Històries de cronopios

“Cronopios és una cooperativa de músics idealistes, [...] un projecte artístic que entén l’art com una eina transformadora, de formació i expressió, per intentar construir una cultura popular, fèrtil, crítica i compromesa.” Així es presenta al seu web aquest grup de Cerdanyola del Vallès, que ha publicat recentment el seu tercer disc, Una jungla de farsants, després del seu àlbum de debut, La sonora creació (2018), i de l’EP La perla negra (2020). A més, poques setmanes després d’estrenar el seu nou àlbum, Cronopios ha publicat un nou single: una versió de la cançó No ho entens, d’Els Amics de les Arts. “És una cançó molt ben produïda. L’escoltem molt al cotxe i sempre ens fa debatre molt sobre la història que explica: si el protagonista parla sobre una dona, dues o tres”, explica Pol Orobitg, el cantant d’aquesta banda atípica per diferents motius: primer, per batejar-se amb un referent literari provinent de Las historias de Cronopios y Famas, de l’argentí Julio Cortázar, un nom que prové de quan estudiaven junts (“Ens coneixem des que tenim memòria”) i actuaven a les festes de l’institut; també atípica perquè, en aquest món de competències i enveges, no és gens habitual que un grup adapti un tema d’una altra banda coetània i que, per tant, reconegui així els seus mèrits, i triplement atípica per obrir el seu disc, en ple i descregut segle XXI, amb una introducció titulada Karl Marx entra en un bar i ens estomaca de valent. Algú se’n recorda, del vell Karl...

“Ens agrada fer aquest tipus de referències, que potser complica l’accés a la nostra música, perquè no sé si ara es porta això... Però en realitat és com si les cançons tinguessin dos nivells de lectura: pots sentir només la música i ballar amb ella i, si vols, també et convidem a reflexionar”, explica en Pol. En realitat, la música de Cronopios és 100% festiva, un potent còctel rítmic de funk, rap, ritmes llatins (Trobo caravana), nous aires urbans i fins i tot alguna balada pop (La de plorar), entre altres referències estilístiques. “Hem escoltat moltes coses i, al final, per ser original has de barrejar: és l’única manera de no acabar copiant els teus referents”, remarca el cantant.

Des de La perla negra, un disc amb quatre cançons/capítols que narraven, en conjunt, “una història d’amor i ruptura”, Cronopios aposta pels discos amb un concepte unitari, en aquest cas la farsa. “Totes les cançons d’Una jungla de farsants tenen un format narratiu molt semblant: expliquen coses quotidianes en primera persona i, al final, sorgeix la farsa. La idea és reflexionar una mica sobre l’Europa i la Catalunya del segle XXI i totes les crisis que estem patint”, diu Orobitg. “És una aposta pel disc com a obra amb un sentit global en aquesta època de fragmentació a les plataformes”, hi afegeix.

Aquest estiu han actuat o ho faran a diferents punts del País Basc i Catalunya, amb el seu potent directe. “Guanyem molt més en directe que en el disc. Ho hem de resoldre”, diu en Pol. En realitat, Una jungla de farsants també sona molt bé i transmet bones dosis d’energia.