Històries de cronopios

“Cro­no­pios és una coo­pe­ra­tiva de músics ide­a­lis­tes, [...] un pro­jecte artístic que entén l’art com una eina trans­for­ma­dora, de for­mació i expressió, per inten­tar cons­truir una cul­tura popu­lar, fèrtil, crítica i com­pro­mesa.” Així es pre­senta al seu web aquest grup de Cer­da­nyola del Vallès, que ha publi­cat recent­ment el seu ter­cer disc, Una jun­gla de far­sants, després del seu àlbum de debut, La sonora cre­ació (2018), i de l’EP La perla negra (2020). A més, poques set­ma­nes després d’estre­nar el seu nou àlbum, Cro­no­pios ha publi­cat un nou sin­gle: una versió de la cançó No ho entens, d’Els Amics de les Arts. “És una cançó molt ben produïda. L’escol­tem molt al cotxe i sem­pre ens fa deba­tre molt sobre la història que explica: si el pro­ta­go­nista parla sobre una dona, dues o tres”, explica Pol Oro­bitg, el can­tant d’aquesta banda atípica per dife­rents motius: pri­mer, per bate­jar-se amb un refe­rent lite­rari pro­vi­nent de Las his­to­rias de Cro­no­pios y Famas, de l’argentí Julio Cortázar, un nom que prové de quan estu­di­a­ven junts (“Ens conei­xem des que tenim memòria”) i actu­a­ven a les fes­tes de l’ins­ti­tut; també atípica perquè, en aquest món de com­petències i enve­ges, no és gens habi­tual que un grup adapti un tema d’una altra banda coetània i que, per tant, reco­ne­gui així els seus mèrits, i tri­ple­ment atípica per obrir el seu disc, en ple i des­cre­gut segle XXI, amb una intro­ducció titu­lada Karl Marx entra en un bar i ens esto­maca de valent. Algú se’n recorda, del vell Karl...

“Ens agrada fer aquest tipus de referències, que pot­ser com­plica l’accés a la nos­tra música, perquè no sé si ara es porta això... Però en rea­li­tat és com si les cançons tin­gues­sin dos nivells de lec­tura: pots sen­tir només la música i ballar amb ella i, si vols, també et con­vi­dem a refle­xi­o­nar”, explica en Pol. En rea­li­tat, la música de Cro­no­pios és 100% fes­tiva, un potent còctel rítmic de funk, rap, rit­mes lla­tins (Trobo cara­vana), nous aires urbans i fins i tot alguna balada pop (La de plo­rar), entre altres referències estilísti­ques. “Hem escol­tat mol­tes coses i, al final, per ser ori­gi­nal has de bar­re­jar: és l’única manera de no aca­bar copi­ant els teus refe­rents”, remarca el can­tant.

Des de La perla negra, un disc amb qua­tre cançons/capítols que nar­ra­ven, en con­junt, “una història d’amor i rup­tura”, Cro­no­pios aposta pels dis­cos amb un con­cepte uni­tari, en aquest cas la farsa. “Totes les cançons d’Una jun­gla de far­sants tenen un for­mat nar­ra­tiu molt sem­blant: expli­quen coses quo­ti­di­a­nes en pri­mera per­sona i, al final, sor­geix la farsa. La idea és refle­xi­o­nar una mica sobre l’Europa i la Cata­lu­nya del segle XXI i totes les cri­sis que estem patint”, diu Oro­bitg. “És una aposta pel disc com a obra amb un sen­tit glo­bal en aquesta època de frag­men­tació a les pla­ta­for­mes”, hi afe­geix.

Aquest estiu han actuat o ho faran a dife­rents punts del País Basc i Cata­lu­nya, amb el seu potent directe. “Gua­nyem molt més en directe que en el disc. Ho hem de resol­dre”, diu en Pol. En rea­li­tat, Una jun­gla de far­sants també sona molt bé i trans­met bones dosis d’ener­gia.