la pena.
