MARI CHORDÀ RECASENS
PINTORA
“Durant divuit anys, no vaig pintar perquè el meu exmarit m’atonyinava”
VIOLÈNCIA MASCLSTA
“Calen polítiques perquè una dona maltractada pugui anar a viure a un altre lloc i no torni a encreuar-se amb el maltractador”MUSA
“He estat la meva pròpia musa, el meu model. M’agrada descobrir-me. A qui li agradi, perfecte, i a qui no, que no ho miri!”FUGINT DEL FRANQUISME
“París em va enlluernar. Anava d’exposició en exposició cada dia. Res a veure amb l’Espanya fosca del franquisme”EXCLUSIONS
“Hi ha feminismes que s’exclouen els uns als altres. És normal. No passa el mateix en la política catalana i els independentistes?”FEMINISME
“Soc feminista des que vaig néixer; crec que el feminisme engloba moltíssimes coses”EDITORIAL SINGULAR
“Amb la col·lecció Quaderns inacabats difoníem tot allò que estava passant al món al voltant del feminisme”Mari Chordà Recasens no se n’amaga: està agraïda pels reconeixements dels últims temps, però també cansada. Als 80 anys, acaba de comprar uns baixos a tocar del mercat de Sant Andreu, a Barcelona, per obrir-hi el seu nou taller. Activista feminista incansable, coneguda per haver pintat unes vagines gegants exposades a la Tate a París i impulsora del bar i l’editorial LaSal, els últims anys, també ha fet públic que va ser víctima d’una violència aferrissada per part del seu exmarit, amb cicatrius encara visibles, també al seu cos.
Li acaben d’atorgar la Creu de Sant Jordi.
Al principi, em pensava que era una creu de veritat, daurada. I em vaig quedar estranyada, perquè és una medalla. Estic contenta. També perquè, per primera vegada, hi ha paritat entre homes i dones que la reben. A poc a poc, tendim cap a una societat més igualitària i, per tant, justa.
I en uns dies serà la pregonera de la seva ciutat, Amposta. Li fa il·lusió?
Moltíssima! Jo soc molt ampostina. Encara no tinc preparat el que hi diré. Estic acabant de tancar algunes coses per Barcelona i, en uns dies, baixaré a Amposta per passar l’estiu. En tinc ganes, perquè fa uns mesos que porto molt atrafegament: la galeria, el taller nou, entrevistes... Estic agraïda, però també cansada.
De petita, es va criar amb els seus avis perquè la van expulsar de les carmelites d’Amposta.
Als tres anys, estàvem nens i nenes al voltant d’una taula rodona a l’aula i vaig pensar que era una bona ocasió per començar a ballar allà al mig. El meu avi em posava emissores com ara Ràdio Tanger i Ràdio Casablanca i ballava com una mora. Vaig fer aquells balls a classe i em van expulsar perquè les monges deien que ensenyava les calcetes.
Va gaudir d’una educació més lliure a casa?
Molt més lliure! El meu avi era republicà i valencià. Els diumenges, quan tothom havia sortit de missa, anava a parlar amb la Geperudeta, la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de València. Es queixava a la senyora de pedra de la poca vergonya que tenien els feligresos d’anar a missa, quan la majoria no haurien de tenir dret d’entrar allà! Amb els meus avis vaig aprendre a llegir jugant a cartes.
S’endinsa en el món de l’art gràcies a l’artista ebrenca Marisol Panisello, oi?
La Marisol va venir a visitar-nos un dia a casa i em va preguntar si volia pintar. Li vaig dir que sí, i ella em va comprar una capsa de colors. El primer que vaig pintar va ser La rateta que escombrava l’escaleta. La Marisol es va estranyar que pintés això, perquè deia que jo era molt moderna. Llavors, ja llegia novel·les com ara Ivanhoe i Els cavallers de la taula rodona. Jo era una nena, i els contes en la postguerra eren tots en blanc i negre; volia donar-los color a l’interior.
Va venir a estudiar belles arts a Barcelona. Com ho recorda?
El meu pare ho va veure bé, perquè tenia un amic que era professor de belles arts. La meva mare, ja no tant i, de fet, em va matricular a magisteri també. Potser hauria volgut que fes el noviciat, i cap a dins al convent a fer de monja. Durant una època, fins i tot no em va desagradar la idea d’anar a llocs com ara Mèxic a fer de missionera, però perquè era el que veia al meu voltant. Al final, només va exigir que acabés magisteri, “de quadre, no en vendràs ni un”, em va dir.
Hi ha un dia que amb un grup de noies de belles arts decideix no assistir a una classe si el professor no treu el tapavergonyes d’un dels models que estaven pintant.
Estàvem dibuixant un model femení i un de masculí. L’home anava amb tapavergonyes i la dona, nua. A mi em va indignar molt! Primer, vam parlar amb els companys de classe perquè ens donessin suport, però van dir que era una bestiesa. Hi havia nois que després han estat reconeguts, com ara Arranz-Bravo. És evident que no estimaven el seu sexe. Quina vergonya tenien de veure un home nu?
Als anys seixanta, passa una temporada a París. Va ser una obertura fugint del franquisme?
París em va enlluernar. Anava d’exposició en exposició cada dia. Res a veure amb l’Espanya fosca del franquisme. Inclús em vaig apuntar a un curs de litografia i el vaig desaprofitar perquè tenia el cap en altres coses.
A París, va formar part del Partit Comunista Espanyol a l’exili. Com va ser l’experiència?
Em feia moltíssima il·lusió, però em va decebre moltíssim. Eren una colla de masclistes. Soc feminista des que vaig néixer; crec que el feminisme engloba moltíssimes coses. Quan em vaig quedar embarassada, em van dir que havia de deixar de fer teatre perquè se’m notava la panxa. Aquí és on vaig deixar definitivament el partit. Vaig anar al PCE per buscar la llum i només hi vaig trobar reixes.
Estant a París, es va quedar embarassada. Va dubtar si tirava endavant l’embaràs?
Em vaig plantejar l’opció d’interrompre l’embaràs, sí. Sobretot pel caràcter del meu exmarit. A París, tenia una banyera i quan m’hi posava, veia tots els canvis que estava experimentant el meu cos. Vaig fer vuit autoretrats. Vaig tenir la sensació que la meva filla em deia que volia viure, i sort que no el vaig interrompre, perquè me l’estimo molt.
Sovint la maternitat s’idealitza, però és dura també, oi?
En el meu cas, va ser dura sobretot perquè el pare de la criatura no va ajudar gens. El meu exmarit, Josep Niebla, era un molt bon artista. No vaig estar mai enamorada d’ell, però sí que vaig quedar enlluernada per la seva obra. Niebla era un maltractador. Em tirava escales avall, em va perseguir amb un ganivet a la mà, em va violar... No és una maternitat normal.
I la seva filla com ho va viure?
Imagino que la meva filla s’ho va passar malament també. Tenir un pare que atonyina la mare ha de ser dur. Una vegada que m’estava banyant, el meu exmarit va intentar estrangular-me amb una tovallola humida. Sort que va entrar la meva filla, que només tenia tres anyets, i em va salvar tirant-se a la banyera amb mi. La meva filla va oblidar tot això. El cervell és molt hàbil. Les filles s’enamoren dels seus pares, encara que siguin assassins.
Ella no n’ha estat conscient de la violència que va patir, doncs?
Als vint-i-tants anys, em va preguntar si el seu pare m’havia maltractat, si m’havia pegat. Jo notava que hi havia alguna cosa contra mi per part de la meva filla, però no havia gosat preguntar-li-ho. Primer, no s’ho va creure, però parlant amb persones que ho havien presenciat, va lligar caps. Quan Josep Niebla ja patia la malaltia d’Alzheimer, vaig dir a la meva filla que anés a parlar amb ell per perdonar-lo, perquè creia que era un gest que la podia reconfortar, però no hi va haver manera.
Llavors, no existia el divorci.
Jo vaig haver de salvar-me. Una vegada, vaig anar amb el pijama estripat a la comissaria, i els policies encara em van dir que és clar que m’havia de pegar el meu marit, que on anava pel carrer ensenyant un pit i amb el pijama estripat. Tenia molt poques esperances de sobreviure.
Li ha costat fer públic que va patir violència masclista?
M’ha costat, sí. A més, les germanes de Niebla mai no s’han interessat ni per mi ni per la seva neboda. Ara, estan furioses perquè vaig fer públic que m’havia pegat durant molts anys. Estan preocupades per si no venen cap quadre de Niebla. Jo vaig estar divuit anys sense tocar cap pinzell perquè el meu exmarit m’atonyinava.
Passen els anys i la violència masclista continua sent una xacra.
Calen polítiques de protecció. Cada dia, tenim una dona assassinada o vexada. S’haurien de posar diners perquè una dona maltractada pugui anar a viure a un altre lloc i no torni a encreuar-se amb el maltractador. I els violadors i assassins, que no sortissin mai de la presó.
També cal anar al moll de l’os, a l’educació.
Durant una temporada, vaig treballar a la televisió i vaig creure que era una bona manera per entrar a totes les llars espanyoles. Moltes vegades, la televisió s’ha utilitzat per difondre molta violència. Hi ha pel·lícules que no s’haurien d’emetre perquè no són educatives. Hi ha xavals que copien el que veuen i es creuen impunes si magregen una noia o la violen. És impossible ser a totes les llars, i a les llars hi ha violència.
Fixem-nos en LaSal, aquest bar biblioteca feminista que impulsa l’any 1977 al Raval de Barcelona. Per què aquest espai?
A Amposta, ja havíem obert Lo Llar, un espai cultural on fins i tot vam organitzar un certamen de Cançó Catalana que van guanyar Ovidi Montllor i Pau Riba. Penso que vam fer una bona feia, i que explica també per què les Terres de l’Ebre són ara tan prolífiques artísticament parlant. I amb LaSal vam pensar que era una manera d’acompanyar moltes dones. Per exemple, vam posar una advocada per assessorar dones maltractades. Itambé vam fer tallers de mecànica per a dones. Era un espai de trobada; ara, en diríem sororitat.
També va crear una editorial amb el mateix nom que va servir per divulgar autores feministes.
No hi havia cap editorial semblant al país. I fins i tot vam ser pioneres fora i tot. A França, n’hi havia una, però era molt romàntica. Amb la col·lecció Quaderns inacabats difoníem tot allò que estava passant al món al voltant del feminisme.
Justament el 1978, amb dibuixos de Montse Clavé, publica Quadern del cos i de l’aigua, una de les primeres publicacions a Catalunya que descriu obertament el descobriment i l’experiència de la sexualitat lèsbica.
Es va esgotar rapidíssim! Vam pensar que aquesta publicació ens aproparia a un públic de dones que no freqüentava el bar i que estava mancat de referents. LaSal tenia també un vessant educatiu. Ara, es vol reeditar.
També ha escrit poesia: “No canviarem agulla i fils / per eines agressives. / No volem igualtat. / Doneu-nos, sense escàndol, / ocasió d’obrir els ulls, / les portes i les finestres. / Després, les nostres mans / agafaran allò que / més els convingue / per anar fent, naturalment, / lo miracle.” Segurament, aquests versos descriuen bé el seu pensament sobre el feminisme.
És del primer llibre que vaig fer i el poema no té títol. Es va publicar sense autoria, sense el meu nom, perquè estava convençuda que el que hi deia ho podien sentir totes les dones i no volia ser-ne la protagonista. He escrit poemes sobre dones, sobre la meva filla, l’amor, el sexe...
Avui en dia, parlem de feminismes, en plural.
Hi ha feminismes que s’exclouen els uns als altres. És normal. No passa el mateix en la política catalana i els partits independentistes? Jo, per exemple, no he entès mai el feminisme de Lidia Falcón. Amb d’altres, penso que no són el meu, però tenim punts en contacte i podem fer camí juntes.
Se la coneix per haver pintat grans vagines. D’on surt aquesta necessitat?
No ho sé. Fa molts anys, a l’escola de belles arts, ja en vaig fer alguna, però no la vaig voler ensenyar, perquè el professorat era molt fatxa. He fet una pintura molt figurativa, observant-me a mi mateixa.
Ha estat la seva pròpia model, doncs?
He estat la meva pròpia musa, el meu model. M’agrada mirar-me i descobrir-me. A vegades, amb molta fantasia. A qui li agradi, perfecte, i a qui no, que no ho miri!
També ha pintat paisatges.
Sí, però les galeries són molt quadriculades i algunes èpoques no els interessen. He pintat oliveres, la mar i no els interessa. Ara, tinc una sèrie preparada que es dirà La mare nostrum, amb sexes femenins fent el seu camí per la mar. La mar és un lloc preciós; llàstima que siguem tan bèsties i hi tirem cigarretes, plàstics...
El 2015, exposa a la Tate i, llavors, s’interessen per la seva obra el Reina Sofia, el MACBA...
Sí, mira, sí. El reconeixement ve primer de fora; és horrible. De tota manera, uns anys abans, havia participat en una exposició de dones artistes del MUSAC de Lleó, i allò va ser el començament, gràcies al comissari Juan Vicente Aliaga. Algú de la Tate ho va veure i em van escriure una carta. Jo no parlo anglès, i es veu que volien que exposés en una mostra de pop art. Jo ni sabia que la meva obra era pop. L’exposició de la Tate a París va ser molt interessant, perquè hi havia un pop art molt divers, i, a més, cap d’americà ni d’anglès, que és segurament el més conegut.
Què té ara entre mans?
Al MACBA, hi ha una dona directora molt simpàtica i amb qui, segurament, farem coses juntes. Amb el MACBA i el MAMT. A Tarragona, hi havia projectes molt interessants, però s’havien descuidat molt. I necessito descansar; aquests últims anys han estat esgotadors.
HISTÒRIA DE VIDA
Núria Gil Duran. Professora de la Universitat Rovira i VirgiliPublicacions URV i Edicions UB ha publicat una mena de biografia de Mari Chordà a càrrec de la historiadora de l’art Núria Gil Duran. “Una història de vida”, com bé ha posat de títol i prefereix anomenar qui n’ha tingut cura. Chordà és una dona que, als 80 anys, representa tots els àmbits en què ha estat activa durant tot el seu trajecte, encara ben punyent. La història de vida analitza aspectes que van més enllà de la classificació cronològica dels reptes professionals. Des de la infantesa, va mostrar una personalitat decidida i extravertida; de ben jove, va identificar-se amb la creativitat de l’art i de les paraules, en què mostra una qualitat i una originalitat avançada i transgressora en el seu context històric. Pintar una vagina l’any 1966? Sí, ella ho va fer. I la magistral sèrie Autoretrats d’embarassada, pintada a París (1966-67), del Museu Nacional d’Art de Catalunya? Actualment i fins al mes de setembre, es pot veure a l’exposició Maternasis, del mateix museu. El compromís social amb el feminisme i amb la llibertat de les dones, com a cofundadora de l’editorial LaSal i la defensa de la llengua i el país han estat i són mostres ben paleses de la seva extensa implicació, participació i reivindicació. Els múltiples reconeixements que està rebent els darrers anys i l’exaltació rebuda aquest any són d’una justícia i avinentesa aclaparadora. Des de la plaça Mari Chordà, a Amposta, a l’exposició a Barcelona i a París, passant per la publicació de la seva història de vida i l’atorgament de la Creu de Sant Jordi, entre d’altres.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.