Pregar i impregnar

Si tradicionalment als convents es prega, a les fàbriques de creació s’impregna. El Konvent de Berga aprofita l’edifici on vivien les monges en comunitat. Si les monges hi resaven, hi ensenyaven lletra i números i hi tenien un petit hospital, ara aquest espai vol ser un lloc de trobada dels artistes que, de març a desembre (el fred dels tres mesos restants desaconsella fer-hi cap activitat) exploren els seus camps creatius en algunes de les naus immenses del complex. Es tracta d’una fàbrica tèxtil en desús. Encara ara hi ha veïns, avui en pisos moderns, que recorden els anys de la seva infància treballant-hi. A tocar de Berga, el conjunt veïnal Cal Rosal ha intercanviat producció econòmica per creació artística, especiament per als que no tenen cabuda al circuït institucional.

L’equip actual està format per un grup de vint-i-cinc artistes que hi viuen. Mantenen actiu un espai ocupat des de fa tres dècades i l’ofereixen a altres artistes amb el concepte glocal (ambició global, contacte local). Per això, els mateixos membres de l’equip, explica Bru Ferris, un músic que s’acaba d’integrar al projecte Orpheus, dels Insectotròpics, s’oferixen desinteressadament per a curadories durant els dies de residència. Funcionen com a cooperativa: ni cobren ni paguen, sinó que la majoria dels seus components només hi viuen llargues temporades.

Tal com es defineix al seu web, aquesta fabrica de creació parteix de “la resiliència”: “No hi ha requisits preestablerts ni limitadors pel que fa a la producció artística. Oferim el que tenim: un espai singular que disposa d’instal·lacions per a tot tipus d’activitats, ja siguin individuals o col·lectives, així com uns espais comuns per facilitar l’intercanvi i la interacció social. A canvi, cerquem propostes que aportin una mirada renovada al món de la creació cultural. Estem oberts a aquells projectes que enriqueixin el discurs artístic, ens agraden les idees inacabades, les aventures inimaginables i la complicitat irreverent amb l’espectador.”

En una colònia tèxtil hi havia tot el que es pogués trobar en una petita ciutat (això ho exposa molt clarament l’espectacle El silenci dels telers). Aquest és el cas del Konvent. La diferència és que la majoria d’espais s’han transformat en allò que ha semblat més útil, o poètic. Disposar de tres estructures de llit penjades del sostre, en un espai d’una quinzena de metres d’altura i amb les portes i finestres rebentades és la millor manera (informal, emocional) de rebre el visitant. És una invitació a sumar-se a la comunitat entregant allò que es té i compartint-ho. Els majors instants de vida són aquests mesos en què el temps és agradable i hi ha prou frescor per disfrutar de les naus. A l’hivern (de gener a març) s’evita utilitzar-los perquè les inclemències meteorològiques ho desaconsellen. Dins del funcionament del Konvent, aprofiten aquests mesos d’aturada tècnica per programar l’any següent. Coincideix prou amb el funcionament d’una fàbrica de creació amb suport públic, que també disposa d’uns mesos de recollida i selecció dels projectes que podrà acollir la temporada següent.

Amb els anys, els artistes han anat envaint el Konvent, convertint-lo en un lloc habitable, agradable de viure-hi. Als passadissos comuns hi ha innombrables pintures, però també a les parets interiors de les naus. Un aire figuratiu que convida a treballar-hi. Per accedir a les naus hi ha un sistema de petites bústies amb contrasenya per aconseguir la clau que obre cada nau. Un sistema fàcil, pràctic i que exigeix responsabilitat i confiança a parts iguals dels residents puntuals.

Cal Rosal és un conjunt veïnal proper a Berga, a pocs quilòmetres. A finals de maig, la fàbrica estava plena de gom a gom en una de les sessions d’open studios, tot aprofitant una trobada de tast de vins al jardí. Frescor música tranquil·la, tauletes i calma per conversar, per fer confluir nous projectes. Sense necessitat de conèixer-se, el veïnat feia bromes amb els nouvinguts, enmig d’una sensació de caliu molt agradable.

El Konvent de Berga és, probablement, una referència a la Catalunya interior, però no és l’únic convent transformat per acollir-hi arts. Per exemple, també hi ha el convent de Pontós, que gestiona l’Associació cultural Mutte. Entre moltes altres companyies, Lali Álvarez hi va treballar Tha tzpar (L’espera), que es va estrenar a Fira Tàrrega el 2018, aprofitant el frontó mig desballestat. Al jardí central de l’antic convent, una imatge de Crist amb els braços oberts encara dona la benvinguda al visitant, ja és assidu a les presentacions dels treballs fets en aquesta fàbrica de creació. A Alcover també hi ha un convent que s’està transformant en espai de creació. Com a municipi amb recursos limitats que és, s’ha anat adaptant l’espai dessacralitzat i s’han reconvertit algunes cambres perquè els artistes hi pugin viure en breus períodes de recerca creativa. Alcover es vincula sovint amb projectes que es desenvolupen posteriorment a la Fira Trapezi de Reus. Aquests tres centres són dels pocs que hi ha fora de Barcelona. Hi ha altres pols, com la mateixa ciutat de Tàrrega(com ara les naus de Cal Trepat, que acullen companyies del programa Suport a la Creació al llarg de l’any, amb una major concentració aquests mesos d’estiu). També emergeix el projecte d’El Canal, a Salt, o el creixement del Deltebre Dansa a través de l’Obrador (una antiga discoteca). La convivència al camp interpel·la els espectadors que, habitualment, es concentren a les grans urbs de l’àrea metropolitana de Barcelona.