Arts visuals

MARI CHORDÀ RECASENS

PINTORA

“Durant divuit anys, no vaig pintar perquè el meu exmarit m’atonyinava”

VIOLÈNCIA MASCLSTA
“Calen polítiques perquè una dona maltractada pugui anar a viure a un altre lloc i no torni a encreuar-se amb el maltractador”
MUSA
“He estat la meva pròpia musa, el meu model. M’agrada descobrir-me. A qui li agradi, perfecte, i a qui no, que no ho miri!”
FUGINT DEL FRANQUISME
“París em va enlluernar. Anava d’exposició en exposició cada dia. Res a veure amb l’Espanya fosca del franquisme”
EXCLUSIONS
“Hi ha feminismes que s’exclouen els uns als altres. És normal. No passa el mateix en la política catalana i els independentistes?”
FEMINISME
“Soc feminista des que vaig néixer; crec que el feminisme engloba moltíssimes coses”
EDITORIAL SINGULAR
“Amb la col·lecció Quaderns inacabats difoníem tot allò que estava passant al món al voltant del feminisme”

Mari Chordà Reca­sens no se n’amaga: està agraïda pels reco­nei­xe­ments dels últims temps, però també can­sada. Als 80 anys, acaba de com­prar uns bai­xos a tocar del mer­cat de Sant Andreu, a Bar­ce­lona, per obrir-hi el seu nou taller. Acti­vista femi­nista incan­sa­ble, cone­guda per haver pin­tat unes vagi­nes gegants expo­sa­des a la Tate a París i impul­sora del bar i l’edi­to­rial LaSal, els últims anys, també ha fet públic que va ser víctima d’una violència afer­ris­sada per part del seu exma­rit, amb cica­trius encara visi­bles, també al seu cos.

Li aca­ben d’ator­gar la Creu de Sant Jordi.
Al prin­cipi, em pen­sava que era una creu de veri­tat, dau­rada. I em vaig que­dar estra­nyada, perquè és una meda­lla. Estic con­tenta. També perquè, per pri­mera vegada, hi ha pari­tat entre homes i dones que la reben. A poc a poc, ten­dim cap a una soci­e­tat més igua­litària i, per tant, justa.
I en uns dies serà la pre­go­nera de la seva ciu­tat, Amposta. Li fa il·lusió?
Moltíssima! Jo soc molt ampos­tina. Encara no tinc pre­pa­rat el que hi diré. Estic aca­bant de tan­car algu­nes coses per Bar­ce­lona i, en uns dies, bai­xaré a Amposta per pas­sar l’estiu. En tinc ganes, perquè fa uns mesos que porto molt atra­fe­ga­ment: la gale­ria, el taller nou, entre­vis­tes... Estic agraïda, però també can­sada.
De petita, es va criar amb els seus avis perquè la van expul­sar de les car­me­li­tes d’Amposta.
Als tres anys, estàvem nens i nenes al vol­tant d’una taula rodona a l’aula i vaig pen­sar que era una bona ocasió per començar a ballar allà al mig. El meu avi em posava emis­so­res com ara Ràdio Tan­ger i Ràdio Casa­blanca i ballava com una mora. Vaig fer aquells balls a classe i em van expul­sar perquè les mon­ges deien que ense­nyava les cal­ce­tes.
Va gau­dir d’una edu­cació més lliure a casa?
Molt més lliure! El meu avi era repu­blicà i valencià. Els diu­men­ges, quan tot­hom havia sor­tit de missa, anava a par­lar amb la Gepe­ru­deta, la Mare de Déu dels Des­em­pa­rats, patrona de València. Es quei­xava a la senyora de pedra de la poca ver­go­nya que tenien els feli­gre­sos d’anar a missa, quan la majo­ria no hau­rien de tenir dret d’entrar allà! Amb els meus avis vaig apren­dre a lle­gir jugant a car­tes.
S’endinsa en el món de l’art gràcies a l’artista ebrenca Mari­sol Pani­se­llo, oi?
La Mari­sol va venir a visi­tar-nos un dia a casa i em va pre­gun­tar si volia pin­tar. Li vaig dir que sí, i ella em va com­prar una capsa de colors. El pri­mer que vaig pin­tar va ser La rateta que escom­brava l’esca­leta. La Mari­sol es va estra­nyar que pintés això, perquè deia que jo era molt moderna. Lla­vors, ja lle­gia novel·les com ara Ivan­hoe i Els cava­llers de la taula rodona. Jo era una nena, i els con­tes en la post­guerra eren tots en blanc i negre; volia donar-los color a l’inte­rior.
Va venir a estu­diar belles arts a Bar­ce­lona. Com ho recorda?
El meu pare ho va veure bé, perquè tenia un amic que era pro­fes­sor de belles arts. La meva mare, ja no tant i, de fet, em va matri­cu­lar a magis­teri també. Pot­ser hau­ria vol­gut que fes el novi­ciat, i cap a dins al con­vent a fer de monja. Durant una època, fins i tot no em va des­a­gra­dar la idea d’anar a llocs com ara Mèxic a fer de mis­si­o­nera, però perquè era el que veia al meu vol­tant. Al final, només va exi­gir que acabés magis­teri, “de qua­dre, no en vendràs ni un”, em va dir.
Hi ha un dia que amb un grup de noies de belles arts deci­deix no assis­tir a una classe si el pro­fes­sor no treu el tapa­ver­go­nyes d’un dels models que esta­ven pin­tant.
Estàvem dibui­xant un model femení i un de mas­culí. L’home anava amb tapa­ver­go­nyes i la dona, nua. A mi em va indig­nar molt! Pri­mer, vam par­lar amb els com­panys de classe perquè ens dones­sin suport, però van dir que era una bes­ti­esa. Hi havia nois que després han estat reco­ne­guts, com ara Arranz-Bravo. És evi­dent que no esti­ma­ven el seu sexe. Quina ver­go­nya tenien de veure un home nu?
Als anys sei­xanta, passa una tem­po­rada a París. Va ser una ober­tura fugint del fran­quisme?
París em va enllu­er­nar. Anava d’expo­sició en expo­sició cada dia. Res a veure amb l’Espa­nya fosca del fran­quisme. Inclús em vaig apun­tar a un curs de lito­gra­fia i el vaig des­a­pro­fi­tar perquè tenia el cap en altres coses.
A París, va for­mar part del Par­tit Comu­nista Espa­nyol a l’exili. Com va ser l’experiència?
Em feia moltíssima il·lusió, però em va dece­bre moltíssim. Eren una colla de mas­clis­tes. Soc femi­nista des que vaig néixer; crec que el femi­nisme engloba moltíssi­mes coses. Quan em vaig que­dar emba­ras­sada, em van dir que havia de dei­xar de fer tea­tre perquè se’m notava la panxa. Aquí és on vaig dei­xar defi­ni­ti­va­ment el par­tit. Vaig anar al PCE per bus­car la llum i només hi vaig tro­bar rei­xes.
Estant a París, es va que­dar emba­ras­sada. Va dub­tar si tirava enda­vant l’embaràs?
Em vaig plan­te­jar l’opció d’inter­rom­pre l’embaràs, sí. Sobre­tot pel caràcter del meu exma­rit. A París, tenia una banyera i quan m’hi posava, veia tots els can­vis que estava expe­ri­men­tant el meu cos. Vaig fer vuit auto­re­trats. Vaig tenir la sen­sació que la meva filla em deia que volia viure, i sort que no el vaig inter­rom­pre, perquè me l’estimo molt.
Sovint la mater­ni­tat s’ide­a­litza, però és dura també, oi?
En el meu cas, va ser dura sobre­tot perquè el pare de la cri­a­tura no va aju­dar gens. El meu exma­rit, Josep Nie­bla, era un molt bon artista. No vaig estar mai ena­mo­rada d’ell, però sí que vaig que­dar enllu­er­nada per la seva obra. Nie­bla era un mal­trac­ta­dor. Em tirava esca­les avall, em va per­se­guir amb un gani­vet a la mà, em va vio­lar... No és una mater­ni­tat nor­mal.
I la seva filla com ho va viure?
Ima­gino que la meva filla s’ho va pas­sar mala­ment també. Tenir un pare que ato­nyina la mare ha de ser dur. Una vegada que m’estava banyant, el meu exma­rit va inten­tar estran­gu­lar-me amb una tova­llola humida. Sort que va entrar la meva filla, que només tenia tres anyets, i em va sal­var tirant-se a la banyera amb mi. La meva filla va obli­dar tot això. El cer­vell és molt hàbil. Les filles s’ena­mo­ren dels seus pares, encara que siguin assas­sins.
Ella no n’ha estat cons­ci­ent de la violència que va patir, doncs?
Als vint-i-tants anys, em va pre­gun­tar si el seu pare m’havia mal­trac­tat, si m’havia pegat. Jo notava que hi havia alguna cosa con­tra mi per part de la meva filla, però no havia gosat pre­gun­tar-li-ho. Pri­mer, no s’ho va creure, però par­lant amb per­so­nes que ho havien pre­sen­ciat, va lli­gar caps. Quan Josep Nie­bla ja patia la malal­tia d’Alz­hei­mer, vaig dir a la meva filla que anés a par­lar amb ell per per­do­nar-lo, perquè creia que era un gest que la podia recon­for­tar, però no hi va haver manera.
Lla­vors, no exis­tia el divorci.
Jo vaig haver de sal­var-me. Una vegada, vaig anar amb el pijama estri­pat a la comis­sa­ria, i els poli­cies encara em van dir que és clar que m’havia de pegar el meu marit, que on anava pel car­rer ense­nyant un pit i amb el pijama estri­pat. Tenia molt poques espe­ran­ces de sobre­viure.
Li ha cos­tat fer públic que va patir violència mas­clista?
M’ha cos­tat, sí. A més, les ger­ma­nes de Nie­bla mai no s’han interes­sat ni per mi ni per la seva neboda. Ara, estan furi­o­ses perquè vaig fer públic que m’havia pegat durant molts anys. Estan pre­o­cu­pa­des per si no venen cap qua­dre de Nie­bla. Jo vaig estar divuit anys sense tocar cap pin­zell perquè el meu exma­rit m’ato­nyi­nava.
Pas­sen els anys i la violència mas­clista con­ti­nua sent una xacra.
Calen polítiques de pro­tecció. Cada dia, tenim una dona assas­si­nada o vexada. S’hau­rien de posar diners perquè una dona mal­trac­tada pugui anar a viure a un altre lloc i no torni a encre­uar-se amb el mal­trac­ta­dor. I els vio­la­dors i assas­sins, que no sor­tis­sin mai de la presó.
També cal anar al moll de l’os, a l’edu­cació.
Durant una tem­po­rada, vaig tre­ba­llar a la tele­visió i vaig creure que era una bona manera per entrar a totes les llars espa­nyo­les. Mol­tes vega­des, la tele­visió s’ha uti­lit­zat per difon­dre molta violència. Hi ha pel·lícules que no s’hau­rien d’eme­tre perquè no són edu­ca­ti­ves. Hi ha xavals que copien el que veuen i es cre­uen impu­nes si magre­gen una noia o la vio­len. És impos­si­ble ser a totes les llars, i a les llars hi ha violència.
Fixem-nos en LaSal, aquest bar bibli­o­teca femi­nista que impulsa l’any 1977 al Raval de Bar­ce­lona. Per què aquest espai?
A Amposta, ja havíem obert Lo Llar, un espai cul­tu­ral on fins i tot vam orga­nit­zar un cer­ta­men de Cançó Cata­lana que van gua­nyar Ovidi Mont­llor i Pau Riba. Penso que vam fer una bona feia, i que explica també per què les Ter­res de l’Ebre són ara tan prolífiques artísti­ca­ment par­lant. I amb LaSal vam pen­sar que era una manera d’acom­pa­nyar mol­tes dones. Per exem­ple, vam posar una advo­cada per asses­so­rar dones mal­trac­ta­des. Itambé vam fer tallers de mecànica per a dones. Era un espai de tro­bada; ara, en diríem soro­ri­tat.
També va crear una edi­to­rial amb el mateix nom que va ser­vir per divul­gar auto­res femi­nis­tes.
No hi havia cap edi­to­rial sem­blant al país. I fins i tot vam ser pio­ne­res fora i tot. A França, n’hi havia una, però era molt romàntica. Amb la col·lecció Qua­derns ina­ca­bats difoníem tot allò que estava pas­sant al món al vol­tant del femi­nisme.
Jus­ta­ment el 1978, amb dibui­xos de Montse Clavé, publica Qua­dern del cos i de l’aigua, una de les pri­me­res publi­ca­ci­ons a Cata­lu­nya que des­criu ober­ta­ment el des­co­bri­ment i l’experiència de la sexu­a­li­tat lèsbica.
Es va esgo­tar rapidíssim! Vam pen­sar que aquesta publi­cació ens apro­pa­ria a un públic de dones que no freqüentava el bar i que estava man­cat de refe­rents. LaSal tenia també un ves­sant edu­ca­tiu. Ara, es vol ree­di­tar.
També ha escrit poe­sia: “No can­vi­a­rem agu­lla i fils / per eines agres­si­ves. / No volem igual­tat. / Doneu-nos, sense escàndol, / ocasió d’obrir els ulls, / les por­tes i les fines­tres. / Després, les nos­tres mans / aga­fa­ran allò que / més els con­vin­gue / per anar fent, natu­ral­ment, / lo mira­cle.” Segu­ra­ment, aquests ver­sos des­cri­uen bé el seu pen­sa­ment sobre el femi­nisme.
És del pri­mer lli­bre que vaig fer i el poema no té títol. Es va publi­car sense auto­ria, sense el meu nom, perquè estava con­vençuda que el que hi deia ho podien sen­tir totes les dones i no volia ser-ne la pro­ta­go­nista. He escrit poe­mes sobre dones, sobre la meva filla, l’amor, el sexe...
Avui en dia, par­lem de femi­nis­mes, en plu­ral.
Hi ha femi­nis­mes que s’exclo­uen els uns als altres. És nor­mal. No passa el mateix en la política cata­lana i els par­tits inde­pen­den­tis­tes? Jo, per exem­ple, no he entès mai el femi­nisme de Lidia Falcón. Amb d’altres, penso que no són el meu, però tenim punts en con­tacte i podem fer camí jun­tes.
Se la coneix per haver pin­tat grans vagi­nes. D’on surt aquesta neces­si­tat?
No ho sé. Fa molts anys, a l’escola de belles arts, ja en vaig fer alguna, però no la vaig voler ense­nyar, perquè el pro­fes­so­rat era molt fatxa. He fet una pin­tura molt figu­ra­tiva, obser­vant-me a mi mateixa.
Ha estat la seva pròpia model, doncs?
He estat la meva pròpia musa, el meu model. M’agrada mirar-me i des­co­brir-me. A vega­des, amb molta fan­ta­sia. A qui li agradi, per­fecte, i a qui no, que no ho miri!
També ha pin­tat pai­sat­ges.
Sí, però les gale­ries són molt qua­dri­cu­la­des i algu­nes èpoques no els interes­sen. He pin­tat oli­ve­res, la mar i no els interessa. Ara, tinc una sèrie pre­pa­rada que es dirà La mare nos­trum, amb sexes feme­nins fent el seu camí per la mar. La mar és un lloc preciós; llàstima que siguem tan bèsties i hi tirem cigar­re­tes, plàstics...
El 2015, exposa a la Tate i, lla­vors, s’interes­sen per la seva obra el Reina Sofia, el MACBA...
Sí, mira, sí. El reco­nei­xe­ment ve pri­mer de fora; és hor­ri­ble. De tota manera, uns anys abans, havia par­ti­ci­pat en una expo­sició de dones artis­tes del MUSAC de Lleó, i allò va ser el començament, gràcies al comis­sari Juan Vicente Ali­aga. Algú de la Tate ho va veure i em van escriure una carta. Jo no parlo anglès, i es veu que volien que exposés en una mos­tra de pop art. Jo ni sabia que la meva obra era pop. L’expo­sició de la Tate a París va ser molt interes­sant, perquè hi havia un pop art molt divers, i, a més, cap d’ame­ricà ni d’anglès, que és segu­ra­ment el més cone­gut.
Què té ara entre mans?
Al MACBA, hi ha una dona direc­tora molt simpàtica i amb qui, segu­ra­ment, farem coses jun­tes. Amb el MACBA i el MAMT. A Tar­ra­gona, hi havia pro­jec­tes molt interes­sants, però s’havien des­cui­dat molt. I neces­sito des­can­sar; aquests últims anys han estat esgo­ta­dors.

HISTÒRIA DE VIDA

Núria Gil Duran. Professora de la Universitat Rovira i Virgili

Publicacions URV i Edicions UB ha publicat una mena de biografia de Mari Chordà a càrrec de la historiadora de l’art Núria Gil Duran. “Una història de vida”, com bé ha posat de títol i prefereix anomenar qui n’ha tingut cura. Chordà és una dona que, als 80 anys, representa tots els àmbits en què ha estat activa durant tot el seu trajecte, encara ben punyent. La història de vida analitza aspectes que van més enllà de la classificació cronològica dels reptes professionals. Des de la infantesa, va mostrar una personalitat decidida i extravertida; de ben jove, va identificar-se amb la creativitat de l’art i de les paraules, en què mostra una qualitat i una originalitat avançada i transgressora en el seu context històric. Pintar una vagina l’any 1966? Sí, ella ho va fer. I la magistral sèrie Autoretrats d’embarassada, pintada a París (1966-67), del Museu Nacional d’Art de Catalunya? Actualment i fins al mes de setembre, es pot veure a l’exposició Maternasis, del mateix museu. El compromís social amb el feminisme i amb la llibertat de les dones, com a cofundadora de l’editorial LaSal i la defensa de la llengua i el país han estat i són mostres ben paleses de la seva extensa implicació, participació i reivindicació. Els múltiples reconeixements que està rebent els darrers anys i l’exaltació rebuda aquest any són d’una justícia i avinentesa aclaparadora. Des de la plaça Mari Chordà, a Amposta, a l’exposició a Barcelona i a París, passant per la publicació de la seva història de vida i l’atorgament de la Creu de Sant Jordi, entre d’altres.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.