Pregar i impregnar

Si tra­di­ci­o­nal­ment als con­vents es prega, a les fàbri­ques de cre­ació s’impregna. El Kon­vent de Berga apro­fita l’edi­fici on vivien les mon­ges en comu­ni­tat. Si les mon­ges hi resa­ven, hi ense­nya­ven lle­tra i números i hi tenien un petit hos­pi­tal, ara aquest espai vol ser un lloc de tro­bada dels artis­tes que, de març a desem­bre (el fred dels tres mesos res­tants des­a­con­se­lla fer-hi cap acti­vi­tat) explo­ren els seus camps cre­a­tius en algu­nes de les naus immen­ses del com­plex. Es tracta d’una fàbrica tèxtil en desús. Encara ara hi ha veïns, avui en pisos moderns, que recor­den els anys de la seva infància tre­ba­llant-hi. A tocar de Berga, el con­junt veïnal Cal Rosal ha inter­can­viat pro­ducció econòmica per cre­ació artística, espe­ci­a­ment per als que no tenen cabuda al circuït ins­ti­tu­ci­o­nal.

L’equip actual està for­mat per un grup de vint-i-cinc artis­tes que hi viuen. Man­te­nen actiu un espai ocu­pat des de fa tres dècades i l’ofe­rei­xen a altres artis­tes amb el con­cepte glo­cal (ambició glo­bal, con­tacte local). Per això, els matei­xos mem­bres de l’equip, explica Bru Fer­ris, un músic que s’acaba d’inte­grar al pro­jecte Orp­heus, dels Insec­totròpics, s’ofe­ri­xen des­in­te­res­sa­da­ment per a cura­do­ries durant els dies de residència. Fun­ci­o­nen com a coo­pe­ra­tiva: ni cobren ni paguen, sinó que la majo­ria dels seus com­po­nents només hi viuen llar­gues tem­po­ra­des.

Tal com es defi­neix al seu web, aquesta fabrica de cre­ació par­teix de “la resiliència”: “No hi ha requi­sits pre­es­ta­blerts ni limi­ta­dors pel que fa a la pro­ducció artística. Ofe­rim el que tenim: un espai sin­gu­lar que dis­posa d’ins­tal·laci­ons per a tot tipus d’acti­vi­tats, ja siguin indi­vi­du­als o col·lec­ti­ves, així com uns espais comuns per faci­li­tar l’inter­canvi i la interacció social. A canvi, cer­quem pro­pos­tes que apor­tin una mirada reno­vada al món de la cre­ació cul­tu­ral. Estem oberts a aquells pro­jec­tes que enri­quei­xin el dis­curs artístic, ens agra­den les idees ina­ca­ba­des, les aven­tu­res ini­ma­gi­na­bles i la com­pli­ci­tat irre­ve­rent amb l’espec­ta­dor.”

En una colònia tèxtil hi havia tot el que es pogués tro­bar en una petita ciu­tat (això ho exposa molt clara­ment l’espec­ta­cle El silenci dels telers). Aquest és el cas del Kon­vent. La diferència és que la majo­ria d’espais s’han trans­for­mat en allò que ha sem­blat més útil, o poètic. Dis­po­sar de tres estruc­tu­res de llit pen­ja­des del sos­tre, en un espai d’una quin­zena de metres d’altura i amb les por­tes i fines­tres reben­ta­des és la millor manera (infor­mal, emo­ci­o­nal) de rebre el visi­tant. És una invi­tació a sumar-se a la comu­ni­tat entre­gant allò que es té i com­par­tint-ho. Els majors ins­tants de vida són aquests mesos en què el temps és agra­da­ble i hi ha prou fres­cor per dis­fru­tar de les naus. A l’hivern (de gener a març) s’evita uti­lit­zar-los perquè les inclemències mete­o­rològiques ho des­a­con­se­llen. Dins del fun­ci­o­na­ment del Kon­vent, apro­fi­ten aquests mesos d’atu­rada tècnica per pro­gra­mar l’any següent. Coin­ci­deix prou amb el fun­ci­o­na­ment d’una fàbrica de cre­ació amb suport públic, que també dis­posa d’uns mesos de reco­llida i selecció dels pro­jec­tes que podrà aco­llir la tem­po­rada següent.

Amb els anys, els artis­tes han anat envaint el Kon­vent, con­ver­tint-lo en un lloc habi­ta­ble, agra­da­ble de viure-hi. Als pas­sa­dis­sos comuns hi ha innom­bra­bles pin­tu­res, però també a les parets inte­ri­ors de les naus. Un aire figu­ra­tiu que con­vida a tre­ba­llar-hi. Per acce­dir a les naus hi ha un sis­tema de peti­tes bústies amb con­tra­se­nya per acon­se­guir la clau que obre cada nau. Un sis­tema fàcil, pràctic i que exi­geix res­pon­sa­bi­li­tat i con­fiança a parts iguals dels resi­dents pun­tu­als.

Cal Rosal és un con­junt veïnal pro­per a Berga, a pocs quilòmetres. A finals de maig, la fàbrica estava plena de gom a gom en una de les ses­si­ons d’open stu­dios, tot apro­fi­tant una tro­bada de tast de vins al jardí. Fres­cor música tran­quil·la, tau­le­tes i calma per con­ver­sar, per fer con­fluir nous pro­jec­tes. Sense neces­si­tat de conèixer-se, el veïnat feia bro­mes amb els nou­vin­guts, enmig d’una sen­sació de caliu molt agra­da­ble.

El Kon­vent de Berga és, pro­ba­ble­ment, una referència a la Cata­lu­nya inte­rior, però no és l’únic con­vent trans­for­mat per aco­llir-hi arts. Per exem­ple, també hi ha el con­vent de Pontós, que ges­ti­ona l’Asso­ci­ació cul­tu­ral Mutte. Entre mol­tes altres com­pa­nyies, Lali Álva­rez hi va tre­ba­llar Tha tzpar (L’espera), que es va estre­nar a Fira Tàrrega el 2018, apro­fi­tant el frontó mig des­ba­lles­tat. Al jardí cen­tral de l’antic con­vent, una imatge de Crist amb els braços oberts encara dona la ben­vin­guda al visi­tant, ja és assidu a les pre­sen­ta­ci­ons dels tre­balls fets en aquesta fàbrica de cre­ació. A Alco­ver també hi ha un con­vent que s’està trans­for­mant en espai de cre­ació. Com a muni­cipi amb recur­sos limi­tats que és, s’ha anat adap­tant l’espai des­sa­cra­lit­zat i s’han recon­ver­tit algu­nes cam­bres perquè els artis­tes hi pugin viure en breus períodes de recerca cre­a­tiva. Alco­ver es vin­cula sovint amb pro­jec­tes que es desen­vo­lu­pen poste­ri­or­ment a la Fira Tra­pezi de Reus. Aquests tres cen­tres són dels pocs que hi ha fora de Bar­ce­lona. Hi ha altres pols, com la mateixa ciu­tat de Tàrrega(com ara les naus de Cal Tre­pat, que acu­llen com­pa­nyies del pro­grama Suport a la Cre­ació al llarg de l’any, amb una major con­cen­tració aquests mesos d’estiu). També emer­geix el pro­jecte d’El Canal, a Salt, o el crei­xe­ment del Del­te­bre Dansa a través de l’Obra­dor (una antiga dis­co­teca). La con­vivència al camp inter­pel·la els espec­ta­dors que, habi­tu­al­ment, es con­cen­tren a les grans urbs de l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona.