L’OTAN (i la guerra), al Prado

La fotografia que il·lustra aquest article. Mireu-la, tot i que és probable que ja la conegueu. Hi veiem els presidents dels països que integren l’OTAN al Museo del Prado, que diuen que és la principal pinacoteca del món, el buc insígnia de la nació espanyola en matèria cultural. Mentre aquests homes –i alguna dona– es feien la foto, les respectives dones –i algun home– se’n feien una altra al Museo Reina Sofía davant del Guernica, de Picasso. Aquesta segona imatge, un cas flagrant d’apropiacionisme i utilització barroera de l’obra i el seu missatge original, que és un clam contra el bel·licisme. Tanmateix, si ho volem llegir d’una altra manera, el que aconsegueix Picasso –sense voler-ho– és atreure i assenyalar els veritables culpables dels horrors de la guerra.

Al Prado, els líders mundials van fotografiar-se davant de Las Meninas, de Velázquez, la icona per excel·lència de la institució. Aquesta pintura és una de les conquestes més importants de la història de l’art occidental, i que els representants de l’OTAN es fotografiïn amb ella és, entre altres coses, una operació claríssima de blanqueig d’un organisme de guerra. És, també, una mostra de com funcionen les escenografies del poder, que sempre busquen presentar a la societat una imatge dels que manen visualment eficaç. I és, en definitiva, una banalització de l’essència dels museus, que, per definició, sempre han estat al costat de la cultura de la pau.

A Twitter, la potent imatge de Boris Johnson i Emmanuel Macron passejant-se per les sales del Prado ha fet embadalir divulgadors culturals, youtubers i, fins i tot, professors universitaris amb sòlides trajectòries en el món de la història de l’art. Ho han vist com una oportunitat per promocionar el museu i la cultura espanyola. Curiosament, aquestes persones mai piulen sobre política i es guarden molt bé d’expressar les seves opinions en aquest àmbit, però aquest cop han ensenyat la poteta. Perquè darrere de la seva fascinació pel Prado convertit en apoteosi del poder mundial hi ha la Leyenda Negra i l’orgull ferit pel passat de la castigada nació espanyola. L’ètica i els principis antimilitaristes que regeixen el món dels museus queden en un segon pla davant la visió gloriosa i reparadora dels líders passejant-se entre les restes del gran naufragi espanyol. Perquè, no ho oblidem, el Prado és el derelicte més bell del món.

Qui conegui i assumeixi les posicions de l’International Council of Museums (ICOM) o de la Unesco en aquest sentit, hauria d’estar d’acord en el fet que no és gaire coherent ni ètic fer promoció dels museus a costa d’un organisme militar. La desfilada de capgrossos internacionals pel Prado mai pot veure’s com una oportunitat, ja que el lamentable funcionament del món i la realpolitik aplicada a la gestió dels museus són un mal negoci. I ho són perquè els museus i els organismes internacionals que els regulen tenen molt clar que la guerra és una pèssima aliada per a la cultura. Ho va resumir de manera brillant l’amic Joan M. Minguet en un article sobre el tema: aquells mandataris mundials van venir a Madrid per acordar l’augment en despesa militar dels respectius països, i aquella despesa servirà per matar gent. I hi afegeixo: per destruir patrimoni.