I PER QUÈ NO?

Soledad Bengoechea Echaondo (Sant Sebastià, 1942), especialista en els moviments socials i l’organització de la patronal catalana a principis del segle XX, ens ofereix un llibre dedicat a les “dones pioneres a Catalunya al segle XX”. El principal mèrit del seu treball, publicat per Llop Roig, rau en el fet de donar veu a noms sovint desconeguts, gairebé sempre silenciats; però que ens ajuden a entendre, en el seu conjunt, la tasca d’empoderament i la revolució silenciosa que van protagonitzar moltes dones durant el segle passat.

El llibre i les biografies, 200, s’estructuren a partir de tres grans blocs. El primer, el més extens, se centra en les primeres dones que van participar en la vida política i sindical. L’autora recupera la pluralitat de veus del feminisme a principis del segle XX; un moviment que, tal com conclou, “no va ser unívoc”. En el llibre apareixen des de les dones enquadrades en l’organització àcrata Mujeres Libres fins a les militants ultradretanes que es van afiliar a la Sección Femenina de la Falange. Bengoechea també ressegueix algunes dones agitadores que van tenir un protagonisme especial durant algunes revoltes, com ara Maria Llopis, coneguda com a Quaranta Cèntims, qui va participar en els aldarulls de la Setmana Tràgica.

El segon bloc està dedicat a les dones pioneres en les seves professions, com ara Maria Cinta Balagué, la primera veu femenina en una emissora catalana i de qui Bengoechea remarca que era “una dona [...] avançada en la concepció formal de la programació, però ideològicament conservadora”. Precisament l’autora remarca les contradiccions d’aquestes pioneres, ben il·lustratives d’un moviment heterogeni i que va tenir etapes d’avenços i altres de retrocessos. Finalment, el darrer bloc inclou la biografia de 23 dones singulars que, amb la seva opció rupturista, van ajudar a canviar la mentalitat de moltes dones i de la societat en el seu conjunt. La primera metgessa, la primera directora d’un diari, la primera ministra i, fins i tot, la primera castellera. Dones que, en el seu moment, de ben segur que es van preguntar: “I per què no?”