Tot és vida

Joan Josep Barceló i Bauçà és un altre cas excepcional de la poesia catalana. (Cansa repetir les carències estructurals.) No figura en els anuals, ni en les pàgines oficials de les institucions literàries catalanes. En canvi, és un autor que ha rebut nombrosos premis i distincions a Itàlia, ja que ha publicat més de dotze poemaris en llengua italiana en poc temps.  En llengua catalana és autor de set llibres de poesia.

Inri, la seva darrera obra, ens parla de la passió i de la mort de Crist. El fill de Déu no deixa de ser un pretext per constatar el fracàs de la civilització. Segons Jaume C. Pons Alorda, en el pròleg, Barceló és un exèrcit que estima el deliri. Totalment d’acord. És una meravella lingüística. Canvia els termes i els sentits poètics, situacions que es podrien desvelar com a personals per transformar-les en experiències espirituals. Podríem afegir-hi altres adjectius: experiències còsmiques, dimensionals, sexuals, biològiques, religioses, lingüístiques. En un sol vers explica la història cristiana, la mirada que castiga, la por que mira els altres per no mirar-se a ells mateixos. És el que passa sovint amb els fanàtics que no es volen mirar el seu interior perquè hi trobarien un monstre.

Els seus poemes s’haurien de llegir de forma lliure, sense formes educatives reductores. No s’haurien de llegir com a poemes pornogràfics o mòrbids. La poesia està per damunt d’etiquetes que s’acaben desprenent dels lloms dels llibres. Totes les temàtiques acaben sent excuses per parlar de la gran realitat que ens envolta. I és aquí on Barceló abraça la llum i la il·lumina: “La serp ha prenyat, fins i tot, les pedres.” El segon poema és lluminós, és amorós, tot i parlar del mal, ja que el mal, com a tal, potser no fa tant de mal com ens han ensenyat. L’infern, segons es vulgui, podria ser un lloc més amable que molts indrets del planeta.

Els poemes sobre la mort, tal com passa amb Estellés, no relacionen la mort com un fet catastròfic. Hi ha molta vida al voltant de la mort. Barceló és un poeta impulsiu, lliure, que escriu composicions breus amb idees potencials. L’envit no és pas fàcil. Cal seguir la seva melodia i trobar una sortida. En els seus poemes es palpa una inquietud extrema per sortir de la foscor, per escapar-se de la suposada salvació. Si els màrtirs anònims que eren torturats durant l’Imperi romà eren anomenats com a feliços, per l’expressió en lliurar-se a Déu, en els versos de Barceló podem captar l’essència de la vida, vivint-la, de veritat, a través del plaer. Bona part dels poemes contenen citacions bíbliques en llatí. A més, es reprodueixen fotografies de Sergi Garcia Lorente, unes composicions balsàmiques, fosques i sensuals que juguen amb la mort. Una de les claus del llibre és aquesta: si l’home juga amb la vida, fins a mortificar-la, per què no es pot jugar amb el plaer i la mort? Hi ha salvació, es pregunta Joan Josep Barceló? Hi ha poesia, responen les paraules.