Campió del realisme brut

Marcial va ser, i continua sent gairebé dos mil·lennis després, un dels mestres clàssics de l’epigrama; això és, d’aquell gènere de composició breu que, originàriament, estava concebut per ser gravat en pedra (és per això que acostumava a ser tan curt) i que, avançant en el temps, hom podia trobar com a inscripció en un monument, en un objecte, en un exvot. Per a aquesta edició, Jaume Juan Castelló ha realitzat una feina admirable, escrupolosa i d’un gran didactisme. Didactisme, sí: l’apartat de notes final és, en aquest sentit, d’una enorme utilitat per comprendre el temps del poeta, el segle I dC. De més a més, la seva traducció no té pèls a la llengua, si se’m permet el llenguatge figurat. És prou sabut que Marcial va tractar generosament, en els seus versos, sobre els usos i pràctiques sexuals de l’imperi que va conèixer.

Fins ara comptàvem amb la púdica –i meritòria– traducció dels Epigrames deguda a Miquel Dolç. La d’Adesiara s’ajusta molt més al llenguatge descordat i, tan sovint, groller del poeta de Bílbilis. Fixeu-vos, posem per cas, com recorda un individu afectat d’impotència: “Ja tens els dits cansats de remenar una tita flàccida; / però, per molt que t’hi entestis, ni li faràs aixecar el cap. / Per què importunes vanament uns pobres culs i conys? / Tira amunt! És allí on cobra vida una tita desnonada.” (On hi diu “amunt”, vol dir-hi, ras i curt, la boca.)

Marcial ja va ser una celebritat en la seva època: “Jo, el famós Marcial”, llegim en diverses ocasions. Aquest volum aplega 14 llibres. Durant els dies, tan agradables, que m’ha ocupat la lectura dels Epigrames, també llegia De la natura, de Lucreci. I l’afirmació següent d’aquest últim podria constituir una bona definició de l’abast de la poesia marcialesca: “Cal que aquest terror i les tenebres de l’ànima siguin esvaïts, no pels raigs del sol i les sagetes lluminoses del dia, sinó per l’aspecte de la natura i la seva explicació.” En el cas de Marcial, però, es tractaria –d’una manera preponderant, per no dir exclusiva– de la natura humana. Els seus epigrames la retraten amb cruesa plena, sense additaments embellidors o assuaujadors de cap mena. I, així, l’obra es pot llegir com un colossal diari personal de l’autor i de molts dels personatges, cèlebres o no, que el van acompanyar al llarg dels anys. I, tant com això, també podem llegir-la com una immensa, valuosa, crònica del seu temps. Quanta informació no dona, aquest patracol, sobre la Roma del segle primer de la nostra era! Les lleis de l’adulteri, posem per cas, promulgades llavors per evitar la proliferació de banyes, o la consideració de la fellatio i el cunnilingus com les dues pràctiques sexuals més reprovables i indignes. “A cada pàgina meva no manca la luxúria”, ens recorda.

I molts altres assumptes, és clar! Marcial, que venerava Catul i Virgili, volia fer poesia de les coses quotidianes: “Potser, lector, no m’idolatres, però em tens certa estima, o així ho crec. / Que altres més sublims cantin allò sublim! Jo tracto temes senzills.” (La cursiva és meva.) “No m’idolatres”, escriu: el de la fama, el del seu bon nom d’autor, és un altre dels temes recurrents dels Epigrames. L’últim dels del Llibre VII s’adreça a un “lector imparcial”, que gosarà comentar això: “Aquest aporta a la teva època una esplendor notable, / i no és gaire inferior a Mars ni al docte Catul.” Temes senzills, deia: en aquest completíssim autoretrat que ens va llegar, se’ns mostra un punt gasiu, perquè els diners són una qüestió que li interessa molt (o, fins i tot, que l’obsedeix). Els plagiaris en són una altra: com s’indigna amb els que el copien i no citen la font! De gastronomia, també en parla abundantment: quants sopars, refinats o no tant, i quanta gola i golafreria! O de l’estil de vida que va abraçar –una mena de retir o d’aurea mediocritas que, de vegades, resulta poc creïble perquè es veu que l’home enyorava massa el tràfec i l’encant de la gran urbs. Marcial en estat pur, en definitiva: lúcid, irònic, desvergonyit, adulador dels poderosos i, sovint, molt rigorós amb els febles. Un poeta molt del nostre temps!